dissabte, 3 de maig de 2008

L'Església que jo voldria

L’Església que jo voldria no és ni a la plaça de Sant Pere de Roma, ni a les grans catedrals, ni a la Conferència Episcopal, ni al banc del Vaticà, ni a la COPE, ni a... L’Església que jo voldria és una Església anònima, allunyada de grans pompes i de catifes vermelles. L’Església que jo voldria és la que treballa per millorar pel benestar –salut, educació...– i pel progrés de les persones, la que està amb els més necessitats sense preguntar ni quina religió professen ni quina ideologia tenen, la que lluita per un món millor i més just, la que és a molts quilòmetres de distància de les apoltronades jerarquies que, de tant en tant, els clava alguna clatellada perquè es desvia de l’ortodòxia o, simplement, perquè no s’aplica prou en la doctrina de la creu i l’estola.

L’Església que jo voldria ja la intuïa en la figura del bisbe Pere Casaldàliga i altres persones vinculades a la teologia de l’alliberament ofegada pel Vaticà. Però aquests dies, l’he poguda veure de prop en les persones dels sacerdots Jordi Mas, de la Garriga, i Josep Artigas, de Caldes de Montbui, que des de fa molts anys treballen en el desenvolupament de les persones al Camerun i al Senegal, respectivament: han fundat hospitals, han portat malalts amunt i avall, s’han preocupat perquè la comunitat tingui aliments, han construït pous, han fet escoles per als més petits i centres professionals per als joves, han ensenyat a millorar les collites... Són dos sacerdots humils que, en terres ignotes de l’Àfrica negra, lluiten i ajuden amb totes les eines i recursos que estan al seu abast perquè arribi un dia que, probablement no veuran mai, caigui definitivament la frontera que separa rics i pobres. Però en el món en què vivim i amb les grans diferències existents entre nord i sud, em fa l’efecte que encara caldran molts Jordi Mas i Josep Artigas que, amb el seu treball ingent, la seva dedicació i amb l’ajut de persones anònimes i d’entitats de tot tipus ajudin a fer un món cada vegada més just i millor per a tots.

I mentrestant, la jerarquia eclesial mirant al cel i negant el progrés més elemental que la humanitat reclama. I escoltant la COPE...

Pep Mas, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (2/5/08)

divendres, 2 de maig de 2008

A en Jordi Mas, en Dungus i en Kapó

Ara fa vint dies, una delegació vallesana aterrava a Barcelona amb molts records a les motxilles, centenars de fotos, moltes hores de filmació, alguna picada de mosquit, i, sobretot, vivències, emocions i sentiments que semblava que sorgissin contínuament de nosaltres.

Tornàvem del Camerun, de la regió de l’extrem nord, la zona menys desenvolupada del país. Havíem visitat pobles i ciutats com Makary, Belangoua, Koussery o Madà. Mesos enrere
aquests noms ens haurien deixat completament freds, ja que mai no els havíem escoltat. Hores abans, li dèiem un arreveure a en Jordi Mas, amb la sensació que la setmana passada amb ell havia estat molt curta, però especialment intensa.

Quinze dies després, situat davant de l’ordinador, intento posar ordre a les meves idees i resulta difícil. Les reflexions i sensacions es barregen amb els sentiments, especialment ara que he vist algunes imatges del viatge a l’acte de lliurament de premis de Vallesà de l’Any i de Cooperació i Desenvolupament Humà. Per cert, enhorabona a en Josep Artigas i a en Germà Morlans.

Escriure aquestes línies i no parlar d’en Jordi Mas seria un pecat. De la seva persona podem destacar-ne moltes característiques: generositat, humilitat, constància, dedicació, claredat
d’objectius, senzillesa i valors ben definits. L’empremta que ha deixat en els membres que vam compartir amb ell aquests dies ha estat profunda i perdurable. De la seva obra en destacaria tres aspectes: la seva diversitat, magnitud i extensió. En Jordi ha col·laborat en la construcció
de nombrosos col·legis, un hospital, dotzenes de pous, tallers de costura per a dones, sales polivalents. La seva aportació és present en un ampli territori, donant servei a centenars de
persones. La persona i la seva obra, l’obra i l’autor, conformen un binomi indissociable mereixedor del màxim reconeixement i de la màxima difusió possible. Remeto als periodistes la tasca explicativa i divulgativa.

La resta d’aquest text el dedicaré a dues personetes que vaig conèixer en el viatge. Vaig compartir amb ells només uns quinze minuts, però la brevetat de la trobada és inversament proporcional a la quantitat i la intensitat de les reflexions que em van provocar. Intentaré resumir algunes d’elles. No són cap de les autoritats locals, ni el prefecte, ni el sotsprefecte, ni l’alcalde, ni el comissari ni el sultà de Makary. Les seves primeres paraules que em van dirigir van ser “monsieur la marie”. Estaven asseguts en una petita tàpia de la missió de Makary. Era migdia, els reporters entrevistaven a algunes dones del taller de costura i vam sortir de la sala per no entorpir la gravació. Allí estaven en Dungus i en Kapó, tranquils i encuriosits,
deixant passar el temps que tant els sobra. Són dos adolescents de tretze i catorze anys. Un deia ser aficionat del Barça i anomenava tota la plantilla: Eto’o, Yayà Touré, Xavi, Ronaldinho...
L’altre replicava: Casillas, Raúl, Robinho... era del Madrid. Possiblement l’afició al futbol sigui una de les poques coses coincidents amb nosaltres. En aquell moment vaig discórrer el lluny que estaven Dungus i Kapó de poder viure com els seus ídols, tot i que, en realitat, la resta de mortals també ho estem.

El problema és que les seves condicions de vida es troben a una enorme distància de qualsevol de nosaltres. En Dungus i Kapó no tindran mai Ipod, ni ordinador, ni videojocs. Segurament tampoc podran anar mai al cinema o al teatre, no aprendran a nedar en una piscina climatitzada ni gaudiran d’un parc d’atraccions, no tindran mai uns pantalons ni unes sabatilles del darrer model de la marca... Amb una mica de sort podran tenir una motocicleta, ja que el cotxe és pràcticament inassolible. I en el fons, quina importància té? Tot el relacionat anteriorment
és prescindible. Serà pràcticament impossible que estudiïn o desenvolupin una professió. Si ho fan i són fusters o mecànics, els recanvis per a la seva tasca (cargols, visos...) els trobaran a molts quilòmetres de distància. Si emmalalteixen o s’accidenten, mai els recollirà una ambulància. És més, a Makary, la seva localitat de residència, difícilment els visitarà un metge. Si van a l’hospital més proper, que dóna servei a un radi de 250 quilòmetres, sols podran accedir a l’assistència sanitària; la seva alimentació i cura anirà a càrrec de la família, que s’haurà de desplaçar amb ells i establir-se en el pati que hi ha al costat de les habitacions. En les seves llars Dungus i Kapó mai obren l’aixeta ni l’interruptor de la llum. No tenen subministrament elèctric ni aigua corrent. Podria posar-ne molts més exemples, però tot allò que és bàsic i quotidià per a nosaltres és una utopia per als infants i joves d’aquesta zona del planeta.

Jordi, moltes gràcies per acostar-nos a la teva realitat, pel teu treball per millorar-la i per tot el que en aquests dies he après. Dungus i Kapó: sort i perdoneu si no he escrit bé el vostre
nom!

Antonio Rísquez,
president del Consell Comarcal del Vallès Oriental
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (2/5/2008)