divendres, 31 de desembre de 2010

Tot recordant el 'tiet' Jordi


Encara recordo d’ell les estades familiars, en què veies un home que feia que les coses difícils fossin aparentment senzilles… Semblava que acabés de venir de tot arreu sense “cap problema”, una de les seves expressions que recordo més freqüent. Efectivament, amb ell tot semblava fàcil i abastable. Tenia aquella energia positiva, aquell magnetisme (alguns dels molts que l’estimem encara ho pensem i ho comentem, que encara perdura i perdurarà) de deixar-te sempre més bé del que t’havia trobat: per tota cosa interessant tenia diàleg, tenia curiositat. Escoltava més que parlava. Ell que tenia tantes coses per dir!

Ara em ve al cap una de les seves bones i famoses afirmacions. En algunes de les tertúlies familiars que fèiem, algú de nosaltres li va preguntar en una ocasió: “…I tu, Jordi, que has viscut tantes experiències en aquest continent tan meravellós i tan difícil alhora, amb tantes vivències i aventures, entremig de deserts i sobrevivint a més d’un ensurt… per què no escrius alguna cosa, per exemple un llibre? Ell, amb la seva dolça i aguda ironia, la de la gent que pensa abans de dir les coses, amb aquells ullets plens d’il•lusió com un nen encara, aquest nen amb un punt d’ingenuïtat que també porten les grans persones, ens va dir: “Mireu: si una persona està una setmana, dues o tres a l’Àfrica, es capaç de definir el país; de voler demostrar a fons quantes coses sap de la gent, etcètera, etcètera. Si una persona hi està un any, fins i tot és capaç d’escriure un llibre. Però si una persona hi ha estat molts anys, una vida, no escriu res… Veniu i veieu com és Àfrica amb els vostres ulls i sense prejudicis”. Afirmacions com aquestes eren freqüents en la vida i tertúlies familiars del tiet Jordi, que és així com li dèiem tots els nebots, renebots o nebots polítics com jo…

Una altra petita, però alliçonadora vivència que recordo, és quan el portàvem a donar algun vol per diferents contrades veïnes com les terres d’Osona, la Garrotxa o el Ripollès. En un d’aquells dissabtes estiuencs en què semblava recuperar-se una mica de la disortada malaltia, recordo que ens va agrair moltíssim aquestes petites passejades que ja fèiem amb cotxe (no podia ja forçar massa el cos, ell que era un bon caminador!). Amb una de les seves frases boniques i contundents, ens va dir: “Gràcies per aquest regal!” (referint-se als paisatges ben diferenciats que li anaven mostrant des del Congost, passat per la Plana de Vic, fins al Coll de Bracons i el mateix Olot). “Veieu –afegia–, aquí en 30, 50, 80 quilòmetres, el paisatge ja ha canviat tres vegades. A l’Àfrica, en 500 quilòmetres a vegades no canvia res! Què hi farem, és la Natura! Què bonic és tot això…” i afegia com un sorollet de llengua amb les dents, típic de la gent que està satisfeta amb allò que comparteix amb la mirada profunda i en les coses senzilles que ell estimava tant.

Jo, tiet Jordi o Baba Geroges et vaig conèixer fa pocs anys, amb la teva (que ja em sento meva) família, però sempre recordaré la saviesa, humilitat i missatge que portaves i encara portes en els nostres pensaments… Sense anar més lluny, aquest dia de Nadal quan a la parroquia ens donàvem la Pau, vam pensar, sense haver-nos-ho dit abans: “Aquí hi ha el tiet Jordi! Es respira a l’ambient! No ho noteu?”

Gràcies Jordi per tot el que has fet i el que encara faràs durant molts anys en el cors i en les ments dels qui t’estimem. Certament en tu es fa certa aquella frase que algun savi també va dir: “Una persona no mor mai mentre hi hagi gent que la recordi, l’estimi i la senti encara dins seu o al seu voltant…” I amb tu, Jordi, ens passa molt sovint això. Gent com tu et fan creure encara en l’home. Gent com tu et fan adonar que mentre hi hagi persones així… la humanitat tirarà endavant!

Xevi Martí
Article enviat a aquest bloc

diumenge, 12 de desembre de 2010

divendres, 10 de desembre de 2010

Comiats

Un poble és fet dels comiats als seus morts. De com els diu adéu, de com en recull testimoni i llegat. De com en serva record i discurs, de com sap agafar el bo i millor dels relats estesos abans d’avui per construir el propi, l’individual i el comunitari. Poc o molt individualistes indivisibles, som comunitat. El fort de les xarxes socials, en les diferents versions i usos, revela aquesta constatació, que també té alguna cosa de necessitat irrefrenable.

La missa funeral a mossèn Jordi Mas, el missioner de la Garriga que durant 50 anys va fer feina al Camerun, en una de les regions més pobres de l’Àfrica, per al seu desenvolupament, va ser la demostració més lúcida que un poble és també com acomiada els seus morts. Durant la cerimònia van contactar telefònicament amb la parròquia del Camerun on també deien adéu a Baba Georges, com allà l’anomenaven. Quan al Camerun entonaven “La vall del riu vermell”, la comunicació es va entretallar i aleshores es va produir un d’aquells instants de màgia col·lectiva: els assistents, gent d’església i gent de no església, van començar a taral·lejar la peça i omplir els buits. A on no arribaven les veus del Camerun ni els fils avançats del segle XXI, hi posaven de la seva part, per arribar-hi, les veus de la Garriga. Just el que va fer tota la vida Baba Georges. A l’acabar, el dins i el fora de l’església van quedar fets una gran plaça, just el que hauria de ser.

Anna Ballbona, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (10/12/2010)