Jordi Mas (Camerun)

Un alcalde de Camerun, a la tomba de Jordi Mas

2011-11-14T11:55:00.001+01:00

Divendres al migdia, l’alcalde del municipi de Fongo-Tongo, al Camerun, va visitar la tomba del sacerdot Jordi Mas al cementiri de la Doma de la Garriga. El van acompanyar familiars i amics del missioner, l’alcaldessa de la Garriga i l’alcalde de Granollers. L’alcalde camerunès i el seu assistent, que havien estat a Granollers en la trobada mundial de Mayors for Peace (Alcaldes per la Pau), es van interessar per la persona i l’obra de Jordi Mas i van fer una pregària davant del nínxol on està enterrat, sabedors de la feina que havia fet en el seu país durant els 50 anys en què va estar al Camerun. Jordi Mas va morir amb 80 anys el 18 de novembre de l’any passat.

Un pou d'aigua garriguenc en terres de Jordi Mas, al Camerun

2011-04-18T09:28:00.001+01:00

Fa pocs dies ha entrat en funcionament un pou d’aigua potable a la zona de l’escola de Madà, un barri de Makary, el poble de l’extrem nord de Camerun on el missioner garriguenc Jordi Mas, mort el novembre de 2010, tenia la seva parròquia. El pou s’ha pogut fer amb els 4.000 euros aportats pels garriguencs que van comprar el llibre Retrats de garriguencs il.lustres, una biografia il·lustrada d’11 personatges de la Garriga, entre les quals Jordi Mas, que tenen el reconeixement oficial dels ajuntaments des dels anys trenta del segle passat fins ara.

Els autors del treball, que formen l’associació La Garriga secreta, van destinar tots els guanys que anés generant el llibre a l’obra camerunesa de Jordi Mas. Així, el mes de setembre li van fer entrega dels primers beneficis: 4.000 euros que ja s’han convertit en aquest pou d’aigua potable tan necessari per a aquest barri de Makary. El pou és artesià i té aigua a una profunditat de 45 metres. Equipat amb una bomba manual, es poden treure 2.500 litres cada hora.

En tota la zona de Madà, on hi ha l’hospital de referència de la regió fundat fa anys per Jordi Mas i el metge Giuseppe Maggi, fins ara no hi havia cap més altre pou. Aquestes terres extremes de Camerun, amb temperatures que arriben als 43 graus, pateixen una sequera extrema i l’aigua potable és importantíssima per a la vida humana i animal i imprescindible per a la curació de moltes malalties que pateixen els habitants de la zona.

El llibre Retrats de garriguencs il.lustres es pot comprar per 20 euros a les llibreries de la Garriga. Tots els beneficis que se’n vagin traient continuaran destinant-se a l’obra que va deixar Jordi Mas en terres de Camerun, a través de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua. El dia de Sant Jordi, aquest llibre solidari estarà a les parades del carrer juntament amb un altre treball dels mateixos autors: La Garriga secreta 2.

Memorial Jordi Mas i Castells

2011-03-15T10:29:00.005+01:00

Escric aquestes lletres a Puiggraciós, on ell va exercir per darrera vegada com a capellà la passada Setmana Santa, quan encara les forces li ho permetien. Guardo viu en la memòria el record del seu funeral, bonic i emotiu, llarg, com sol passar en el Camerun, i sobre tot molt humà, com era ell.

Dono gràcies a Déu per haver-lo conegut, per haver-lo pogut seguir en la seva missió, i compartir amb ell vivències, projectes, neguits, desitjos. I també unes quantes cerveses quan la calma ho embolcallava tot. I per sobre de tot, la seva passió per la vida, per la vida a Àfrica, a l’extrem nord camerunès. Ell estimava aquelles terres, les coneixia com ningú. La seva gent, els seus paisatges, les seves històries. Ell va viure molt de temps allà, tant, que molts el coneixen ja de petits; el Jordi forma part de les seves històries personals.

Ell era un home lliure, de tot i de tots. Quan conduïa el seu cotxe per les inacabables planúries sahelianes se’l veia un home feliç, complert. No era un home egoista, feia servir la seva vida, les seves energies per portar el desenvolupament a aquella gent. I per sobre de tot, a les dones. Treballar per la seva dignitat fou una de els seves passions. Fer els pous a prop d’ells i no dels caps, fer formació per elles, projectes que havien de promocionar-les, espais de trobada.

Fins i tot de vegades feia un aire de “dandi”, d’adolescent guapo, presumit i jovial. Les dones l’estimaven, i per sobre de totes, jo veia com l’estimaven les àrabs. Li deien “Jorje” , amb una jota com només elles saben pronunciar. Elles, que eren les últimes de la societat, veien que per a ell, eren les primeres.

Ell era un capellà, un prevere molt marcat pel Vaticà II; un prevere, com molts de la seva generació, amb un profunda unió amb Jesús. Cada dia celebrava l’eucaristia molt d’hora, tant, que molts del hostes ni ho sabien. El silenci, la pregària i un amor profund a l’església marcaven la seva vida. Com tots el que formem l’Església, la relació era de vegades bona, de vegades distant i de vegades emprenyadora. Al llarg de tota la seva última etapa a la regió del Servewel, musulmana, ell no feia conversions com cap missioner. Als germans musulmans no venim a canviar-los la religió, sinó a compartir i treballar junts, deia. Ells també tenen dret al progrés.

Tokombere era diferent, allí entre els animistes de les muntanyes l’Evangeli va entrar. El bisbe Yaouda, de família animista, ens digué com Baba Georges (com allà li deien), li regalà el primer quadern per anar a l’escola. El testimoni del Jordi amb el d’altres, facilitaren la seva conversió i la seva entrada al seminari.

Cristià convençut, prevere missioner, missioner inquiet, cooperant imaginatiu e inesgotable. I per sobre de tot home lliure, de grans horitzons i apassionat per la vida, amb una energia incombustible, que li va durar pràcticament fins al final.

Jordi, descansa en pau en el teu estimat poble, d‘on vas marxar encara infant. Des del Cel, la Garriga i el Camerun es confonen.

Miquel Àngel Pérez, capellà

El proper 4 d’abril de 2001 a les 19 h a la Casa del Llibre (passeig de Gràcia de Barcelona), es presetaran els escrits de Miquel Ángel Pérez sobre Jordi Mas.

Tot recordant el 'tiet' Jordi

2010-12-31T10:50:00.000+01:00

Encara recordo d’ell les estades familiars, en què veies un home que feia que les coses difícils fossin aparentment senzilles… Semblava que acabés de venir de tot arreu sense “cap problema”, una de les seves expressions que recordo més freqüent. Efectivament, amb ell tot semblava fàcil i abastable. Tenia aquella energia positiva, aquell magnetisme (alguns dels molts que l’estimem encara ho pensem i ho comentem, que encara perdura i perdurarà) de deixar-te sempre més bé del que t’havia trobat: per tota cosa interessant tenia diàleg, tenia curiositat. Escoltava més que parlava. Ell que tenia tantes coses per dir!

Ara em ve al cap una de les seves bones i famoses afirmacions. En algunes de les tertúlies familiars que fèiem, algú de nosaltres li va preguntar en una ocasió: “…I tu, Jordi, que has viscut tantes experiències en aquest continent tan meravellós i tan difícil alhora, amb tantes vivències i aventures, entremig de deserts i sobrevivint a més d’un ensurt… per què no escrius alguna cosa, per exemple un llibre? Ell, amb la seva dolça i aguda ironia, la de la gent que pensa abans de dir les coses, amb aquells ullets plens d’il•lusió com un nen encara, aquest nen amb un punt d’ingenuïtat que també porten les grans persones, ens va dir: “Mireu: si una persona està una setmana, dues o tres a l’Àfrica, es capaç de definir el país; de voler demostrar a fons quantes coses sap de la gent, etcètera, etcètera. Si una persona hi està un any, fins i tot és capaç d’escriure un llibre. Però si una persona hi ha estat molts anys, una vida, no escriu res… Veniu i veieu com és Àfrica amb els vostres ulls i sense prejudicis”. Afirmacions com aquestes eren freqüents en la vida i tertúlies familiars del tiet Jordi, que és així com li dèiem tots els nebots, renebots o nebots polítics com jo…

Una altra petita, però alliçonadora vivència que recordo, és quan el portàvem a donar algun vol per diferents contrades veïnes com les terres d’Osona, la Garrotxa o el Ripollès. En un d’aquells dissabtes estiuencs en què semblava recuperar-se una mica de la disortada malaltia, recordo que ens va agrair moltíssim aquestes petites passejades que ja fèiem amb cotxe (no podia ja forçar massa el cos, ell que era un bon caminador!). Amb una de les seves frases boniques i contundents, ens va dir: “Gràcies per aquest regal!” (referint-se als paisatges ben diferenciats que li anaven mostrant des del Congost, passat per la Plana de Vic, fins al Coll de Bracons i el mateix Olot). “Veieu –afegia–, aquí en 30, 50, 80 quilòmetres, el paisatge ja ha canviat tres vegades. A l’Àfrica, en 500 quilòmetres a vegades no canvia res! Què hi farem, és la Natura! Què bonic és tot això…” i afegia com un sorollet de llengua amb les dents, típic de la gent que està satisfeta amb allò que comparteix amb la mirada profunda i en les coses senzilles que ell estimava tant.

Jo, tiet Jordi o Baba Geroges et vaig conèixer fa pocs anys, amb la teva (que ja em sento meva) família, però sempre recordaré la saviesa, humilitat i missatge que portaves i encara portes en els nostres pensaments… Sense anar més lluny, aquest dia de Nadal quan a la parroquia ens donàvem la Pau, vam pensar, sense haver-nos-ho dit abans: “Aquí hi ha el tiet Jordi! Es respira a l’ambient! No ho noteu?”

Gràcies Jordi per tot el que has fet i el que encara faràs durant molts anys en el cors i en les ments dels qui t’estimem. Certament en tu es fa certa aquella frase que algun savi també va dir: “Una persona no mor mai mentre hi hagi gent que la recordi, l’estimi i la senti encara dins seu o al seu voltant…” I amb tu, Jordi, ens passa molt sovint això. Gent com tu et fan creure encara en l’home. Gent com tu et fan adonar que mentre hi hagi persones així… la humanitat tirarà endavant!

Xevi Martí
Article enviat a aquest bloc

Jordi Mas, a Signes dels temps (TV3)

2010-12-12T12:21:00.000+01:00

Comiats

2010-12-10T11:11:00.006+01:00

Un poble és fet dels comiats als seus morts. De com els diu adéu, de com en recull testimoni i llegat. De com en serva record i discurs, de com sap agafar el bo i millor dels relats estesos abans d’avui per construir el propi, l’individual i el comunitari. Poc o molt individualistes indivisibles, som comunitat. El fort de les xarxes socials, en les diferents versions i usos, revela aquesta constatació, que també té alguna cosa de necessitat irrefrenable.

La missa funeral a mossèn Jordi Mas, el missioner de la Garriga que durant 50 anys va fer feina al Camerun, en una de les regions més pobres de l’Àfrica, per al seu desenvolupament, va ser la demostració més lúcida que un poble és també com acomiada els seus morts. Durant la cerimònia van contactar telefònicament amb la parròquia del Camerun on també deien adéu a Baba Georges, com allà l’anomenaven. Quan al Camerun entonaven “La vall del riu vermell”, la comunicació es va entretallar i aleshores es va produir un d’aquells instants de màgia col·lectiva: els assistents, gent d’església i gent de no església, van començar a taral·lejar la peça i omplir els buits. A on no arribaven les veus del Camerun ni els fils avançats del segle XXI, hi posaven de la seva part, per arribar-hi, les veus de la Garriga. Just el que va fer tota la vida Baba Georges. A l’acabar, el dins i el fora de l’església van quedar fets una gran plaça, just el que hauria de ser.

Anna Ballbona, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (10/12/2010)

Una rosa per en Jordi

2010-11-26T19:17:00.005+01:00

Als rosers de casa ha brollat una rosa que no es vol pansir. S'obria ja el dijous, quan al matí, ben d'hora, vam saber que tu, Jordi, ens havies deixat. Llavors, amb molta pena, vaig pensar que te la portaria. Apreciaves moltes coses, sobretot les coses simples i petites d'aquesta vida, i una rosa vinguda de lluny segur que t'agradaria.

Tu vas venir moltes vegades del Camerun i la teva arribada era sempre motiu de il·lusió. Amb les presses, el dissabte, al sortir cap a la Garriga, me la vaig descuidar. El que mai oblidarem, però, seran els enrenous de les teves anades a l'Àfrica. A partir d'ara, ho trobarem a faltar i et trobarem a faltar a tu, Jordi. Aquest dia, quan vam ser a l’església, reconfortadament vaig veure tres roses blanques, boniques, que 'acompanyaven.

Al pati encara llueix la rosa i estic contenta perquè és el record teu. Som molts els que compartirem el teu inestimable record! No he comptat quants pètals té. Tu mostraves sempre molta curiositat. Comptar em treuria la visió de la unitat i tu eres una persona íntegra. A vegades, a la tija et creixia alguna punxa, et defensaves, però permeties que et collíssim i et gaudíssim i al teu costat s'hi estava bé.

I quan la rosa s'assequi l'hauré de tallar. "És la vida", tu ens diries. Sempre t'agradava donar exemples als comentaris. Però Jordi, deixam guardar un parell de pètals, només un parell. Segur que ens explicaries que les roses pansides són adob per a la terra i que la terra necessita cura. Estimaves la terra: la terra d'aquí i la de l'Àfrica; i també la terra fèrtil, la que el teu pare ja llaurava i que dóna collites. A Roma, he après que els rosers, si se'ls esporga durant l'estiu, fan una segona brollada. L'avi Lluís m'ho deuria haver explicat, però no ho he sabut fins ara. Llavors, jo no podava els rosers. Tu has adobat la terra i has ensenyat a la gent com s'esporguen els rosers. Sabies que així és com s'aprenen les coses.

Aquesta rosa és una de les darreres que han florit a casa. Som ja a l'entrada de l'hivern. Ara esperaré amb il·lusió les de la propera primavera. Una la colliré el 23 d'abril i hi tornaré a pensar en tu.

Georgina Mas Singla

Article enviat a aquest bloc

Agraïment de la família de Jordi Mas

2010-11-26T11:59:00.000+01:00

La família de Jordi Mas i Castells vol agrair totes les mostres d’afecte i de condol arribades en la seva mort, el dijous 18 de novembre. Tant en el decurs de la malaltia com en els dies finals han estat moltíssimes les persones que ens han donat suport, ens han acompanyat i han mostrat la seva estima cap a el nostre germà Jordi, sacerdot i missioner al Camerun durant quasi 50 anys. A tots ells, moltes gràcies.

Família de Jordi Mas i Castells

A l'amic Jordi

2010-11-26T11:01:00.001+01:00

La vida és un seguit d’etapes. Gràcies, Jordi, per haver-nos acollit a Makary.
Gràcies per poder compartir amb tu les inquietuds, els projectes camerunesos per a la gent que estimaves, t’estimen i et recordaran sempre. Ens has transmès la teva vitalitat, energia, tossuderia... per endegar nous projectes. La teva amistat ha estat una experiència única què emmarcarà els darrers anys de la nostra vida. No oblidarem mai les llargues sobretaules dels sopars de Makary recordant fets i anècdotes garriguenques. Gràcies per les moltes coses què hem aprés de tu durant les estades dels darrers cinc anys.
Amb paraules de Joan Maragall «Sigui la mort una major naixença».

Lluís Cuspinera i Ketti Viñas, cooperants al Camerun
Publicat al GAR (26/11/2010)

Jordi Mas, senzill i humil com els bons homes

2010-11-26T10:58:00.002+01:00

Era modest, senzill, humil... com els homes bons. Era un sacerdot que sense buscar protagonisme va lluitar cada dia amb totes les eines al seu abast perquè arribés el dia, que ell dissortadament no ha pogut veure, en què hauran de caure definitivament les fronteres que s’aixequen entre rics i pobres. Era un capellà d’una església anònima que pensa i viu molt allunyada de Roma i de l’ortodòxia vaticana. Jordi Mas va ser durant cinquanta anys un home pràctic que defugia grans discursos: “Primer menjar, després filosofar” solia dir. I des d’aquelles terres del nord del Camerun que eren casa seva es preguntava: “Com puc predicar jo el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment?”

Garriguenc il·lustre arrelat al sahel
Jordi Mas era garriguenc de naixement i fill Il·lustre de la població, però estava profundament arrelat al Sahel, una de les regions més pobres de l’Àfrica negra. A Makary i en molts d’altres pobles de l’Extrem Nord del Camerun havia passat el darrer mig segle: des que amb 30 anys va arribar al país, l’any 1961, fins ara. Va morir aquí, a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, el dijous 18 de novembre, però fins al darrer dia va tenir fixades aquelles terres i aquella gent en el seu pensament. Li preocupava el benestar dels seus veïns: els pocs cristians que acollia a la seva parròquia i els molts musulmans del poble. Els volia feliços a tots.

Contribució solidària
Enfrontant des d’aquí la malaltia, continuava pensant en una de les necessitats més importants d’allà: els pous d’aigua, font imprescindible de vida i de salut, tant per a les persones com per al bestiar. En la seva vida havia fet centenars de pous. I ara, amb 80 anys, en projectava d’altres que, malgrat la seva mort, es faran igualment per la contribució solidària de molts garriguencs, d’administracions que s’han cregut la quota del 0’7% per al desenvolupament i de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua, que des de 1996 l’ha acompanyat contínuament des de Catalunya.

Convençut que les dones eren el futur de l’Àfrica, des d’aquí pensava en la Femak (Femmes de Makary) que havia deixat allà: una llar on es reuneixen dones de diferents cultures i religions per facilitar el seu coneixement mutu: “La Femak és com les passeres de la Garriga de quan jo era petit, que feien fàcil la relació veïnal entre una banda i l’altra de la riera. La llar de les dones també facilita un intercanvi ric i profitós entre les unes i altres”. N’estava molt satisfet.

En els seus darrers dies garriguencs, que van ser de gairebé un any, Jordi Mas tenia un record per als molts nens i nenes que omplen els carrers de Makary i de la veïna Blangoua. En aquesta població fronterera que toca a l’amenaçat i minvant llac Txad, va fundar-hi una escola que ara mateix té més de cinc-cents alumnes, des dels més petits fins als que hi aprenen un ofici, que en aquelles terres sol ser el de mecànic, soldador, paleta, fuster o agricultor. Defensor que l’ensenyament fa les persones més lliures, a Jordi Mas li agradava explicar la fundació l’any 1969 d’una altra escola, a Tokombére, ara de 800 alumnes, i el llarg camí que va portar a la creació de l’escola de Blangoua, que en els darrers anys ha dirigit un altre sacerdot català: Cisco Pausas. Una escola que és un centre plurinacional de referència perquè, en aquell lloc extrem, hi arriben alumnes camerunesos, però també de la veïna Nigèria, del Txad i del Níger.

Salut, ensenyament i cultura
Si l’ensenyament i la cultura eren conceptes bàsics per a Jordi Mas, ho era encara més la salut de les persones. Per això, i col·laborant durant anys estretament amb el metge suís Giuseppe Maggi, va impulsar tres hospitals: el de Tokombére, el de Zinah i el de Madà. Només en aquest darrer es dóna servei, amb totes les limitacions africanes imaginables, a uns 300.000 habitants escampats en uns 2.000 quilòmetres quadrats. Unes xifres que, ni de bon tros, aguanten una comparativa amb les dades de Catalunya.

El treball d’una vida
Mas va marxar a l’Àfrica a convertir infidels, com li havien inculcat al seminari. Però de seguida va veure que aquell no era l’objectiu: “Vaig arribar al Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, em vaig endur alguns llibres i poca cosa més. I quan vaig pujar cap a l’extrem nord només em vaig emportar llavors de carxofa i pastanaga”. I aquest ha estat el camí que ha seguit fins ara. Això sí, reclamant l’atenció general per aconseguir un món millor. “Darrere de les muntanyes del Vallès hi ha un món on nosaltres hem d’estar presents. El món és un poble i tots som ciutadans d’aquest poble”, solia dir.

Jordi, no te n’has anat. La teva persona i la teva obra continuarà ben viva entre tots nosaltres. I pensa que allà, a casa teva, hi estarem presents!

Josep Mas, president de l'Associació La Garriga Secreta
Publicat al GAR (26/11/2010)

Jordi Mas, consol per a descreguts

2010-11-26T10:57:00.005+01:00

Les persones que no creiem en Déu tenim serioses dificultats per confiar en els seus missatgers. Quan es pretén involucrar-nos en litúrgies i comunions que no compartim, acostumem a tenir reaccions de rebuig, i, com més espectacular i ostentosa és la demostració de fe, com més imperatiu i invasiu és el desplegament de recursos, més ens tanquem en nosaltres mateixos, i més ens reafirmem en el nostre ateisme. Podem fer-ho amb més o menys tendresa, amb més o menys discreció envers els creients, però aquest és el nostre sentiment.

Fa poques setmanes vam rebre la visita del Papa de Roma, i tot el que va significar em confirmava, una vegada més, que no sóc un anyell de Déu: ni del Déu cristià ni del Déu musulmà ni del Déu jueu ni de cap divinitat ni de cap creença religiosa d’enlloc del món.

Les persones que no creiem en Déu tenim tendència a pensar que les religions són un instrument de poder i de dominació, i, des del nostre punt de vista, la Història, el passat i el present de la humanitat, constitueixen un exemple ininterromput d’injustícia i de sang vessada en nom de Déu.

Afortunadament, el món és ple de creients, de totes les religions, que, de tant en tant, ens desmenteixen. També de missatgers. La meva mare va retrobar una certa pau espiritual gràcies al seus mestres Zen, després d’haver conegut un bon nombre de catòlics benintencionats que procuraven bastir un món més habitable. Un germà meu, que va passar anys a Nova Delhi, va compartir tresors politeistes amb persones de tota casta i condició. Jo mateix vaig viure a Algèria, i recordo amb devoció converses al hammam amb el meu molt fervent amic musulmà Noureddine.

Afortunadament, el món és ple de missatgers catòlics que, de tant en tant, ens desmenteixen. Penso en Pere Casaldàliga, al Brasil, i en Óscar Romero i Ignacio Ellacuría, al Salvador, i en Joan Alsina, a Xile i en tants altres que, aquí i allà, invertint la perversa equació, han vessat la seva pròpia sang en nom de Déu i de la justícia dels homes.

Un parell de salutacions cordials a banda, no vaig tenir ocasió de conèixer en Jordi Mas, però he vist i he llegit i he escoltat en boca dels veïns, i em consta la immensa feina feta al Camerun, i sé dels seus cinquanta anys dedicats, exclusivament, al progrés humà de la seva comunitat: sense proselitisme, sense xantatge de cap mena, sense segones intencions, i defugint qualsevol comoditat o privilegi. I se m’acut pensar que, si tots els missatgers de Déu –tant se val de quin Déu parlem-- fessin seva aquesta manera d’apropar-se als homes i als seus patiments, les religions que actuen de bona fe guanyarien molts adeptes. Aquest és el més gran elogi que es pot adreçar a un missatger: el seu triomf.

Martí Porter, antropòleg
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (26/11/2010)

Un río rojo unió Makary y la Garriga

2010-11-26T10:57:00.004+01:00

La población de Makary, en el norte de Camerún, y La Garriga, estuvieron conectados durante unos minutos el pasado sábado por la tarde. Ambas poblaciones, alejadas entre ellas miles de quilómetros, compartieron el dolor común por la pérdida del sacerdote y misionero, Jordi Mas. La pequeña comunidad católica de Makary, que durante años dirigió el misionero de La Garriga, se unió mediante el teléfono al funeral que se llevaba a cabo en el templo de Sant Esteve de La Garriga. La emoción de las palabras lejanas de la comunidad africana, que resonaban desde la megafonía, llegaron a su punto culminante cuando desde el corazón del Sahel le dedicaron el espiritual Red river valley (El valle del río rojo), que fue tatareada por los centenares de personas que llenaban el templo vallesano. También fueron emocionantes las palabras de diversas personas que conocieron y colaboraron con la obra de Jordi Mas, desaparecido la semana pasada a la edad de 80 años.

La ceremonia religiosa que se alargó unas dos horas, debería haber sido presidida por el cardenal, Lluís Martinez Sistach, quien disculpó su ausencia por encontrarse en Roma. El cardenal fue sustituido por el obispo auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. La ceremonia fue concelebrada también por el obispo auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, y un obispo camerunès, Yaouda Barthelemy, de quien dependen las parroquias de Makary y Blangoua que Mas regentaba. Hace unos días, el obispo carmerunés informó a Mas de que su obra misionera quedaba en manos de una comunidad católica italiana. Barthelemy, que intervino en francés, se mostró especialmente afectado por la pérdida de Mas y recordó que él lo había conocido desde su infancia, cuando empezó a acudir a la escuela de la misión, y que lo había animado desde el principio en su vocación religiosa.

La ceremonia también fue concelebrada por una veintena de sacerdotes algunos de los cuales, como manifestaron en la tribuna, conocían la historia de Jordi Mas y su vocación misionera desde su paso por el seminario, allá por los años cincuenta. Cabe señalar que durante el funeral, en el apartado de testimonios, también intervino la alcaldesa, Neus Bulbena, quien recordó el reconocimiento que por su obra el pueblo de La Garriga le rindió en 2008 concediéndole la distinción de Persona Ilustre de La Garriga. El pasado viernes, el Ayuntamiento de La Garriga decretó en la población un día de duelo oficial.

Jordi Mas, que falleció el pasado jueves, día 18 en Vic, fue trasladado el viernes a La Garriga, al templo de Sant Esteve, donde se instaló la capilla ardiente. A lo largo del viernes y sábado por la mañana, centenares de personas se acercaron hasta allí para dar su pésame a la familia.
Jordi Mas fue enterrado el mismo sábado en el cementerio de La Doma.

Pie: Jordi Mas se preocupó siempre de sus feligreses en Camerún y estos no lo olvidaron en día de su funeral

Jordi Abayà, periodista
Publicat a Revista del Vallès (26/11/2010)

A mossèn Jordi Mas

2010-11-26T10:56:00.002+01:00

Els nenes i nenes de 4t de l’Escola Puiggraciós volem donar conèixer la importància de la feina feta al Camerun per mossèn Jordi Mas, amb motiu de la seva mort.

Al llarg de 50 anys va treballar pels altres sense esperar res a canvi: construcció d’hospitals, dispensaris, centres d’acollida, centres cívics, escoles de formació professional, tallers per les dones, centenars de pous d’aigua...

Tot això ho va fer sense distingir races, ni religions, d’aquí que al Camerun és conegut per Baba Georges. Per això des d’aquí li volem dir:

Has estat un exemple a seguir d’ajuda solidària. Has obert un munt de felicitat al Camerun. Has ajudat a tirar endavant dones, homes i nens sempre amb il·lusió. Els teus alumnes seguiran la teva feina, no et preocupis. Gràcies a la teva ajuda les dones tiraran endavant el Camerun. Sempre has estat al costat de qui et necessitava. Ets un pare que has donat moltes coses noves i ho has fet amb molta alegria. Sempre tenies projectes i feina fer, no paraves mai. Has treballat com una formiga, de manera silenciosa. Tu sol has fet moltes coses, això ens ha ensenyat que nosaltres podem fer molt més pels altres. Gràcies per estar al costat de qui et necessitava. Gràcies per donar-nos l’exemple de com s’ha de ser feliç.

Nens i nenes de 4t de l’escola Puiggraciós
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (26/11/2010)

Un llibre per fer encara més gran l'obra de Jordi Mas

2010-11-26T09:50:00.002+01:00

El sacerdot Jordi Mas i Castells ha mort. Va ser la setmana passada. Aquest home bo se’n va anar sense fer soroll a primera hora del matí del dijous 18 de novembre. Tenia 80 anys, i des de 1961 treballava ajudant la gent del nord del Camerun.

Mas ha mort, però la seva incommensurableobra seguirà ben viva entre nosaltres els garriguencs i, sobretot, entre la gent del Sahel africà. Els imprescindibles pous d’aigua es continuaran fent, els hospitals que va fundar continuaran salvant vides, els joves de la bastíssima regió on treballava des de feia cinquanta anys seguiran anant cada dia a les escoles que havia creat, les dones es continuaran reunint per promocionar-se i per establir ponts de diàleg, i l’alga espirulina seguirà el seu curs fi ns a convertir-se en un nutrient més de la migrada alimentació dels habitants de la zona del llac Txad.

Aquestes i moltes altres iniciatives havien estat impulsades per un incombustible Jordi Mas. I així continuaran, perquè tota aquesta obra ingent tindrà a partir d’ara la tutel·la d’una comunitat catòlica italiana que es farà càrrec de totes les feines i de les parròquies que en Jordi regentava: Makary i Blangoua.

En publicar, ara farà un any, el llibre RETRATS DE GARRIGUENCS IL·LUSTRES, l’associació “La Garriga secreta” va prendre el compromís públic que tots els benefi cis que fes aquest llibre es destinarien a l’obra de Jordi Mas. El mes de setembre li van poder donar els primers 4.000 euros, que ell va destinar a la construcció de dos nous pous a Makary.

El llibre RETRATS DE GARRIGUENCS IL·LUSTRES, amb àmplies biografi es entre les quals la del propi Jordi Mas, continua a la venda per 20 euros. Des de l’entitat “ La Garriga secreta” esperen vendre’n encara molts més per fer una nova contribució econòmica a l’obra d’aquest garriguenc il·lustre. Ara els diners els rebrà l’ONG Makary-Blangoua, que seguirà vetllant de molt a prop perquè la feina de Jordi Mas no s’aturi. Segur que entre tots s’aconseguirà que la Garriga i les terres de l’extrem nord del Camerun estiguin estretament lligades per sempre més. Amb Jordi Mas mirant-s’ho des de dalt.

Albert Benzekry i Fortuny, president honorífic de La Garriga secreta
Publicat a L’Aquí (26/11/2010)

Fotos del comiat a Jordi Mas

2010-11-22T11:22:00.005+01:00

Fotogaleria del fotògraf d'El 9 Nou Ramon Ferrandis sobre la cerimònia d'enterrament a Jordi Mas a la parròquia de Sant Esteve de la Garriga, aquest dissabte, 20 de novembre de 2010. Clica aquí.

A reveure, 'Baba Georges'

2010-11-22T10:17:00.004+01:00

Divendres 19 de novembre. Són quarts de 7 de la tarda i torno de la Garriga. Obro el correu electrònic d’en Pep Mas, director d’aquest diari i company de viatges a l’Àfrica. El primer d’ells a l’Extrem Nord del Camerum, a Makary i Blangoua. Precisament allà, millor dit a Djamena (capital del Txad) vaig conèixer en Jordi Mas, primer premi del Consell Comarcal de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà.

Fèiem servir el passaport, però probablement no ens calia. Baba Georges, el nom camerunès d’en Jordi, era el millor salconduit que podíem fer servir per travessar fronteres i arribar a casa seva. Perquè més que garriguenc i vallesà, ell era camerunès i africà.

Estic convençut que tothom que hagi conegut Jordi Mas a l’Àfrica coincidirà amb mi en la triple petjada que ens ha deixat. Un triangle indissoluble i indissociable conformat per la seva persona, la seva obra i el seu entorn. Tres parts de la vida d’en Jordi que configuren un tot.
He conegut poques persones que en un període tan curt de temps m’hagin impactat tant amb valors que haurien de ser més quotidians i que malauradament no ho són: senzillesa, humilitat, fermesa, empenta, sacrifici, claredat d’objectius, constància, perseverança... i serien molts els punts suspensius que caldria aplicar.

La magnitud de la seva obra parla per si mateixa: escoles, tallers, pous, i darrerament l’espirulina, una alga que ell ens va ensenyar i amb la qual pretenia omplir de proteïnes unes panxes mancades d’alimentació. Estem parlant de salut, educació, formació, aigua i menjar, aspectes que aquí els tenim a l’abast de la immensa majoria, però allà d’una ínfima minoria.
I per últim, en aquesta trilogia de petjades que tenim, l’Àfrica, la gran oblidada. La terra que ell va decidir que fos casa seva. Un entorn difícil, dur, sec, castigat pel clima, per la història i per moltes altres qüestions que podríem afegir i que no sé si toca avui. Un indret on tots els vallesans hem tingut el millor dels ambaixadors possibles. Perquè en Jordi era un africà vallesà i exercia com a tal.

Dissabte 20 de novembre. Hem acomiadat definitivament (?) Jordi Mas a la Garriga. Físicament ens deixa un buit. Però és nomes un buit material. Emocionalment no conec cap persona que en un període tan curt de temps com el que vaig compartir amb ell pugui omplir tant de records, vivències, sentiments i valors com el Jordi. Després de veure els vídeos projectats al seu funeral, de sentir les paraules emocionades de tots els que van parlar, de connectar amb les veus que ens arribaven des de Makary, es pot dir que no ha marxat del tot. Per molts anys, moltes persones, el tindrem amb nosaltres.

Només puc acabar afirmant que va ser en Jordi Mas qui va rebre aquell merescut premi, però que els veritablement honorats som tots aquells que l’hem conegut i hem sigut Nassaras al seu costat.

Jordi Mas, Baba Georges, descansa en pau.

Antonio Rísquez, president del Consell Comarcal del Vallès Oriental
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (22/11/2010)

Emotiu i solemne comiat del sacerdot i missioner Jordi Mas a la Garriga

2010-11-22T09:56:00.006+01:00

Dissabte a la tarda, l’església parroquial de Sant Esteve de la Garriga es va omplir de gom a gom en la missa funeral del sacerdot i missioner garriguenc Jordi Mas i Castells, que havia mort dijous amb 80 anys. El comiat de Mas va ser una cerimònia carregada de solemnitat religiosa i de caliu popular.

La missa va ser presidida per tres bisbes: l’auxiliar de Barcelona, Sabastià Taltavull, l’auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, i el bisbe camerunès de Yagoua, Yaouda Barthelemy, de qui depenen les parròquies de Makary i Blangoua que Mas regentava. Però a més dels bisbes, també van concelebrar l’eucaristia una trentena de sacerdots, molts d’ells bons coneixedors de la persona i l’obra que Mas havia portat a terme durant gairebé cinquanta anys en terres de l’extrem nord del Camerun.

La cerimònia es va allargar durant dues hores entre la celebració de la missa, les paraules emocionades dels prelats, la pregària que via telefònica va connectar amb les persones de Makary que en aquell mateix moment també acomiadaven Mas des de la llunyania africana, i les paraules finals de familiars, amics i col·laboradors de Mas. En aquest torn, hi va intervenir l’alcaldessa, Neus Bulbena, que va recordar el reconeixement que, per la seva obra, el poble de la Garriga li va donar l’any 2008 en nomenar-lo Persona Il·lustre de la Garriga.

Acabat el funeral, Jordi Mas va ser enterrat a entrada de vespre a l’antic cementiri de la Doma de la Garriga, població on havia nascut el 14 de març de 1930. Entre divendres i dissabte van ser moltes les mostres de condol rebudes per la família en la capella ardent que es va instal·lar a la capella del Santíssim, a la mateixa església parroquial de Sant Esteve de la Garriga.
A partir d’ara, una comunitat catòlica italiana es farà càrrec de les parròquies, projectes i iniciatives africanes que Mas portava a terme.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (22/11/2010)

Despedida al misionero Jordi Mas

2010-11-20T16:16:00.004+01:00

En La Garriga, su pueblo natal, se ha tributado un multitudinario adiós al misionero Jordi Mas, ciudadano Ilustre al que le fue concedido tal honor hace dos años, de forma unánime, por el Ayuntamiento.

Ha sido un emotivo acto que empezó con imágenes de la trayectoria de nuestro querido misionero en tierras africanas, su compromiso con la gente, con los más pobres, los más necesitados en todos aspectos: mujeres, niños, creando escuelas, hospitales, construyendo pozos. Trabajando con todos en la freternidad, una espiritualidad nueva, de compromiso, a lo largo de 50 años.

Siguió luego la ceremonia religiosa presidida por cuatro Obispos, entre los cuales Barthelemy, Obispo de Yagoua-Camerun.

Vino para participar en la Consagración de la Sagrada Família en Barcelona, y fue a visitar a Jordi Mas en el Hospital de Vic donde se hallaba ingresado y donde falleció. Hoy en la homilia, ha explicado que fue de la mano del padre Jordi Mas que aprendió a leer, a conocer el evangelio, llegar donde llegó. Que ha sido un milagro poder acompañarle en los ultimos momentos de vida, en su despedida.

Siguió una Misa concelebrada con muchos sacerdotes amigos. Hubo una conexión en directo con la Comunidad de Makari, que celebraban también una ceremonia de adiós en comunión con la que se hacía en La Garriga. Juntos, desde el Camerún y desde la Garriga, unimos nuestras voces para cantar la canción del adiós, ellos en su lengua, nosotros en catalán: “Es l’hora dels adéus i ens hem de dir adeusiau, germans dem-nos les mans senyal d’amor senyal de Pau…”. Eso si fue la comunión de los pueblos sin fronteras ni barreras.

Al finalizar la ceremonia subieron al altar a rendirle homenaje amigos, organizaciones, clérigos.. Dos excelsas horas sin que nadie controlase el tiempo. Lo merecía. Hasta siempre Jordi, como dice otra de nuestras canciones de despedida “Trobarem a faltar el teu somriure” o “Echaremos en falta tu sonrisa” también tu sencillez, tu mirada dulce. Qué suerte la nuestra de haberte conocido.

Montserrat Ponsa, periodista
Publicat al seu bloc personal (20/11/2010)

Un Gran Home, amb majúscules

2010-11-20T12:51:00.008+01:00

Avui estem acomiadant a un Gran Home amb majúscules. Un garriguenc de naixement, que ha exercit de garriguenc lluny del seu entorn familiar directe, i que com ens consta els que varem tenir l’oportunitat de compartir alguna estona amb ell, s’ha sentit sempre molt orgullós dels seus orígens garriguencs.

Avui diem adéu a un garriguenc que ha dedicat la seva vida a servir als altres i que aquest va ser un dels motius, per a que ara fa 2 anys l’Ajuntament en ple i per unanimitat acordés nomenar-lo Garriguenc Il·lustre. Es va decidir en aquell moment reconèixer la seva trajectòria vital de servei a les persones més desafavorides, posada de manifest plenament des que a l’any 61 va decidir anar a l’Àfrica i posar-se a treballar per a les persones i amb les persones d’aquelles comunitats.

De tots és sabut que ha estat un garriguenc tossut i perseverant, que ha lluitat per solucionar les necessitats més bàsiques de les persones: l’aigua, la salut, l’educació, l’alimentació.... I no ho ha fet des de la distància, sinó des de la proximitat i el treball directe, compartint i aprenent a la vegada, amb els més necessitats.

És conegut que la seva tasca i treball l’ha dirigit als que més ho necessitaven, sense cap tipus de prejudici, treballant sempre per al desenvolupament de les persones sense preguntar ni quina religió professaven ni quina ideologia tenien.

El reconeixement que des de l’Ajuntament es va engegar en el seu moment i que es va recolzar en un acte públic multitudinari a principis de desembre de 2008, es va fonamentar principalment pel fet que com a persona ha estat un gran exemple de valors positius i ha esdevingut un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat.

D’aquesta manera, amb el treball del dia a dia, de l’any rere any, ha esdevingut un referent per a molts garriguencs i garriguenques i persones d’altres contrades que han tingut l’oportunitat de compartir amb ell aquest treball d’entrega. El reconeixement que en el seu moment es va fer amb el nomenament de Garriguenc Il·lustre avui te més sentit i pren més força, perquè és des d’aquest reconeixement que ara podrem tenir-lo tots plegats com a referent per aconseguir una comunitat més justa.

Gràcies Jordi, Garriguenc Il·lustre, en nom de tot el poble de la Garriga. Persones amb la teva qualitat humana, fan possible creure que és viable treballar de manera desinteressada al servei de la comunitat. Des d’avui espero que puguem utilitzar la teva trajectòria vital com a referent per a que la comunitat actual i la futura siguem capaços de treballar, des de les diferents responsabilitats, per a fer-nos més humils, més justos i més solidaris.

Fins sempre.

Neus Bulbena, alcaldessa de la Garriga
Paraules llegides a la cerimònia de comiat de Jordi Mas (20/11/2010)

Estimat Jordi,

2010-11-20T12:44:00.004+01:00

Estimat Jordi,

T’adreço aquestes paraules en nom de les 10 persones que vam anar al Camerun l’any 1989. Quan tot just teníem 16 anys vam decidir que volíem anar a l’Àfrica. Teníem un somni: volíem anar a fer allò que al Truc de l’Agrupament en dèiem fer un servei. En aquell moment, hi va haver qui ens van dir que això era una bogeria de joventut. Tu, en canvi, vas confiar en nosaltres i ens vas donar totes les facilitats per acomplir els nostres anhels. Nosaltres vam ser els primers. Més tard, i seguint els nostres passos, altra gent va anar al Camerun. I és que, amb els anys, diversos grups de persones t’han acompanyat en el camí de la cooperació i de servei als altres.

Aquell agost tu ens vas rebre amb els braços ben oberts, amb una actitud senzilla però amb l’energia per fer-nos treballar. I no obstant això, amb la voluntat també d’ensenyar-nos com era la vida i què significava viure a l’Àfrica. I ho vam aprendre. Per a uns jovenets de 18 anys, viure sense aigua, sense llum i amb les comoditats molt limitades, fou una experiència i una bona lliçó de vida. No és gens agosarat si dic que ens vas fer de mestre: ens vas fer treballar i ens vas fer conèixer molta gent; ens vas ensenyar els costums de la regió i ens vas explicar que, tanmateix, el primer era aconseguir que els africans poguessin tenir la panxa plena i promoure l’educació per a tothom. I el que encara és més important, ens vas donar l’oportunitat d’aprendre de la teva actitud d’home generós, que creia en el que feia, que removia cel i terra perquè els projectes de cooperació i solidaritat tiressin endavant.

Avui no podem explicar tot el que has fet durant aquests 50 anys perquè és molt i tots els que som aquí ja ho coneixen prou bé. El que volem és, senzillament, donar-te les gràcies. Per a tots nosaltres era el primer cop que posàvem els peus a l’Àfrica i tu ens vas obrir els ulls a un món ben diferent del nostre. I, sobretot, ens vas mostrar que hi ha gent que sense tenir res pot ser feliç. Ens vas ensenyar, a més, el valor del compromís. En fi, ens vas fer créixer com a persones. De fet, ara podem dir que ens vas marcar la vida, perquè des d’aleshores sabem que la vida és un compromís i que tot compromís comporta un risc.

Al cap de més de 20 anys d’aquella anada a l’Àfrica per treballar-hi i fer-te costat, tots som aquí. Sabem que dins nostre quedarà per sempre el regal que ens van oferir al teu costat, al costat de Baba George, perquè el record del Camerun és ben present en tots nosaltres. Quan es va acabar l’estada al Camerun tu ens vas dir: “Gràcies per haver començat”. Avui, en canvi, som nosaltres els que et diem: gràcies per tot el que ens has donat; gràcies per com ens has ajudat; gràcies per tot el que ens has ensenyat i gràcies, sobretot, per la petjada que has deixat. Sàpigues, doncs, que et trobarem afaltar.

Mònica Sabata, en nom del Grup del Camerun’89
Paraules llegides a la cerimònia de comiat de Jordi Mas (20/11/2010)

'Seny' catalán en Camerún

2010-11-20T12:34:00.010+01:00

Como todos los personajes de verdad grandes, mosén Jordi Mas i Castells era muy modesto. Pero este sacerdote, fallecido el jueves en Vic a los 80 años, deja una huella imborrable en varias generaciones del extremo norte de Camerún, una punta remota del país africano que el capricho colonial dejó incrustada entre Chad y Nigeria.

Mosén Mas, a quien en Camerún llamaban cariñosamente Baba Georges, era una institución. Dedicó cincuenta años de su vida a promover el desarrollo humano y social de la región, con infinidad de proyectos: construcción de pozos, escuelas, hospitales, centros educativos para la mujer, talleres de formación profesional. Incansable y optimista, se apasionaba ante nuevas ideas que pudieran mejorar la existencia del pueblo al que se entregó. Uno de sus últimos sueños eran las piscinas para criar el alga espirulina, cuyas propiedades nutritivas le fascinaban.

Segundo hijo varón de una familia payesa de La Garriga, de sólidos valores, a Jordi Mas lo educaron en la fe, el seny y el pragmatismo, una receta infalible de la Catalunya tradicional.

Siendo aún un niño, con 11 años, Jordi Mas fue enviado a estudiar al seminario de la Conreria. En diciembre de 1954 lo ordenaron sacerdote, desempeñando luego funciones de vicario en Esplugues de Llobregat, Vilanova i la Geltrú y Barcelona. Sus inquietudes y su sensibilidad, sin embargo, lo llevaron a buscar horizontes más lejanos que aquella Catalunya encorsetada por el nacionalcatolicismo.

En 1961 llegó a Camerún y allí se quedó, salvo un corto periodo en que regresó a Catalunya y una estancia en París para ampliar estudios.

Mosén Mas no era hombre de retórica. En sus visitas a la familia, a veces muy espaciadas, costaba sacarle información sobre lo que hacía en Camerún. Zanjaba sus parcas explicaciones con muletillas de un catalán afrancesado. "Bo, bo", solía decir (del "bon" francés). Era una persona práctica. Admitía con naturalidad que, durante muchos años, no bautizó a nadie. Vivía en una zona de mayoría musulmana. Antes que a la conversión de almas, él daba prioridad al agua potable, a la atención médica y a la educación. Por su labor humanitaria obtuvo varios premios y fue nombrado hijo ilustre de La Garriga. En 1996 auspició la creación de la ONG Ajut i Solidaritat

Makary-Blangoua.

Mas fue un cooperante y un precursor de las modernas ONG antes de que se las denominara así. "El futuro de África está en manos de la mujer", solía decir. "Detrás de estas montañas del Vallès hay un mundo en el que debemos estar presentes - afirmó en una entrevista-. El mundo es un pueblo y todos somos ciudadanos de este pueblo".

El funeral se oficiará hoy, a las 15.30, en la iglesia parroquial de Sant Esteve de La Garriga. El cardenal Martínez Sistach no podrá presidir la ceremonia por hallarse en Roma. Concelebrarán dos obispos auxiliares, de Barcelona y Terrassa, y un prelado camerunés que hace pocos días visitó a mosén Mas y le garantizó que su obra tendrá continuidad.

Eusebio Val, periodista

Publicat a La Vanguardia (20/11/2010)

Un pastor de hombres

2010-11-19T18:25:00.002+01:00

Jordi Mas i Castells, misionero en Camerún y “persona ilustre” de La Garriga falleció este jueves de madrugada en el Hospital de la Santa Creu de Vic. Tenía 80 años y hasta hace bien poco había desarrollado una titánica labor solidaria con los habitantes de la depauperada región del extremo norte del Camerún. Al llegarme la noticia de su muerte, me viene a la memoria el viaje que organizó el Consell Comarcal en 2008 para conocer su labor inmensa y por la cual le habían concedido la primera edición del Premio de Cooperación Internacional del Vallès Oriental. La visita incluyó el Hospital de Mada, un centro sanitario de 120 habitaciones que era un muy buen ejemplo de lo que había dado de sí su trayectoria misionera. Tras mostrarnos la realidad de un hospital en el corazón de África, el sacerdote vallesano nos enseñó, en la parte trasera, la tumba del médico suizo Giorgio Maggi que había colaborado con él en poner en marcha la instalación. Allí, al pie de aquella lápida enorme, un lugar bien cuidado en el caos polvoriento de esta zona del mundo, pensé que el día que falleciera el misionero querría ser enterrado de la misma manera. Debe de ser bonito, reflexioné, que alguien rinda homenaje a lo que hiciste en vida cuidando de tus pobres huesos. A Jordi Mas cuarenta años de trabajo misionero le habían dado tiempo para hacer muchas cosas, para ayudar a mucha gente, para ganarse un profundo respeto de todos los habitantes de una región de mayoría musulmana. Por curiosidad se lo pregunté y me sorprendió saber que él, muy consciente de que su tiempo sobre la tierra se agotaba, no tenía la misma visión de su futuro. Jordi Mas no quería, en ningún caso, ser una molestia y tenía claro que el día que no pudiera trabajar en sus proyectos, volvería con su familia a La Garriga. Así de simple. No le preocupaba ni lo que la posterioridad diría de él ni cual sería su epitafio. A Jordi Mas lo que le preocupaba era lo que pasaría con todos sus proyectos y quién o quiénes les darían continuidad. Eran realmente muchos: la misión e iglesia de Makary – con la comunidad católica más alegre que he visto en mi vida-, los talleres para mujeres, la misión y escuela de Blangoua, la construcción de pozos…. Los premios que recibió en los últimos años de su vida, el del Consell Comarcal, el Josep Parera de Caixa Penedès, los destinaba a continuar esta obra. Con los 11.000 euros del Consell construyó una residencia, bautizada como “Vallès” para que pudieran vivir las instructoras de los talleres para mujeres. Jordi Mas, sacerdote católico, creía en las mujeres y en que su papel será decisivo para que África sea algún día un lugar digno. El Josep Parera lo empleó para un proyecto de cultivo del alga espirulina, para mejorar la dieta de la población del norte del Camerún. Jordi Mas, el misionero, era una mente inquieta, que pensaba que la ciencia, el saber, podía ayudar a mejorar la situación de los más desfavorecidos.

Hace menos de una semana, ya enfermo e ingresado en el Hospital de Vic, el Obispo de su diócesis camerunesa le comunicó que una organización italiana se había comprometido a gestionar todo lo que él dejaba. Jordi Mas, un auténtico pastor de hombres, se preocupó de su rebaño hasta el último suspiro.

Jordi Abayà, periodista
Publicat a Revista del Vallès (19/11/2010)

Ha mort el missioner Jordi Mas

2010-11-19T12:26:00.000+01:00

M’acabo d’assabentar, tot just ara, de la mort de mossèn Jordi Mas i m’ha dolgut molt. Per a les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, en Jordi Mas i Castells ha estat el nostre gran missioner a l’Àfrica. El nostre referent com a missioner. Ha mort amb 80 anys de vida, 56 de capellà i més de 50 anys com a missioner al Camerun. Tota una proesa! El destí i la malaltia ha volgut que morís entre nosaltres i no al continent que ell tan estimava. Dissabte serà enterrat a la seva vila natal: La Garriga. A la Doma, als peus del santuari de Puiggraciós.

D’en Jordi Mas era indubtable el seu amor per la nostra terra –Catalunya- i la seva enyorança, com tot català que n’està lluny, però, amb tants anys al Camerun, el que era indubtable era el seu amor per la sorra del Sahel africà. Però –sobretot- el que ell estimava era les persones africanes. Quantes vegades, pels carrers de les grans ciutats del nord del Camerun, sentíem com la gent el cridava: “Baba Georges”, Pare Jordi! I no s’equivocaven gens ni mica, ell els hi havia estat un autèntic pare. Fa un parell d’anys un camerunès immens, a la frontera amb el Txat, ens reconeixia: “Ell és el meu pare perquè és el qui va portar la meva mare a l’hospital quan jo havia de néixer. Si Baba Georges no arriba a portar la meva mare a l’hospital jo no hagués nascut i ara no estaria aquí!” Com aquest home n’hi havia molts més que es consideraven fills del missioner blanc, del “nasara”, que és com s’anomena als blancs cristians, per allò que som seguidors d’un “natzarè”: Jesús.

Però la seva estima es concentrava molt més en les dones i els nens. Ells ens ho havia dit moltes vegades: “La dóna africana és el futur de l’Àfrica, aquest continent només el poden aixecar les dones, amb el seu treball i amb el seus esperit econòmic”. Quantes vegades el seu cotxe era el taxi de les dones. S’aturava sempre, pels camins polsegosos, per fer-hi pujar les dones, carregades amb els seus nens i els seus farcells plens d’objectes i de productes dels mercats. Era la seva amabilitat però també era un fet inusual a les carreteres i camins transitats per tants i tants caminants a peu. La seva altra estimació i dedicació eren els nens i els joves. Ho veies perfectament que, per a ell, on hi havia un nen hi havia ja una persona que es mereixia tot el respecte i tota l’atenció. En els nens ell hi veia tot el futur. El futur d’una família i el futur de tot un poble. Amb les escoles per als nens i els tallers per a les dones ell sabia que podia canviar la vida d’aquells poblats disseminats. Hi ho havia aconseguit. De la mateixa manera que havia canviat l’entorn desèrtic plantant-hi tota mena d’arbres i construint-hi uns complexos missioners que són ara l’orgull d’aquells poblats. El seu mestre va ser una metge, un suís, el doctor Giuseppe Maggi, amb el qui van anar construint tota una xarxa d’hospitals i centres de salut: Tokombére, Zinah i Madà. I finalment les dues grans missions: Blangoua i Makary.

Jo vaig conèixer el Jordi anant a visitar el meu companys capellà al nord del Camerun, Sisco Pausas. Hi vaig anar tres vegades. Una primera amb mossèn Josep Maria Jubany i dues més amb el matrimoni Jordi Ferrer i Carme Sastre. Vaig tenir la sort de conèixer-lo i reconec que ha estat ell el qui ens ha fet estimar l’Àfrica. La seva manera de fer de capellà, de ser missioner, era impactant. Tenia la seguretat d’un director d’empresa, d’un gran planificador, però, alhora, es deixava portar per una gran ingenuïtat, quasi infantil. Una barreja de l’home que sap el que s’ha de fer però que també es deixa arrossegar per les circumstàncies, sempre canviants a l’Àfrica. De fet ell no es revestia només per a la missa, per a la funció litúrgica, sinó que des de bon matí fins ben entrada la nit era una continuïtat sacerdotal, missionera i evangelitzadora. Tot el que feia s’entenia com un anar sembrant evangeli i no es podia permetre cap errada.

Aquest dies, perquè me les demanaven, he vist algunes de les fotografies que vaig fer en el darrer viatge i em quedo només amb una. Va ser a la celebració dels 50 anys de la missió de Tokombére, que ell havia fundat amb el doctor Maggi i unes monges. En Jordi, en aquella celebració, amb les mans ben alçades, li va portar l’Evangeli al bisbe. Però, el que no és veu en la fotografia, és que ell, amb les seves mans joves, és el primer que va portar l’evangeli a aquelles terres quan encara anaven despullats. Ja fa cinquanta-dos anys! Ara el cos d’en Jordi Mas serà una llavor sembrada al terra de la Garriga però els seus fruits apareixeran entremig de les sorres del Camerun. I creixeran!

Jordi, moltes gràcies, perquè ens has estimat, però, sobretot ens has ensenyat a estimar! Ben segur que al cel ens podrem veure, un cel ben ple d’angelets negres!

Francesc Romeu, capellà i periodista
Publicat al web 'Catalunya Religio.cat' (19/11/2010)

Tres records

2010-11-19T12:22:00.001+01:00

Tres records d’en Jordi Mas, tres frases sentides, tres idees per sempre mes:

1. “El món és un poble i tots som ciutadans d’aquest poble.” A pesar de tants anys a l’Àfrica, Jordi Mas mai va marxar de la Garriga. Crec que va arribar a la conclusió que el poble, com a grup d’humans que es reconeixen i se saluden, és l’únic camí possible en una societat tan individualista com la nostra. Per això, en Jordi no donava cap importància a viure entre musulmans. Per això, pouava a la seva memòria d’infant per buscar referents per solucionar els problemes de la seva comunitat de l’Extrem Nord del Camerun. Del seu poble.

2. “Com puc predicar el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment.” Home d’acció, mai li vaig sentir un mot que fes volar coloms. No tenia temps per a la mística. Ben conscient que la vida passa, el seu compromís amb els pobres era sincer, buit de paraules sobreres, intolerant amb la resignació. Mas entenia de motors d’ambulància, de terra humida que aventura aigua, d’horts per portar un plat a taula...

3. “El futur de l’Àfrica està en la dona.” Com m’ha tornat al cap aquesta frase a la vista del paper galdós que l’Església catalana ha dedicat a la dona en la darrera visita del papa! Mas estava segur del poder transformador de la dona. A l’Àfrica i, per descomptat, aquí. L’experiència africana li va subministrar una sobredosi de sentit comú.

Adéu, Jordi. Estic convençut que descansaràs en pau.

Jesús Medina, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

Jordi Mas, home bo

2010-11-19T12:16:00.001+01:00

Els homes bons no haurien de morir-se mai. La mort, per dir-ho ras i brut, democratitza el fet de viure, i els que ajuden a viure els altres també acaben morint. ¿És llei de vida o la vida que dicta aquesta llei? Paraules, tant se val.

Jordi Mas i Castells –mossèn Jordi Mas– feia 50 anys que s’estava al Camerun, a la regió de Makary-Blangoua, al nord del país, proper al llac Txad i zona d’extrema pobresa. Ordenat sacerdot el 1954, va marxar-hi el 1960. “Vaig arribar al sud del Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, només em vaig endur alguns llibres. I quan vaig anar al nord ja només em vaig emportar llavors de pastanaga i carxofa”. Si se’m permet, no l’evangelització, sinó l’evegetalització.
Preocupar-se més per les persones i no tant pel Papa, que diu en Ballarín. Potser per això, en tot aquest temps, mossèn Jordi Mas no hi ha batejat cap musulmà. “No és aquest, el nostre camí”. El seu camí ha estat el de fer que la gent progressés materialment. Així, ha col·laborat en la construcció d’escoles, de pous d’aigua, de camps d’experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona –com la llar Femak, per a les dones de Makary–, escoles de formació professional, dispensaris, centres d’acollida o centres cívics, a més d’altres projectes. No és poca cosa, per ser una filosofia de vida dedicada als altres.

El setembre passat, amb els amics de l’Associació La Garriga Secreta li vam fer entrega dels 4.000 euros recaptats amb la venda del llibre Retrats de garriguencs Il·lustres. Mas ens va tornar a explicar la seva tasca al Camerun –ja ho havia fet el 2008 quan va recollir el premi Josep Parera–. Ara ens deia que els diners els invertirien en la construcció de dos pous d’aigua. Ens va il·lustrar –per això era i és Il·lustre– en les tècniques del saurí per tal de localitzar venes d’aigua subterrànies. “Tu també ho pots fer”, deia rialler, ajuntant les mans. Perquè malgrat el dolor físic que de ben segur ja sentia, Jordi Mas somreia, somreia quan parlava del Camerun. Només dues vegades he vist Jordi Mas. “T’assembles al teu pare”. Totes dues m’ha causat una profunda impressió, una empatia sincera envers la seva tasca. Sols podia callar i escoltar-lo, sense gosar fer-li cap pregunta. La transcendència del que deia no contenia cap misticisme trinitari. El seu dogma era la quotidianitat d’uns camins de pols durant l’estació seca i d’un fangar en època de pluges. La fe de sortir-se’n. Les seves coordenades, les d’un altre paradigma sòcio-mental.

Perdoneu l’autocita. Quan el 2008 Mas va ser nomenat Persona Il·lustre de la Garriga vaig gosar escriure el següent: “A més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir –haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.”

No serà el cas de mossèn Jordi Mas. La seva tasca, vehiculada a través de l’ONG Makary-Blangoua, tindrà la continuïtat en el temps que mossèn Mas desitjava.

Una foto a l’hospital de Vic amb motiu de la visita d’un bisbe camerunès ha estat la penúltima notícia de Jordi Mas. A partir d’ara, en l’estranya avinentesa de tornar a escoltar la simpàtica paraula espirulina pensaré en ell i en aquest cultiu d’algues que va impulsar per diversificar una dieta pobra en nutrients i pal·liar la fam de la zona. Jordi Mas tenia 80 anys i la pell colrada, del color del sol al Camerun. I els cabells blancs, recollits enrere, quasi insinuant una cueta. Seduïa amb la bondat. Abans de sortir de casa seva ens abraçà cordial, un a un. Et premia els braços i et fitava. “Com t’assembles al teu pare”, em tornà a dir. I et regalava dos petons.

Albert Benzekry, historiador
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

Mor amb 80 anys el missioner garriguenc Jordi Mas

2010-11-19T11:31:00.002+01:00

El missioner Jordi Mas, de 80 anys, ha mort aquesta matinada de dijous en un hospital de Vic on estava ingressat en agreujar-se la malaltia que patia des de feia mesos. La seva llarga tasca a favor dels més desafavorits de l’Àfrica negra –concretament a l’extrem nord del Camerun– el van fer mereixedor l’any 2008 del títol Persona Il·lustre de la Garriga i del Premi Internacional de Cooperació pel Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental. Amb motiu de la mort de Mas, l’Ajuntament de la Garriga ha declarat dia de dol aquest divendres. L’enterrament es farà dissabte a 2/4 de 4 a l’església parroquial de la Garriga. Durant el matí del divendres, i fins al dissabte, hi haurà oberta la capella ardent a la mateixa església de la població.

Justament dijous de la setmana passada, el bisbe de Yagoua, la regió camerunesa de qui depenien les parròquies de Makary i Blangoua que regentava, va visitar-lo a l’hospital de la Santa Creu de Vic. En aquella trobada li va assegurar que tots els projectes que havia impulsat en la seva llarga estada al Camerun tindrien continuïtat perquè se’n feia càrrec una comunitat catòlica italiana coneixedora d’aquella zona africana.

En els 50 anys d’estada al Camerun, Jordi Mas ha fet una feina intensa en tots els camps: social, cívic, educatiu, sanitari. Hi ha fet centenars de pous, ha col·laborat en la construcció d’escoles, de camps d’experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona, escoles de formació professional, hospitals, dispensaris, centres d’acollida i centres cívics en sales polivalents, a més de molts altres projectes.

El capellà Jordi Mas era una persona d’acció: un home treballador, senzill, tossut i perseverant que predicava sense gaires paraules. Li agradava fer-ho amb el seu testimoni, la seva presència... I lluny de discussions profundes, li agradava anar per feina.

Jordi Mas tenia consciència que la sanitat era una de les grans mancances d’aquesta regió africana. Perquè, si ara mateix l’esperança de vida al Camerun és de poc més de 50 anys i la gent sovint mor per infeccions i malalties que a Europa tindrien curació fàcil, fa unes desenes d’anys la situació encara era molt pitjor. Per això, juntament amb el doctor suís Giuseppe Maggi va fundar els hospitals de Tokombére, Zinah i Madà.

En aquest centre sanitari considerat de referència, hi va treballar durant anys en tasques administratives i portant malalts amunt i avall en una ambulància, una feina dura que li va permetre conèixer al detall els camins i pistes de la regió i, sobretot, apropar-se als 250.000 habitants de la zona d’influència de l’hospital, uns 200 quilòmetres a la rodona que, en aquell vèrtex de l’extrem nord, abasten quatre països de l’Àfrica central: el Camerun, el Txad, Níger i Nigèria.

Quan l’any 1988 va morir el doctor Maggi, Jordi Mas va optar per la fundació d’escoles, perquè tenia clar que un poble sense cultura i sense educació és un poble sense esperança ni futur. Un dels fruits d’aquest treball és la gran escola de Blangoua, a tocar del llac Txad, que acull 500 alumnes d’ensenyament bàsic i professional i que va fer amb la col·laboració d’entitats catalanes que sempre l’han ajudat i que s’aglutinen a l’entorn de l’ONG Makary-Blangoua.
Amb aquest nou centre escolar, dirigit pel sacerdot català Cisco Pausas, molts joves dels poblats propers al llac poden estar escolaritzats i especialitzar-se a l’escola taller, on reben classes de mecànica, electricitat, soldadura mecànica i fusteria.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

El davantal del Basté

2010-11-19T09:39:00.000+01:00

Comentari de Jordi Basté, director d'El Món a Rac 1. Clica aquí per sentir-ho

Un bisbe del Camerun visita Jordi Mas a l'hospital

2010-11-11T11:25:00.001+01:00

Aprofitant l’estada a Barcelona per la consagració de la Sagrada Família, Yaouda Barthelemy, bisbe de Yagoua (Camerun), va visitar dijous el sacerdot garriguenc Jordi Mas, que s’ha estat 50 anys treballant per al desenvolupament al Camerun i que des de fa uns dies està ingressat a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. El bisbe va explicar-li que tots els projectes que ell havia impulsat tindran continuïtat amb una comunitat italiana que es farà càrrec de la gestió de les dues missions que regentava, a Makary i Blangoua, de les escoles de Blangoua i Blaram, de l’associació de dones, de les sales polivalents i del cultiu de l’espirulina. Jordi Mas, de 80 anys, és Persona Il·lustre de la Garriga i Premi Internacional al Desenvolupament Humà 2008, que concedeix el Consell Comarcal.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (11/11/2010)

La Garriga dóna 4.000 euros a Jordi Mas per fer dos pous

2010-09-13T17:16:00.003+01:00

Els integrants de l’entitat La Garriga Secreta han fet entrega de 4.000 euros al sacerdot garriguenc Jordi Mas Castells perquè els inverteixi a les terres del Camerun, on ha treballat des de 1961 en tasques de desenvolupament. Els diners donats a Jordi Mas provenen dels primers beneficis de la venda de Retrats de garriguencs il·lustres, un llibre que van escriure els autors de La Garriga Secreta i que biografia onze personatges de la Garriga, entre els quals el propi Jordi Mas. Així que, de fet, els diners que ara es destinaran al Camerun provenen de tots els compradors d’aquest llibre solidari que encara està a la venda a un preu de 20 euros a les llibreries de la població. Quan el llibre hagi donat més beneficis, es tornarà a fer una nova entrega de diners a Jordi Mas, tal com es van comprometre públicament els components de La Garriga Secreta el dia de la presentació del llibre.

Jordi Mas va agrair la donació als membres de l’entitat i també a tots els garriguencs que havien comprat el llibre d’on van sortir aquests primers beneficis. Mas va explicar que en aquella regió extremadament seca de l’Àfrica central l’aigua és importantíssima per a la vida de les persones i els animals. Per això destinarà aquests 4.000 euros provinents de la Garriga a la construcció de dos pous artesians que busquen l’aigua a uns 400 metres. Aquesta setmana, Jordi Mas ha viatjat uns dies al Camerun i juntament amb l’arquitecte i component de la Garriga Secreta, Lluís Cuspinera, aprofitaran aquesta curta estada africana per encarregar la construcció dels dos pous en poblats propers a Makary, on Mas té la parròquia.

Retrats de garriguencs il·lustres és un recull de biografies il·lustrades amb fotografies de les onze persones que han estat oficialment nomenades Fills Predilectes o Persones Il·lustres pels ajuntaments d’aquest segle i del segle XX. Els biografiats són els músics Josep Aymerich i Manuel Blancafort; Assumpció Dachs, impulsora de la festa de la Guardiola; el dibuixant Andreu Dameson; el sacerdot Jordi Mas; l’historiador Josep Maurí; Jaume Oliveras, sacerdot i alpinista; l’arquitecte Manuel Raspall; Joan Reig, alcalde entre 1940 i 1949; el músic Josep Sancho Marraco i l’escriptor i farmacèutic Martí Sunyol. El darrer Il·lustre garriguenc, Albert Benzekry Fortuny, no hi està inclòs perquè el van nomenar Il·lustre quan aquest llibre ja havia estat publicat. Els autors d’aquest llibre i dels dos volums de La Garriga Secreta són Miquel Andreu, Albert Benzekry Arimon, Albert Benzekry Fortuny, Alfred Codina, Lluís Cuspinera, Frederic de Buen, Ramon Ferrandis, Joan Garriga, Jaume Guardis, Montserrat Lapuerta, Jordi Llimargas, Josep Mas, Antoni Pardo, Stefano Puddu, Oriol Ramon, Pepo Segura, Daniel Soler i Manel Vilar.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (10/7/2010)

Joves de Santa Eulàlia preparen un projecte de cooperació a Camerun

2010-02-12T19:52:00.004+01:00

Un grup de joves de Santa Eulàlia durà a terme aquest estiu un camp de treball a Blangoua (Camerun), el poble amb què està agermanat Santa Eulàlia. La iniciativa s’emmarca en el procés que els dos municipis van obrir fa gairebé quatre anys. De moment, s’està acabant de concretar l’activitat que farà a Blangoua, que podria ser un casal d’estiu per a nens i joves entre el 27 de juny i el 18 de juliol. Els responsables d’aquest projecte s’han de reunir en les pròximes setmanes amb algunes entitats catalanes, del Poblenou de Barcelona i de Vilafranca del Penedès que altres anys han realitzat iniciatives semblants a la zona. Serà aleshores quan s’acabaran de definir les actuacions.

A l’arribada a Santa Eulàlia, la tasca dels joves continuarà amb la sensibilització. “La nostra feina és d’anada i tornada”, diu Edu Sola, un dels joves que prenen part en el projecte i que té previst rodar-hi un documental. Aquests dies, el grup Caminem per Blangoua organitza activitats per recaptar fons per a la iniciativa que volen impulsar a l’Àfrica. L’objectiu del projecte és avançar i consolidar l’agermanament. La iniciativa va sorgir d’aquest col·lectiu, de la regidoria de Joventut i dels Serveis Socials de l’Ajuntament.

La iniciativa dels joves se suma a altres que s’han impulsat a Santa Eulàlia en el marc de l’agermanament. Des de 2006, l’Ajuntament ha cooperat en tres projectes de desenvolupament a Blangoua a través del Fons Municipal de Cooperació: gairebé 60.000 euros destinats a construir un gual i un pont, i a plantar desenes d’arbres.

Blangoua es troba al Sahel, a la província Extrem Nord del Camerun, prop de la frontera amb el Txad. Hi viuen unes 40.000 persones. L’economia se centra en la pesca i la comercialització de peix al llac Txad i l’agricultura del mill, el cacauet, el cotó i el blat de moro. Blangoua està situada en una regió de transhumància i famílies nòmades custodien ramats de bous. Pel fet d’estar envoltada de fronteres, diverses ètnies poblen la província. Les majoritàries són els kotokó, musulmans i primers ocupants de la zona, i els àrabs showas, pastors seminòmades provinents del Sudan.

Pere Nadal, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (12/2/2010)

Els 32.000 euros del premi Natura s'invertiran a fer pous

2010-01-14T11:16:00.009+01:00

El dimarts 22 de desembre es van fer efectius els 32.000 euros del Premi Natura, que la cadena de botigues Natura va atorgar al sacerdot Jordi Mas, de la Garriga, que des de fa cinquanta anys treballa en tasques de desenvolupament humà a l’Extrem Nord del Camerun. La candidatura de Jordi Mas l’havien presentada l’arquitecte Lluís Cuspinera, de la Garriga, i Josep Rosselló Rubió, de l’Ametlla del Vallès, a través de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua, entitat que presideix Mercè Godall.

El projecte premiat per Natura i que Jordi Mas no va poder recollir directament preveu la construcció i manteniment de pous i l’impuls d’horts sostenibles a la zona propera al llac Txad on se situen les poblacions de Makary i Blangoua. Aquest és un nou reconeixement a la feina de Jordi Mas, Persona Il·lustre de la Garriga i Premi de Cooperació Internacional del Consell Comarcal del Vallès Oriental.

Publicat a 'El 9 Nou del Vallès Oriental' (28/12/2009)

Jordi Mas guanya un dels premis Natura, dotat amb 32.000 euros

2009-12-10T10:09:00.006+01:00

Jordi Mas Castells, missioner a l'Extrem Nord del Camerun i Persona Il·lustre de la Garriga, ha guanyat un dels premis Natura 2009, que concedeix aquesta cadena de comerços. Mas s'ha presentat amb un projecte d'ajuda al desenvolupament encapçalat per la ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua. Es tracta de la construcció i manteniment dels pous i l'impuls d'horts a la zona propera al llac Txad. L'arquitecte de la Garriga Lluís Cuspinera i l'economista de l'Ametlla Josep Roselló Rubió han estat els redactors tècnics del projecte guanyador. Mas rebrà 32.000 euros, que li seran lliurats abans de Nadal per la cadena comercial Natura com a compromís annual de solidaritat amb el planeta. Segons els organitzadors, el guardó busca reconèixer i agrair a persones i organitzacions pels seus projectes d'ajuda humanitària o protecció de la natura. Van començar amb una aportació inicial de 6.000 euros el 1994 i, de llavors fins ara, han aportat una contribució de més d'un milió d'euros.

'Retrats de garriguencs il·lustres', un llibre solidari amb Jordi Mas

2009-12-03T20:10:00.007+01:00

Retrats de garriguencs il·lustres és el nom d’un nou llibre dels 17 autors de La Garriga secreta, que va ser èxit de vendes comarcals el passat Sant Jordi. El nou treball recull les biografies dels onze personatges que, des dels anys trenta del segle passat, ajuntaments garriguencs de totes les tendències han nomenat Fills Predilectes o Persones il·lustres. Els biografiats són dels músics Josep Aymerich i Manuel Blancafort; Assumpció Dachs, impulsora de la festa de la Guardiola; el dibuixant Andreu Dameson; el sacerdot Jordi Mas; l’historiador i notari Josep Maurí; Jaume Oliveras, sacerdot i alpinista; l’arquitecte Manuel Raspall; Joan Reig, alcalde entre 1940 i 1949; el músic Josep Sancho Marraco i l’escriptor i farmacèutic Martí Sunyol.

Els beneficis que generi aquest nou llibre que es presentarà aquest proper divendres 11 de desembre, a les 8 del vespre al Patronat, es destinaran íntegrament a un dels garriguencs il·lustres referenciats al llibre: Jordi Mas. Aquest missioner nascut a la Garriga l’any 1930, treballa des de fa 49 anys a l’extrem nord del Camerun ajudant al desenvolupament de la població d’aquella regió del Sahel: hi ha fet centenars de pous, hospitals, dispensaris, escoles, sales polivalents, centres d’encontre entre les diferents ètnies de la zona... Jordi Mas, a més, va rebre l’any passat el Premi Josep Parera que atorga l’Obra Social de Caixa Penedès i, fa dos anys, el premi Internacional al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental.

Retrats de garriguencs il·lustres tindrà 200 pàgines i una important aportació de fotografies –moltes inèdites- de cada personatge. El llibre es vendrà a 20 euros des del divendres de la presentació. A l’acte del Patronat hi intervindran, a més dels autors, el Cor de l’Aliança, la coral Ariadna i l’Escolania parroquial, que interpretaran peces de tres dels músics més il·lustres de la Garriga: Aymerich, Blancafort i Sancho Marraco.

Montserrat Lapuerta coordina el llibre, Ramon Ferrandis té cura de l’apartat fotogràfic i gràfic, Manel Vilar i Albert Benzekry i Arimon s’encarreguen de l’edició de textos, Antoni Pardo -amb Alfred Codina i Frederic de Buen- de la promoció, i Stefano Puddu de la portada i maquetació de llibre. Els textos els han elaborat Albert Benzekry Fortuny, Joan Garriga, Montserrat Lapuerta, Josep Mas, Lluís Cuspinera, Jordi Llimargas, Frederic De Buen i Antoni Pardo. En maquetació també hi intervé Jaume Guardis i en la part fotogràfica Miquel Andreu, Pepo Segura i Daniel Soler. La correcció de textos l’ha feta Oriol Ramon.

Adhesions a la Creu de Sant Jordi per a Jordi Mas

2009-11-16T17:23:00.007+01:00

Aquest any 2009, quan es compleixen 49 anys de Jordi Mas al Camerun, el Consell Comarcal, juntament amb diverses entitats i persones de la comarca, ens hem proposat reactivar l’expedient, iniciat l’any 2003, per sol·licitar que li concedeixin la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Jordi Mas va ser guardonat l’any 2007 amb el Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà del Consell Comarcal del Vallès Oriental, en reconeixement a la tasca de cooperació que desenvolupa al Camerun. Fill de la Garriga, Jordi Mas té 79 anys, 49 dels quals ha passat al Camerun ajudant a desenvolupar una de les regions més pobres de l’Àfrica. Ha fet centenars de pous, ha ajudat a construir hospitals, ha creat escoles i sales polivalents per als habitants de la zona, que són de majoria musulmana, i actualment afronta el cultiu a l’engròs de l’alga espirulina, una planta amb altes propietats nutritives. El missioner també ha estat reconegut amb la Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i el premi Josep Parera 2008, que reconeix la trajectòria de persones que hagin excel·lit en la seva vocació i dedicació al servei del desenvolupament comunitari en les dimensions social, humanitària i solidària.

La Creu de Sant Jordi és un guardó que té per objecte el reconeixement de persones i entitats que han destacat en el terreny cívic i cultural, així com en la tasca de defensar la identitat i personalitat de Catalunya. Creiem, sincerament, que Jordi Mas és mereixedor d’aquesta distinció, per la tasca desenvolupada com a català al Camerun. Amb aquest objectiu, des del Consell Comarcal, hem demanat el recolzament a l’iniciativa per sol:licitar la creu de Sant Jordi a tots els ajuntaments de la comarca, als centres d’ensenyament; a entitats, fundacions i associacions que treballen en temes de cooperació, als mitjans de comunicació, a les diferents parròquies; i també a totes aquelles persones que han pogut conèixer directament o a través del mitjans de comunicació la tasca que en Jordi Mas desenvolupa i que el consideren mereixedor d’aquesta distinció.

Totes les adhesions i escrits de recolzament a l’iniciativa que arribin al registre del Consell Comarcal del Vallès Oriental, al carrer Miquel Ricomà, nº46 de Granollers, es faran arribar a la Generalitat de Catalunya per a què s’afegeixen a les més de 4000 signatures de persones particulars i escrits de recolzament que ja es van presentar a l’any 2003 per sol·licitar la Creu de Sant Jordi per al Jordi Mas.

Notes

En totes les cartes d'adhesió es farà constar, necessàriament:

a) Nom i cognom complets de la persona, o nom complet de l'entitat.

b) Lloc i data de naixement (o de constitució en el cas de les entitats).

c) Adreça i telèfons de la persona i del/de la president/a o secretari/ària de l'entitat.

Carta model per a adhesions individuals

Carta model per adhesions d'institucions i entitats

Consell Comarcal del Vallès Oriental

Projecció de 'Baba' Georges a Vic

2009-11-05T17:47:00.001+01:00

Projecte des de Santa Eulàlia de Ronçana

2009-11-05T17:45:00.000+01:00

El Consell Comarcal demana la Creu de Sant Jordi per a Jordi Mas

2009-10-23T01:04:00.002+01:00

El Consell Comarcal del Vallès Oriental demanarà que es concedeixi la Creu de Sant Jordi de la Generalitat a Jordi Mas, sacerdot de la Garriga que des de fa 49 anys treballa en tasques de desenvolupament a l’extrem nord del Camerun. L’any 2007, Jordi Mas ja havia rebut del Consell el Premi de Cooperació Internacional al Desenvolupament Humà i també havia estat nomenat Persona Il·lustre de la Garriga l’estiu de 2008.
Segons el president del Consell, Antonio Rísquez, “Jordi Mas és mereixedor d’aquesta distinció per la tasca que des de fa molts anys desenvolupa en aquesta zona. Per això, amb la idea de continuar donant suport a la tasca que desenvolupa, ens hem proposat reactivar l’expedient iniciat l’any 2003 i que, en aquell moment es va iniciar”.

Des del Consell Comarcal demanen adhesions a la iniciativa a tots els ajuntaments de la comarca, als centres d’ensenyament, a entitats, a fundacions i associacions que treballen en temes de cooperació, als mitjans de comunicació, a les parròquies i a totes aquelles persones particulars que coneixen la tasca que Jordi Mas desenvolupa en aquell país de l’Àfrica central.
Les adhesions s’han de fer arribar al registre del Consell, al carrer Ricomà, 46, de Granollers. A la web http://www.vallesoriental.cat/ es pot trobar un model de sol·licitud. Un cop recollides les adhesions, les faran arribar a la Generalitat perquè s’afegeixin a les més de 4.000 firmes particulars que es van presentar sense èxit l’any 2003.

En els gairebé cinquanta anys d’estada al Camerun, el capellà Jordi Mas ha lluitat sempre per millorar les condicions de vida dels habitants d’aquella zona, una de les més pobres del continent africà. Ha fet centenars de pous, ha construït hospitals, dispensaris, farmàcies, centres d’ensenyament i sales polivalents que li han servit tant per fer alguna activitat concreta com per posar en contacte dones de diferents cultures a la llar Femak de Makary, el seu poble.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (23/10/2009)

Jordi Mas comença a cultivar al Camerun la nutritiva espirulina

2009-08-28T10:27:00.003+01:00

A finals de novembre de l’any passat, quan li feien entrega dels 50.000 euros del Premi Josep Parera que atorga l’Obra Social de la Caixa Penedès, Jordi Mas ho va advertir al públic que omplia el Petit Palau de la Música Catalana: “Els espero al Camerun a menjar un entrepà d’espirulina”. I mig any després, aquest sacerdot de la Garriga, que des de fa 49 anys treballa ajudant en el desenvolupament de l’extrem nord d’aquest país de l’Àfrica central, ja ha superat la primera fase de la seva fabricació: la investigació i les proves. I ara afronta el cultiu a l’engròs d’aquesta alga d’altes propietats nutritives.
Però, per què cultivar l’espirulina? Tot i que està bé de salut, als 79 anys, Jordi Mas ja no pot afrontar els treballs durs que ha fet durant anys –construcció d’hospitals, escoles, pous...– en aquestes terres del Sahel que toquen al llac Txad. Per això ara s’ha decantat per una feina no tan feixuga però igual d’efectiva en la lluita contra la malnutrició: el cultiu d’aquesta alga microscòpica al pati de casa seva, a Makari.

Una alga plena d'energia
Segons els especialistes, l’espirulina barrejada a la dieta habitual, feta bàsicament de mill i, amb sort, una mica de carn, aporta un important complement de proteïnes i vitamines. I a més, reforça la resistència del cos a les infeccions i als estats d’anèmia. Per això, es troba sovint comercialitzada com a producte farmacèutic.
En aquests primers mesos, Mas ja ha fet les investigacions i proves inicials. El primer cultiu en piscinetes adaptades a l’espai de Makari va fracassar. Però Mas, juntament amb una noia d’aquell país que l’ajuda i que s’està convertint en l’especialista, va continuar provant fins que va fer la primera collita, fresca els primers dies i, després, assecada per conservar.
Passada aquesta fase, ara ja experimenta per fer-ne en més quantitat i expandir per tot el poble el consum d’aquesta alga que, per fortuna, s’adapta a les calors extremes de la zona. Mas afronta la nova etapa amb la construcció d’unes basses més grans al pati de la parròquia de Makari. “Je suis la santé pour tous” (Jo sóc la salut per tots) es llegeix en un mural de clara voluntat pedagògica que presideix la zona anomenada Spiruline Parera, en referència al premi de Caixa Penedès que li ha permès iniciar l’aventura.
Un cop decidida la producció més a l’engròs, Mas incentivarà la formació d’una cooperativa de dones perquè facin la feina delicada que requereix l’alga diàriament abans de repartir-la entre els interessats.
Paral·lelament, el Centre Alícia, de Sant Benet de Bages, creat pel cuiner Ferran Adrià, investigarà valors nutritius i possibilitats gastronòmiques de l’espirulina per aplicar-les en terres cameruneses. A més d’estar guardonat amb el Premi Josep Parera 2008, Jordi Mas és Persona Il·lustre de la Garriga i va ser el guanyador de 2007 del Premi de Cooperació Internacional que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental.

Josep Mas, periodista

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (28/8/2009)

El documental 'Baba' Georges, mención especial del Premio de Televisión de Manos Unidas

2009-07-03T15:25:00.006+01:00

Un año más, Manos Unidas falló los premios de Prensa, Radio, Televisión y Carteles, convocados con la finalidad de reconocer la labor de aquellos profesionales de los medios de comunicación que hayan destacado en la tarea de dar a conocer a la sociedad española la realidad de los países empobrecidos y los desequilibrios Norte-Sur.

Prensa escrita
En el apartado de prensa impresa, el premio patrocinado por la Confederación Española de Cajas de Ahorros (CECA), recayó en el trabajo “El desarrollo de la India es femenino y plural” de Dª Mª Ángeles López Romero, publicado en 21RS.
Como caso excepcional, se ha concedido un accésit a Dª Celia Naharro por el trabajo
“La educación es el mejor mecanismo para la movilidad social en el sistema de castas” publicado en Global Castilla la Mancha . El premio también ha sido patrocinado por la Confederación Española de Cajas de Ahorros (CECA).
El Jurado de estos premios estuvo compuesto por D. Jesús de las Heras, Dª África González, Dª. Inés Marichalar y Dª Rosana Ribera, periodistas de diversos medios de comunicación y por cuatro representantes de Manos Unidas y un representante de la entidad patrocinadora.

Radio
En el apartado de radio, el premio se otorgó por unanimidad al reportaje “Los sonidos del hambre”, de Gonzalo Estefanía, emitido en Punto Radio en el espacio de los Servicios Informativos "Primera Plana”. El Banco Popular colabora en este premio.
El Jurado, compuesto por D. Carlos Sainz, Dª. Eva Galvache, Dª Dolores Díaz Aledo y Dª Marta Gómez, como representantes del mundo de las ondas, y por cuatro personas de Manos Unidas y un representante de la entidad patrocinadora.

Televisión
En cuanto al concurso de televisión, patrocinado por el Santander, el premio se otorgó al reportaje “Mirando al Norte. Especial en Honduras”, emitido en el programa “Es Posible” de Canal Sur. Los miembros del Jurado, fueron, además de cuatro personas de Manos Unidas, D. Javier Valiente, D. Javier Fariñas, D. José Julio Sacristán y D. Ricardo Guerrero y un representante de la entidad patrocinadora.
El jurado del premio de Televisión acordó, también, conceder una mención especial al programa “Baba Georges”, producido por Catalana de Televisión Local.

Carteles
El premio del concurso de carteles, que se falló en mayo, recayó en el trabajo “Árbol de la vida”, presentado por D. Javier García Sánchez de Salamanca. El cartel ganador será la imagen de la campaña de Manos Unidas para el año 2010. El galardón está patrocinado por La Caixa.
Por su parte, Manuel Espejo, Rafael Lucena y Mª José Rueda, alumnos de 3º A de ESO del IES “Juan de Aréjula” de Lucena (Córdoba), se hicieron con el galardón del concurso de carteles para centros educativos. El Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) patrocina este premio.
El Jurado de estos premios está compuesto por tres personas de los Servicios Centrales de Manos Unidas, tres delegadas de la Organización y tres representantes del mundo de las Artes y la Publicidad. En esta ocasión, D. Samuel Cagigal, D. Matteo Mariotti y D. Juan Pablo Caja, y representantes de las entidades patrocinadoras.

El acto de entrega de premios tendrá lugar el martes 21 de julio a las 19.00h, en el Anfiteatro de CaixaForum (Paseo del Prado, 36), que colabora en este evento con la cesión gratuita de sus instalaciones.

Nota de prensa de Manos Unidas
(2/7/2009)

Projecten un llibre sobre la vida de Jordi Mas al Camerun

2009-04-21T08:45:00.004+01:00

El juliol de 2007 en Lluís Cuspinera, la Ketti Viñas, l’Arnau i la Marta Garcia vam compartir un mes a Makary amb en Jordi Mas (la Ketti i en Lluís ja hi eren i s’hi van quedar uns quants mesos més). Ens vam quedar amb ganes de conèixer més profundament el pensament i la vida d’aquest missioner que fa gairebé 50 anys que està servint al poble camerunès. El llibre que va escriure Joan Barcon sobre els 10 anys d’ONG i el documental de Txus Medina, Montse Redondo i Pep Mas ens hi van acabar d’encoratjar. Esperem que per Jordi Mas, que per la nostra alegria ha acceptat la proposta, sigui una experiència interessant i gratificant i una eina més per impulsar la seva obra.

Per això, i coincidint amb el 50è aniversari de missioner, ens proposem escriure una història de vida de Jordi Mas amb la voluntat de recollir els temes que ens semblen més rellevants de la seva trajectòria:

1.- Apropar-nos, sense els filtres habituals (colonització, el món mediàtic...), a la història i la realitat sociocultural del Camerun.

2.- Parlar sobre les relacions nord-sud i en particular de la cooperació internacional. Procurar donar veu a la contrapart (els propis africans amb qui ha treballat en Jordi).

3.- Conèixer un testimoni de fe i una manera de veure i viure l’església diferent al què estem habituats.

El cos central del llibre estarà constituït per la transcripció literal de les entrevistes a Jordi Mas. Complementades amb entrevistes a persones que han estat d’alguna manera vinculades amb ell (cooperants, coetanis, clergues, autoritats...). Un altre eix central del treball seran els apunts sobre la història i realitat sociocultural i econòmica dels indrets i el temps en què transcorre la vida de Jordi Mas. Procurarem fer un seguiment in situ de l’obra que Mas ha anat impulsant al Camerun.

Finalment, es procurarà il·lustrar el treball amb fotos i documents històrics que ens semblin esclaridors i interessants pel lector.

El termini que ens fixem és el 2010, any en què es compliran els 50 anys de missioner de Jordi Mas. L’objectiu és fer una edició del llibre en català i una altra en francès (per poder-la fer arribar al poble camerunès).

Participants i impulsors del projecte

Lluís Cuspinera (arquitecte), Ketti Viñas (cooperant), Arnau Garcia (historiador i arqueòleg), Magalí Lladó (historiadora i editora), Marta Garcia (antropòloga).

'Baba Georges', a 'Taller.doc' (Canal 33)

2009-02-04T12:26:00.001+01:00

Canal 33 emet el documental 'Baba' Georges

2009-01-28T18:35:00.008+01:00

Canal 33 emet el documental ‘Baba’ Georges, sobre el missioner de la Garriga Jordi Mas, aquest dimecres, 4 de febrer, a les 23:50 h. El treball sobre el missioner de la Garriga Jordi Mas s’inclou a l’espai ‘Taller.doc’, un programa amb cinc temporades en antena dedicat a mostrar noves mirades documentals sobre la realitat. ‘Baba’ George, de la productora Catalana de Televisió Local (CTL) en col.laboració amb el Consell Comarcal del Vallès Oriental, ha rebut el Premi TV3 Catalunya 2008, instituït per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i el darrer Premi de Televisió Lluís Diumaró, que otorga Òmnium Cultural del Vallès Oriental.

El reportatge ‘Baba’ Georges fuig de la biografia convencional i pretén fixar el retrat moral d’un personatge que resumeix la seva vida en una frase: “Com puc predicar jo el benestar de la vida eterna, si hi ha un infern de sofriment aquí?” Gràcies a textos de Ryszard Kapuscinski, el documental vol convertir aquest testimoni qualificat i de primera mà de Jordi Mas en una aproximació sobre el present i futur d’Àfrica.

‘Baba’ George és obra de Jesús Medina (producció i realització), Montse Redondo (imatge) i Pep Mas (producció associada). A més de produir els informatius de les emissores municipals Granollers TV i Canal Mollet, CTL treballa fent programes per a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) i TVLOCAL.CAT, empresa de creació recent que agrupa les emissores privades Canal Reus, Lleida TV, El 9 TV, TV Girona, TV Manresa i TV Mataró.

El Camerun i Catalunya

2009-01-07T18:31:00.000+01:00

Per a molts catalans, el Camerun era tan sols un país africà com tants d’altres, fins que vàrem descobrir que era una potència futbolística capaç de fer que Espanya quedés eliminada d’un Mundial. Un recent viatge per aquelles terres exòtiques ens ha fet descobrir uns lligams interessants amb el nostre país.

El Camerun és un país mitjà de l’Àfrica Central que, des del 1960, és un estat independent. Amb uns 447.000 km2, és un xic més petit que l’estat espanyol i té una població d’uns 18 milions d’habitants. La seva forma és la d’un triangle, amb base al sud, una part costanera en el Golf de Guinea i el vèrtex tocant al llac Txad. Va de la regió equatorial al Sahel, quasi saharià, fet que li dóna la pràctica totalitat de climes i paisatges africans. Aquestes característiques han permès que al Camerun hi hagi un eslògan turístic que digui: “El Camerun, la síntesi d’Àfrica en un triangle”.
Missioners
A ran de la seva independència, el jove estat del Camerun va afavorir l’entrada de missioners catalans amb un acord de cooperació entre el Bisbat de Barcelona, amb qui aleshores n’era el bisbe auxiliar, Narcís Jubany, i el bisbat de Douala. Alguns mossens encara hi són, al cap de més de quaranta anys, com Mn. Antoni Sala, a Yaoundé, la capital, i Mn. Jordi Mas, al nord, tocant al Txad i amb qui ens trobàrem a Kousseri.
Al sud, ja a la costa del Golf de Guinea, concretament a Grand Batanga, hi ha la Paroisse de Saint Pierre Claver, actualment amb un sacerdot autòcton, però fundada als anys seixanta per un d’aquells missioners catalans, en honor del gran sant nascut a Barcelona. Aquests missioners, imbuïts de l’esperit del Concili Vaticà II, duen a terme una tasca d’evangelització sense enfrontaments amb les arrels animistes de la majoria de la població, cercant punts en comú entre ambdues creences.
Cooperants
Molts joves catalans van a l’Àfrica com a voluntaris dedicats a cooperar amb algunes ONG que exerceixen tasques complementàries a les dels missioners clàssics. Contribueixen, alhora, a la recuperació de velles tradicions culturals i a millorar els nivells de coneixement de la població.
A Rhumsikhi, un interessant poblat animista, vàrem adquirir un recull de contes locals, traduït al francès, editat a Girona i imprès per Pagès de Lleida, amb un seguit de noms catalans i Printed in Catalonia.
Futbol
Ens agradi o no, el futbol, a més d’un fenomen de masses, és un dels elements de la globalització, amb tots els seus defectes i, també, avantatges, ja que amb la globalització ens coneixem un xic millor.
El Camerun s’ha convertit en el país de Papa Eto’o a causa de la gran popularitat d’aquest jugador del Barça. Per ell molts camerunesos coneixen el Barça i, de retruc, Catalunya, fins al punt que un bar de Douala s’anomena Le Catalan 9, amb el número que llueix Eto’o, convertit en un punt d’enllaç entre el Camerun i Catalunya.
A Kousseri, al nord i fent frontera amb el Txad, ens rebé el soldà. El seu ajudant em digué: “Sou de Barcelona, aquí tothom és del Barça i, quan es retransmet un partit per la televisió, celebrem els gols dels vostres jugadors com si fossin els nostres.
Seguidament va afegir-hi: “El soldà també és simpatitzant del Barça, però no pas perquè hi jugui Eto’o, sinó perquè, com a equip de l’UNICEF, s’ha convertit en el sincer amic de tots els africans.”
Una profecia
A Rhumsikhi hi ha un conegut Père des Crabes, que escolta i tradueix profecies dictades per uns crancs de riu. Als occidentals ens pot xocar aquest fet, però fins i tot el president del Camerun consulta al Père des Crabes.
A la pregunta, feta per la meva esposa, sobre quan arribaria la independència de Catalunya, aquest prestigiós xaman digué: “El teu país i el meu són bons amics. El meu país no era independent i ara ho és. Actualment el teu país té moltes dificultats per assolir la independència. Finalment el teu país serà independent, d’aquí a vint anys.” Així parlà el Père des Crabes.
Que la Mare Terra, la Gran Divinitat dels animistes, permeti aquest miracle!

Rafael Battestini
Publicat al blog Lo Banyut (7/1/2009)

El meu home de l'any

2008-12-30T19:04:00.000+01:00

La revista Times acaba de nomenar Barack Obama home de l’any. No hi ha ningú que pugui negar –i servidora tampoc no ho farà– que Obama ha esdevingut un dels personatges més reconeguts d’arreu del món, segurament per tot el que comporta ser president dels EUA i perquè entorn de la seva presidència s’han creat unes grans expectatives. De moment, però, encara no satura els mitjans de comunicació, perquè no serà fins el 20 de gener que prendrà possessió del càrrec. Serà a partir d’aleshores que començarà –si és que comença– el canvi promès.

La paraula canvi és, precisament, una de les que millor defineixen el meu home de l’any. Els parlo d’un home senzill, afable i molt treballador, originari del meu poble –la Garriga–, que fa 48 anys se’n va anar al nord del Camerun a fer de capellà, concretament a la regió de Makary. Des de llavors que ja no se n’ha mogut. Aquest home és en Jordi Mas. De fet, m’atreviria a afirmar que en Jordi és més africà que europeu per la seva manera d’entendre el món, però, també, perquè ell ja no sabria viure sense tenir els seus peus en terres africanes.

Per què els parlo d’un home desconegut per tots vostès? Per què no aprofito el darrer article de l’any per continuar parlant de política catalana? Doncs la raó és ben senzilla. Per què aquest home creu, com molta altra gent que dedica la seva vida a la cooperació, que el canvi és possible. I actuen en conseqüència, moguts per aquest convenciment. Com els acabo de dir, en Jordi va marxar al Camerun per fer de capellà i quan va arribar-hi (vostès s’imaginen l’Àfrica de fa gairebé mig segle?) va entendre que calia treballar per eradicar la fam, per fer de l’educació un dret universal i per dotar la població dels mitjans imprescindibles per afavorir el desenvolupament del país. Uns propòsits, per cert, que estan inclosos en els Objectius del Mil·lenni que les Nacions Unides van acordar a la cimera del 2000. En fi, el que vull dir és que la feina d’en Jordi a l’Àfrica no ha estat mai intentar “convertir” els africans al catolicisme –a pesar que la regió on ell viu és majoritàriament de tradició musulmana–, sinó que s’ha passat la vida treballant per canviar –per millorar– les condicions de vida dels habitants de la zona on viu, que és immensa.

Per tirar endavant la seva tasca, el més important ha estat comprendre i respectar. I ara potser sí que els parlaré una mica de política. Vull dir de la política de cooperació, perquè és rellevant com en Jordi ha tirat endavant els seus projectes. I ho ha fet des del convenciment que per assolir l’èxit calia la participació de la ciutadania africana, dels receptors de l’ajuda, tenint en compte les necessitats expressades per cada poble. És per això les escoles, les llars infantils, els centres de formació professional, la biblioteca i tants d’altres projectes són plens a vessar. Calia, a més, teixir les complicitats polítiques amb les autoritats de la zona, alhora que s’aprofitava el potencial dels bons professionals que l’han ajudat a innovar les tècniques de construcció mitjançant l’aprofitament de les matèries primeres africanes. I tot això ho ha fet pensant sempre que els gestors de les noves infraestructures havien de ser els africans. Fins i tot no ha oblidat mai el rol de la dona en determinades comunitats africanes. Podria continuar posant-los molts exemples de la manera de cooperar d’en Jordi amb l’Àfrica. No cal. El que és evident és que aquest garriguenc ha fet durant anys una cooperació efectiva i afectiva. Efectiva, perquè en 48 anys ha aconseguit desenvolupar molts i bons projectes. Afectiva, perquè ho ha fet des del respecte absolut al poble africà. I és així que ha aconseguit el que els experts anomenen empoderament, atès que la llista de projectes de cooperació al desenvolupament és a hores d’ara molt llarga, però, també, perquè les comunitats en són les protagonistes.

Fa un any en Jordi va rebre el reconeixement del Consell Comarcal del Vallès Oriental i del diari El 9 Nou, i recentment de l’Ajuntament de la Garriga i de la Caixa de Penedès. En Jordi, però, no crec que els necessiti aquests reconeixements. I encara menys els que li faci una servidora amb aquest article. Evidentment que no. Com tampoc no cal fer-li crítiques, a pesar que –i aquesta observació és complicada– a parer meu hauria d’haver dedicat una atenció especial a la cooperació cultural. Aquest no és un dèficit tan sols dels projectes de cooperació d’en Jordi Mas. Ho és de la gran majoria dels projectes de cooperació de moltes ONG i fins i tot de la cooperació promoguda pels governs. És probable que el problema sigui que una cooperació d’aquesta mena no és senzilla i que per dur-la a terme cal una especialització, un coneixement del medi i unes contraparts molt potents. I sovint això no és possible. Els parlo, per exemple, de les ajudes per revitalitzar les llengües minoritzades i de la creació de centres culturals per al desenvolupament de la cultura local més enllà del folklorisme. Ja els en parlaré en una altra ocasió.

Retornem, doncs, al canvi. Obama va prometre el canvi si guanyava les eleccions. En Jordi, el meu home de l’any, fa feina cada dia per promoure’l i aconseguir-lo. La bona notícia és, per tant, que hi ha gent més o menys anònima que treballa per canviar les coses. És una feina de formigueta, però els asseguro, perquè ho he vist amb els meus ulls, que des que en Jordi és al nord del Camerun hi ha coses que han canviat. La segona bona notícia és la preocupació del govern català i concretament de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que trenca la despreocupació general, per promoure una cooperació cultural de qualitat. Arribarà el dia, n’estic segura, que Catalunya podrà ajudar en Jordi a cobrir aquest aspecte de la seva imprescindible feina de cooperació a l’Àfrica. Tothom hi guanyarà.

Mònica Sabata
Publicat al diari digital 'Crònica' (30/12/2008)

Bones festes i pròsper 2009

2008-12-24T19:19:00.002+01:00

"El futur de l'Àfrica passa per la formació de la dona"

2008-12-19T18:05:00.000+01:00

Quan va anar al Camerun quina feina hi anava a fer?
Hi anava a fer de capellà com havia fet abans aquí. Un cop allà em vaig adonar que hi havia unes grans mancances materials que requerien atenció prioritària. Quan vaig veure que fer només de capellà no m'omplia, vaig demanar al bisbe d'allà de tornar a Barcelona, però em va dir que no, que no es podien permetre que el primer espanyol que hi arribava se'n tornés.
I què va fer?
Llavors em va enviar a l'Extrem Nord, una zona molt pobra i subdesenvolupada. Feia molt poc que hi havia arribat el primer missioner i, com que no tenia una parròquia de fidels, em vaig obrir molt a la gent, vaig començar a treballar en desenvolupament social i això em va apassionar.
Amb què es va trobar?
Hi faltava de tot, tota mena d'infraestructures. Amb un company metge vam posar en marxa el primer hospital de la regió. No gaire més tard, vam obrir la primera escola.
Quina religió és la majoritària a la zona?
Hi ha molts animistes, cada tribu té la seva. De les grans religions vingudes de l'exterior, l'islam, que hi va arribar fa 300 anys, és la majoritària. Ara hi ha un percentatge petit de cristianisme, que hi va arribar fa només 50 anys.
És un islam tolerant?
Jo diria que és molt tolerant. La convivència és molt bona.
Molts dels seus projectes estan directament relacionats amb la promoció de la dona, oi?
Sí, el futur de l'Àfrica passa per la formació de la dona. Té un paper molt important com a mare, com a administradora i com a educadora. És clau que la dona tingui un paper actiu en la societat africana; es tracta d'eradicar la creença que la dona és inferior i ha de fer el que l'home diu.
Per això els cal independència econòmica.
Sí, si s'han de refiar del que el marit o el pare els dóna, sempre seran esclaves. Volem formar grups de dones amb poder econòmic, que puguin fer coses i no hagin de dependre de ningú. A més, han demostrat ser grans administradores.
Quins projectes tenen?
Tenim en marxa centres de formació, tallers de costura, etc. I ara, amb els diners del premi Josep Parera, posarem en marxa, al llac Txad, un cultiu d'espirulina, que és una alga que té un valor nutritiu molt gran, que serà una font d'ingressos.
I en aquesta tasca de promoció de la dona no topen amb la resistència dels musulmans?
No. Com que tenim bona relació amb els imams i som bons amics, entenen que aquestes iniciatives ajudaran la població a tirar endavant.
Li ha estat fàcil fer amics musulmans?
La convivència s'ha de construir. El primer pas és fer l'esforç del coneixement mutu, després ve l'amistat, que és indispensable per arribar a la col·laboració. La meva relació amb els musulmans és de germà a germà; tots fem camí per millorar humanament, econòmicament, i socialment.
A la seva regió la sida afecta molta gent?
Sí. Els africans al principi se'n reien, deien que era un invent dels occidentals, però, quan van començar a veure que gairebé a cada família hi havia algú infectat, van començar a preocupar-se'n. Però encara queda molt per fer, perquè la malaltia no disminueix sinó que augmenta.
Què cal fer per combatre-la?
Cal molta informació. Al nostre hospital aconsellen l'abstinència, la fidelitat i també l'ús de preservatius.
Viure experiències tan dures mai no li ha fet trontollar la fe?
En un primer moment penses "Quina injustícia, quin descuit de Déu", però després t'adones que, ja que tens la vida, l'has de fer servir per ajudar els altres. És estúpid pensar que, com que no ho pots arreglar tot, no faràs res. Has de sortir de tu i aprendre a mirar l'altre sense prejudicis, sense obstacles, sense interessos. I no és fàcil. Jo he treballat molt, però també he disfrutat molt. Quan fas un pou en un poble i veus la cara de felicitat de la gent que a partir de llavors no hauran de caminar dos o tres quilòmetres per aconseguir aigua potable, això et dóna molta satisfacció. Si saps gaudir de l'alegria de l'altre, t'omple molt.
Com veu les generacions futures?
La joventut africana viu enlluernada per Europa. Veuen tots els serials de la tele europeus i americans, i es pensen que la vida aquí és molt fàcil. No veuen l'esforç que hi ha al darrere i tots volen emigrar cap a Europa.
Tots aquests projectes que tenen en marxa aviat es podran deixar en mans africanes?
A la llarga sí, però de moment no ho crec. La societat africana funciona una mica per inèrcia. Els falta creativitat, i els costa innovar. Els joves que han anat a escoles d'agricultura, per exemple, quan intenten aplicar el que han après, topen amb els grans, que no entenen que un jove els hagi d'ensenyar com s'han de fer les coses. Els que manen són els vells, i els joves han d'obeir. Per canviar això cal tot un procés molt llarg.
En tots aquests anys ha convertit molts musulmans?
Mai no he convertit cap musulmà. Qui sóc jo per canviar el cervell d'una persona...

Carme Gironès, periodista / Miquel Anglarill, fotògraf
Publicat a l'Avui' (19/12/2008)

"Hay que romper cáscaras y no ser caracoles"

2008-12-12T18:45:00.000+01:00

Cuando Mossèn, Jordi Mas i Castells llegó al Camerún en 1960, no pensaba que 48 años después en su pueblo natal, La Garriga, lo acabarían nombrando “persona ilustre”. El homenaje de sus conciudadanos, celebrado la semana pasada, llegaba como colofón a la entrega del Premio Josep Parera en reconocimiento a su trayectoria personal.
Una trayectoria que se ha demostrado larga y fecunda, pero que arrancó el día en que vestido con sotana blanca llegó a Duala, la capital económica del Camerún. No había sido fácil. Hacía tres años que insistía ante sus superiores de la Diócesis de Barcelona en su deseo del traslado a las misiones. Allí, trabajando en los arrabales míseros, llenos de gente, afirma que el mundo se le vino abajo. “Me sentí tan pequeño, tan poca cosa”, recuerda ante la magnitud del trabajo por hacer. Su primer impulso fue volver a Barcelona. El entonces Obispo de Duala, Tomás Mongo, habló con él y le dio como alternativa “un periodo de prueba de un año” para partir hacia el norte del Camerún, una zona poblada mayoritariamente por musulmanes, donde el papel de la Iglesia Católica “era de testimonio”. Mas aceptó la propuesta y partió hacia Tokumbere, donde se incorporó al hospital local.

Eran tiempos esos de desconfianza en la zona hacia los cristianos. Esta oposición a la Iglesia quedó evidenciada cuando el médico suizo que gestionaba el hospital de Tokumbere, decidió abrir una delegación en la población de Zina, algo más al norte. “Cuando llegué al pueblo, los notables locales dijeron que no querían sacerdotes”. El médico suizo, Giorgio Maggi, impuso su presencia a los notables, diciendo que tenía permiso para instalar un hospital, que tenía libertad para escoger a sus colaboradores, y que uno de ellos era Mas. En Zina, el garriguense se instaló en el hospital y allí se empezó a encargar de cualquier gestión, desde un trámite administrativo hasta el acompañamiento de los enfermos, pasando por conducir la ambulancia. Una tarea nada fácil eso último en un país sin carreteras asfaltadas. Algo que aún, a sus 78 años, no le asusta a la hora de ponerse al volante de su todoterreno Toyota. Nunca le asustó, como prueba el que sea quizá el único vallesano que puede vanagloriarse de haber cruzado en dos ocasiones el desierto del Sáhara en coche, viajando entre España y el Camerún.

Un día el médico suizo decidió abrir un nuevo hospital más al norte, en la zona de Makary-Blangloua, muy cerca del lago Chad, ya en los confines del país, y le encomendó la misión a Mas de encontrar la ubicación más idónea. Recuerda que pasó un mes viajando por la zona, hasta que llegó a la conclusión de que éste debía ubicarse en el cruce de caminos de Mada. En 1974, este hospital, que actualmente cuenta con 120 habitaciones, y es referencia para los enfermos de más de un centenar de quilómetros, se puso finalmente en marcha. No sin dificultades. Mas siguió vinculado al Hospital de Mada durante más de dos décadas viendo su crecimiento y evolución. En 1988 falleció Maggi y él se encargó de darle sepultura en uno de los patios del Hospital.

En 1993, coincidiendo con el centenario de la llegada del catolicismo al Camerún, decidió seguir su camino hacia el norte y fundó la parroquia de Makary-Blangoua. Desde Mada, Mas oficiaba misa en Blangoua cada semana. “Había llegado la hora de tomar otro camino”, recuerda el sacerdote. En Blangoua se dispuso a poner en marcha una misión. Para ello, pidió al Sultán de Goulfey (una autoridad tradicional de la etnia kotoko y confesión musulmana) que le cediera unos terrenos. Así lo hizo… pero no le cedieron los terrenos que le habían pedido, sino otros distintos en las afueras de la población. Allí, en medio de la nada, debía ponerse en marcha la nueva misión. Jordi Mas compró cuatro contenedores de transporte de mercancías y los habilitó como vivienda. Tres neumáticos sirvieron para levantar el altar que sirvió para la primera misa. “A veces cuando te quieren perjudicar te ayudan”, explica Jordi Mas. Se refiere a que en Blangoua muy pronto les solicitaron la puesta en marcha de una escuela de maternal, que tuvo continuidad con los estudios de primaria y la formación profesional… El rápido crecimiento de las instalaciones escolares hizo que fuera una “suerte” el estar ubicados en una zona fuera del núcleo urbano y con terreno suficiente para este crecimiento incesante. Actualmente la escuela tiene más de 800 alumnos. La última fase de su expansión ha sido la construcción de una residencia de estudiantes que permitirá acoger a jóvenes procedentes de poblaciones alejadas.

Esta obra recibió un nuevo impulso con la llegada hace unos años de otro sacerdote catalán, Francesc Pausas, y posteriormente también con la del exvicario de Mollet, Miquel Ángel Pérez. Hace seis años, en el 2002, los dos corresponsables de la parroquia decidieron repartirse las funciones y Mossèn Jordi Mas se trasladó a vivir a Makary, mientras Pausas se quedaba en Blangoua, en una misión en plena marcha. En Makary en estos últimos años ha puesto en marcha los talleres destinados a las mujeres Femak, cuyo último refuerzo ha sido la construcción de la residencia de instructoras financiada parcialmente por el Consell Comarcal del Vallès Oriental. Concretamente a esta obra destinó los 11.000 euros recibidos en 2007 con motivo de la entrega por parte del Consell de la primera edición del Premio de Cooperación Internacional en reconocimiento de su larga trayectoria. No era el primer reconocimiento a su labor. Hace unos años recibió, por parte del Ministerio de Asuntos Exteriores, la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Católica.

Desde las poblaciones de Makary-Blangoua se dirigen también antenas y actuaciones en Hile Alifa, Fotokol, Goulfey y las islas de Darak y Kofia, entre otras. “A estas alturas – explica Jordi Mas- me siento orgulloso de haber empezado un camino y de haberlo continuado con decisión”. En la zona de Makary-Blangoua en todos estos años ha visto como ante su presencia, se pasaba de la hostilidad a la convivencia sin problemas y al respeto de la mayoría de musulmanes y sus autoridades hacia su persona y su labor. “Nuestra misión es testimonial, de establecimiento de amistad con todos y de trabajo al servicio de la comunidad”. Pese a esta buena relación en la zona entre cristianos y musulmanes, Mas piensa que “aún hay que alcanzar un diálogo interreligioso, y llegar a ver las cosas que nos unen”. Si no se hace así, piensa, el futuro puede ser muy negro. “Con los musulmanes o nos damos las manos o nos destruiremos”, dice. Apuesta por el diálogo fructífero, el que implica escuchar y ser escuchado. “Hay que romper cáscaras y no ser caracoles”, explica gráficamente.

Jordi Abayá, periodista
Publicat a Revista del Vallès (12/12/2008)

El cel a la terra

2008-12-07T19:02:00.000+01:00

Aquests dies les aigües del riu Araguaia baixen tristes. Com tot el que té vida i sensibilitat a la regió de Sao Felix, al Mato Grosso brasiler, estic segur que també troben a faltar la Tia Irene. Si és veritat que la gent com ella mor alguna vegada, la Tia Irene va morir el dia 13 de novembre passat. Físicament era més aviat poca cosa, però la seva força interior era tan gran que quan parlava i quan es movia sonava la música.

Irene Franceschini va arribar a Sao Felix do Araguaia l'any 1970. Es va sentir atreta, o més ben dit, cridada, per la feina que allà estava fent un sacerdot que només feia dos anys que havia arribat al Brasil. A pesar del poc temps de la seva arribada, la seva veu ja es feia sentir amb força a tot el país. Aquell sacerdot tenia un nom estrany i difícil de pronunciar per a una brasilera, es deia Pere Casaldàliga, actualment bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia, on encara manté la seva residència.

LA VIOLÈNCIA, la injustícia i l'exclusió social que imperaven a la regió del Mato Grosso colpien com un tret al cor. En aquella terra i en aquell temps no servien les mitges tintes, ni els dubtes, ni les vacil.lacions. A un costat els indis, els camperols i els desarrelats que fugien de la sequera que castigava el nord-est, a l'altre els terratinents, els pistolers i el govern militar. Pere Casaldàliga va prendre partit d'una manera radical a favor dels més des- afavorits i va fer seva la causa dels pobres.

Desafiant els poders establerts, jugant-s'hi la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per a un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.

Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d'aquestes persones. Era religiosa, de l'orde de les Germanes de Sant Josep. Va arribar a Sao Felix do Araguaia quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrere i es va entregar en cos i ànima a una gent i una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva Terra.

Des de la perspectiva d'aquest nostre primer món en crisi, el tercer món sembla que cada vegada estigui més lluny. Hi ha moltes persones que fa anys que treballen per intentar disminuir les distàncies i per acabar amb les diferències. Són gent com Pere Casaldàliga o la Tia Irene al Brasil.

Però, afortunadament, n'hi ha molts més. Hi ha milers de persones a l'America Llatina i també a l'Àfrica que han fet seva la causa dels pobres, que han decidit entregar la seva vida per millorar les condicions de les persones que viuen sense tenir garantits els drets més bàsics. Una gent que, tot i creient que els pobres ja tenen el cel guanyat al cel, el que cal és guanyar per a ells el cel a la terra.

SÓN DONES i homes que la creu la tenen al cor i no al puny, com els missioners clàssics. No han volgut imposar cap creença, han practicat la inculturació, i així, doncs, s'han fet pobres perquè s'han convertit en un més de la comunitat en què s'han instal.lat. No han estat conversors sinó convertits. Això és el que sempre ha practicat la teologia de l'alliberament, un moviment que continua tenint ple sentit malgrat la persecució que ha sofert per part de molts governs i a pesar de la desconfiança que sempre ha despertat en el Vaticà.

L'entrega incondicional i l'opció radical que defineix els seguidors de la teologia de l'alliberament no és ben vista per tothom i el moviment encara té grans detractors. Helder Camara, que va ser una de les grans figures d'aquesta línia de pensament i d'acció, ho explicava amb molta claredat: "Si ajudo un pobre diuen que sóc un sant, però si pregunto per les causes de la seva pobresa diuen que sóc un comunista". Casaldàliga, per respondre a tots aquells que asseguren que al món d'avui aquest moviment ja no té cap sentit, explica que, mentre existeixi Déu i continuï havent-hi pobres, la teologia de l'alliberament seguirà tenint plena vigència.

L'ajuda i la solidaritat amb el Tercer Món no és patrimoni de la Teologia de l'Alliberament, ni tampoc de les organitzacions religioses. En els últims anys han aparegut oenagés de tota mena, moltes d'elles són laiques i el seu origen i la seva pràctica, encara que sigui molt similar en molts aspectes, no es justifica per cap motivació religiosa.

Els voluntaris que mouen aquestes oenagés ho fan per raons humanitàries o per compromís social. Sense voler criticar aquestes oenagés, la proliferació ha comportat que, de vegades, hi hagi algunes iniciatives que no estan del tot clares i que aprofiten la voluntat de col.laboració dels col.lectius més sensibles per a alguns objectius i projectes de dubtosa vàlua.

NO ESTÀ GAIRE de moda parlar bé de l'Església catòlica, potser perquè no convida gaire a l'elogi el que fa i el que diu la seva jerarquia. Però cal reivindicar el paper de l'Església com, probablement, la més antiga i la més fiable de totes les oenagés.Quan defenso aquesta Església catòlica no estic pensant en el Vaticà ni en la Conferència Episcopal Espanyola, penso en molts pobles de l'Amèrica Llatina que són millors per la feina que ha fet un religiós, penso en Presentación López, la monja que va perdre les dues cames en una explosió al Congo i que va manifestar que la primera cosa que faria quan es recuperés seria tornar a l'Àfrica. Penso també en Jordi Mas, un missioner que ha passat mitja vida al Camerun i que acaba de rebre el premi Josep Parera en reconeixement de la seva entrega incondicional, i penso, definitivament, en la Tia Irene. Era una dona menuda que va arribar a una terra on faltava tot i ella els va donar la seva vida.

Francesc Escribano, periodista

Publicat a El Periódico de Catalunya (7/12/2008)

Jordi Mas, Persona Il·lustre de la Garriga

2008-12-06T19:52:00.000+01:00

Aquesta setmana es van fer dos homenatges a dos persones de la Garriga, que han lluitat per les llibertats, des de la seva professió. El dijous, es va fer un homenatge a Martí Suñol, farmacèutic de la Garriga i escriptor, des de l'entitat Òmnium Cultural. Però, el dimecres es va nomenar la primera Persona Il·lustre de la Garriga, títol de nova creació, a partir del Reglament de Reconeixements, que es va aprovar a l'últim plenari. Aquesta distinció, va recaure sobre mossén Jordi Mas, que des dels anys seixanta està realitzant treballs de cooperació al Camerún.

En aquest homenatge que se li va fer al cooperant Jordi Mas, vam poder veure el documental que ha guanyat el darrer premi TV3 Catalunya, 'Baba' Georges, que ha estat realitzat pel director de CTL, Txus Medina. Aquest vídeo ens vam apropar més al treball de Jordi Mas. Després, persones que han cooperat o han tingut vivències al costat de Mas ens van acostar, a partir d'una visió més íntimista, al que anomenàvem en aquell moment Persona Il·lustre. Diferents activitats, com un concert de cambra en petit format i la col·laboració de corals i sopranos, van donar més rellevància a l'acte... Si més no, molta més de la que ja en tenia.

Tot això per mostrar a la Garriga, a la nostra comarca, al nostre país i al Món, la feina realitzada per Jordi Mas. Que no és poca. Una persona que, amb ànim altruïsta, dedica la seva vida a ajudar a la resta sense demanar res a canvi. La Garriga fa un homenatge a una persona que ha lluitat pel dret de les persones a viure dignament, a poder tenir una sèrie de recursos que els permeti viure. És per això que aquest reconeixement també serveix per adonar-nos que queda molta feina per fer.

Àlex Valiente, regidor de Joventut i Esports de l'Ajuntament de la Garriga (PSC)
Publicat al seu bloc personal (6/12/2008)

El sacerdot Jordi Mas rep el títol de Persona Il·lustre de la Garriga

2008-12-05T17:01:00.000+01:00

El missioner Jordi Mas i Castells va rebre, aquest dimecres, la distinció de Persona Il·lustre de la Garriga per la seva dedicació incansable durant els darrers 48 anys al desenvolupament de la zona nord del Camerun. L’acte de reconeixement, celebrat al Patronat, va comptar amb la participació de persones properes al sacerdot, un fet que va vestir la nit d’emotivitat i sinceritat. El documental 'Baba Georges', guanyador del Premi TV3 Catalunya, del periodista Txus Medina, director de CTL, va encapçalar l’homenatge a Jordi Mas donant a conèixer, a una platea plena, el retrat del missioner i el seu ferm compromís amb una petita part del tercer món. Segons Medina, el documental dedicat a Jordi Mas i a la seva tasca al Camerun "ens ha reconciliat amb la professió de periodistes", i ha recordat "el deure d’aixecar passeres entre el públic i aquell que pot donar exemple".

El metge i cooperant Josep Oliveras va explicar la seva experiència al Camerun quan era un jove estudiant: "Seguim el teu lema: per molta feina que hi hagi per fer, no ens espantem. La camerunesa Constance Madyom, membre de l’ONG Makary Blangoua, va dedicar unes paraules d’agraïment a la tasca del sacerdot, que "sempre està arriscant la seva vida per nosaltres".
L’arquitecte i cooperant Lluís Cuspinera va fer un recorregut per la tasca feta pel missioner i va assegurar que Mas "porta arrelat al fons del cor la Garriga i la seva gent". "Gràcies per ser un digne representant del nostre poble en terra llunyana", va concloure Cuspinera.

El president del Consell Comarcal del Vallès Oriental, Antonio Rísquez, que va conèixer la tasca de Mas al Camerun quan hi va viatjar aquest mes d’abril, va assegurar que el sacerdot "és un magnífic exemple d’esforç, de treballar per la col·lectivitat, de respecte per la societat i de solidaritat".

Després del lliurament del títol honorífic, a càrrec de l’alcaldessa Neus Bulbena, el sacerdot garriguenc, de 78 anys, va dedicar unes paraules d’agraïment a la seva gent –es va detenir en agrair els valors que va aprendre dels seus pares– i va assegurar que la seva tasca al Camerun seguiria a partir d’ara amb el cultiu de l’alga espirulina per fer front a la manca de nutrients en l’alimentació i amb la construcció de biblioteques escolars. "Amb el que hem fet, encara no ho hem fet tot; hem de seguir progressant i ara estem drets per treballar", va comentar el sacerdot.

L’acte organitzat per l’Ajuntament de la Garriga a partir d’un acord de ple proposat per CiU i ERC, va comptar també amb la intervenció musical de la violoncel·lista Marta Garcia i el clarinetista Oriol Garcia, que també han viatjat al Camerun com a cooperants, de la soprano Francesca Masclans, i de l’Escolania Parroquial de Sant Esteve de la Garriga.

Helena Masó, periodista / Ramon Ferrandis, fotògraf

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (5/12/2008)

Jordi Mas i Castells, Persona Il·lustre de la Garriga

2008-12-04T18:40:00.000+01:00

Jordi Mas i Castells va néixer el 14 de març de 1930 a la Garriga. Va estudiar a l'Escola Parroquial del poble, fins que als 12 anys ingressà al Seminari a Barcelona. El 1954 va ser ordenat sacerdot i va cantar la seva primera missa solemne a la Garriga el 8 de desembre. Després, va estar en parròquies de Barcelona, Esplugues i Vilanova i la Geltrú, fins que l'any 1961 se li plantejà la possibilitat d'anar al Camerun.

Primerament va arribar a Duala, capital econòmica de Camerun. Va estar treballant als ravals on hi havia molta misèria, plens de gent. I s'hi va estar un any. D'allà, va marxar cap a Tokumbere, a l'hospital local i d'allà a Zina, on feia tota mena de gestions, tràmits administratius, acompanyar malalts o conduir ambulàncies. El 1974 va anar cap a Mada, a la zona de Makari-Blangoua; on el 1993 va fundar la parròquia. Hi va posar en marxa una escola maternal, més tard de primària i de formació professional.

En aquests anys ha promogut a la zona la construcció de centenars de pous, de dispensaris i hospitals, de farmàcies i la reforestació. Darrerament hi ha posat en marxa els tallers FEMAK per a dones (on s'hi fan tallers de costura, d'informàtica, d'horticultura, de salut, d'alimentació i cuina, etc) i la construcció d'una residència per a les instructores dels tallers, inaugurada l'abril de 2008. Aquesta tasca l'ha duta a terme en una zona on la majoria de la població és musulmana, però fa temps que Jordi Mas va decidir que el més important no era aconseguir batejar, sino dedicar-se en cos i ànima a promoure el desenvolupament de la zona. També manifesta que el futur de l'Àfrica està especialment en les dones. Tots aquests projectes han rebut suport econòmic de diversos ajuntaments i ONG de la comarca i d'altres indrets de Catalunya. L'Ajuntament de la Garriga també dóna suport a la construcció d'una sala polivalent i dependència per a cooperants a l'illa de Darak, al llac Txad.

El 28 de novembre de 2008 se li lliurà el IV Premi Josep Parera que convoca l'Obra Social de la Caixa Penedès i que reconeix la trajectòria de persones que hagin excel·lit en la seva vocació i dedicació al servei del desenvolupament comunitari en les dimensions socials, humanitària i solidària.
El reportatge "Baba' Georges", de Catalana Televisió Local, basat en la persona i l'obra de Jordi Mas, va rebre el Premi TV3 Catalunya 2008 que dóna la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
L'any 2007 rebé el I Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental que reconeix la gran tasca de cooperació al desenvolupament duta a terme per mossèn Mas i la seva qualitat humana.
L'any 2000 va rebre la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Católica que reconeix "aquells comportaments extraordinaris que redunden en benefici de la Nació o que contribueixin, de manera rellevant, a afavorir les relacions d'amistat i cooperació de la Nació Espanyola amb la resta de la Comunitat Internacional.
A més, el Ple de 23/07/2008 de l'Ajuntament de la Garriga va aprovar la moció presentada pels grups municipals de Convergència i Unió i Esquerra Republicana de declarar-lo fill predilecte.

Les persones que han conegut Jordi Mas, a qui anomenen 'Baba' Georges al Camerun, en destaquen el seu tarannà generós, humil, constant, perseverant, d'objectius i valors clars i senzills.

Publicat al web de l'Ajuntament de la Garriga (3/12/2008)

'Baba' Georges

2008-12-02T11:10:00.000+01:00

Divendres vaig assistir a l’entrega del Premi Josep Parera, de l’Obra Social de la Caixa Penedès, dotat amb 50.000 euros, al missioner Jordi Mas ('Baba' Georges), de la Garriga, "per la seva admirable i extensa tasca de desenvolupament associatiu, formatiu i social entre la població del nord del Camerun, una de les regions més pobres del país".

Enguany és el segon que rep doncs fa uns mesos va rebre el premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental per la tasca que està duent a terme des de fa més de 40 anys al Camerun.

Des de CIU la Garriga varem entendre que el nostre poble no podia ser aliè a aquest reconeixement, i el mes de juliol varem presentar una moció al Ple, juntament amb els companys de la secció local de ERC, demanant que Mn. Jordi Mas fos declarat fill predilecte de la Garriga i se li fes un acte públic de reconeixement i d’agraïment.

Finalment aquest acte es durà a terme el proper dimecres 3 de desembre. A la Garriga s’ ha trigat 6 mesos a dur a terme aquest reconeixement . Sis mesos perquè l’equip de govern volia un reglament propi i com que no el teníem, propostes com la de fer a en Jordi Mas fill predilecte van quedar aturades. Ara ja tindrem reglament, es va aprovar en el passat plenari. Un reglament propi, on no hi haurà ni fills predilectes ni fills adoptius. Un reglament on sí hi haurà “persones il.lustres”... D’aquest tema se n’ha parlat molt, i fins i tot hem arribat a sortir a la premsa d’àmbit nacional. Totes les opinions han coincidit. No agrada aquest llenguatge estèril que deixa les coses a mitges i no imprimeix ni caràcter ni valor.

Per nosaltres el reglament mai ha estat una prioritat. La prioritat era i és simplement que el poble pugui reconèixer la tasca de les persones que ho donen tot pel poble i pels altres. Per nosaltres la voluntat política per fer les coses ha de ser més que qualsevol reglament.Celebro que finalment la Garriga pugui fer un acte de reconeixement a aquest garriguenc tossut i perseverant, que ha lluitat per solucionar les necessitats més bàsiques de les persones, que ha dedicat la seva vida als més necessitats sense prejudici de la seva religió, treballant sempre per al desenvolupament de les persones i llur educació. Que és un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat, destacant també en l’àmbit de la promoció de la dona. No en va ha afirmat molts cops que “les dones són el futur de l’Àfrica”. Un garriguenc que als 78 anys ha dit que la seva opció de vida segueix sent la de restar al Camerun “fins que faci nosa” .

Meritxell Budó, cap del Grup Municipal de CiU a l'Ajuntament de la Garriga
Publicat al seu bloc personal (1/12/2008)

“Els africans han de canviar fatalisme per treball"

2008-12-01T10:48:00.000+01:00

Jordi Mas i Castells serà nomenat aquest dimecres Persona Il·lustre de la Garriga, la màxima distinció ciutadana de la població on va néixer fa 78 anys. I aquest divendres va rebre 50.000 euros del Premi Josep Parera de l’Obra Social de Caixa Penedès per la seva llarga trajectòria d’ajut als més desfavorits de l’Àfrica negra.

Molt pocs dies per aquí, perquè se’n torna de seguida, però molts premis i molts reconeixements...
Vull donar les gràcies a tots els que m’ajuden i que em fan veure que no estic sol, que tinc amics. I ara especialment al premi Josep Parera de Caixa Penedès, que ens ajudarà molt en microrealitzacions.
Ja té pensat en què ho invertirà?
Tinc pensat fer almenys cinc pous per a gent que fa molts temps que m’ho demanen, tenir llibres de text per als escolars que ara només van amb llibretes i cultivar l’espirulina.
L’espirulina?
És una alga que té un valor nutrient similar a la carn i que allà pot anar molt bé perquè la cultivin les dones que tenim en els nostres tallers. En comprarem, ensenyarem a treballar-la i farem piscinetes en algunes cases perquè la puguin cultivar elles mateixes.
Vostè sempre fa una gran defensa de les dones de l’Àfrica...
Perquè són el futur. El futur de l’Àfrica el té la dona. Ha estat menyspreada i aixafada, però té una gran potència i capacitat. És tossuda i responsable i tirarà l’Àfrica endavant.
Però a més de les dones, què més necessita l’Àfrica?
Els africans necessiten confiar en si mateixos i treballar. No poden viure només com si fossin captaires. Han de deixar de banda la resignació i canviar fatalisme per treball.
I ajuts externs?
Són benvinguts, i tant! Però per exemple, ara que ha guanyat l’Obama ja hi ha qui pensa que Àfrica rebrà molts diners dels Estats Units. I jo els recordo que per arribar a ser president, l’Obama ha treballat molt i molt durant la seva vida. El que cal és treballar. No esperar que ens enviïn solament diners.
Com viu un sacerdot catòlic en terres musulmanes?
Fer de capellà a Catalunya és servir els cristians i ser capellà en terres musulmanes és donar testimoni de l’Evangeli. I un cop allà descobreixes que abans de tot, aquella gent té necessitats bàsiques com el menjar, la salut, la higiene. Per això em vaig posar a treballar per al desenvolupament. Primer viure, després filosofar, que es diu...
Què li ha ensenyat l’Àfrica en aquests 48 anys?
A tenir paciència, a fer el que puguis fer sense atabalar-te més, a ser conscient de les limitacions, a viure amb el que tens, i a treballar al màxim per ajudar els altres.
I ha estat fàcil?
Quan vaig arribar a Camerun no em vaig adaptar a les multituds de Douala, la ciutat del sud on em van destinar. Però després ja vaig pujar cap a nord Camerun, vaig veure les necessitats que tenien i que en aquelles terres podria ser-los útil. I això he anat fent sempre des d’aleshores.
Devia ser una gran descoberta per a vostè...
I tant! Al principi, vaig tenir la sort de fer l’ambulància de l’hospital de Zina –que vam construir juntament amb el doctor Maggi– per tota la zona, que és com mitja Catalunya. I això em va permetre conèixer la gent i l’entramat de camins de la regió. Em va anar molt bé.
I després de Zina?
Sempre anar fent. Quan aquest hospital ja començava a funcionar, a fer-ne un altre, el de Madà. I quan ja estava a punt, cap a una altra cosa, els pous. I sempre anar tirant endavant.
I per què pous, hospitals i escoles?
És un raonament fàcil: per què la gent pateix? Perquè falten hospitals. Doncs fem-ne. Per què passen gana? Perquè no tenen aliments. Doncs millorem l’agricultura. Però, i l’aigua per regar els horts? Doncs fem pous. Per què s’omplen els hospitals? Per la falta d’higiene. Doncs promocionem les dones i fem escoles i tallers.
Amb 78 anys, ha pensat tornar definitivament a Catalunya?
Jo em quedaré a l’Àfrica mentre pugui sentir-m’hi útil. I el dia que allà sigui càrrega, no tindré cap problema per tornar-me’n cap aquí.

Josep Mas, periodista

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)

Caixa Penedès premia la trajectòria i el treball de Jordi Mas al Camerun

2008-12-01T10:43:00.000+01:00

El sacerdot garriguenc Jordi Mas va rebre aquest divendres el Premi Josep Parera, que atorga per quart any consecutiu l’Obra Social de la Caixa Penedès. Amb aquesta distinció, dotada amb 50.000 euros, Caixa Penedès li reconeixia la seva llarga trajectòria personal en favor del desenvolupament a l’extrem nord del Camerun.

El jurat, format per Francesc Escribano, Esther Giménez-Salinas, Domènec Melé, Joan Rigol, Joan Pagès i Josep F. Cortès, va destacar que atorgava el premi a Jordi Mas per "la seva admirable i extensa tasca de desenvolupament associatiu, formatiu i social entre la població del nord del Camerun, una de les regions més pobres del país".

L’acte de lliurament, presidit per Joan Saura, conseller d’Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat, i pels directius de Caixa Penedès, es va fer al Petit Palau de la Música de Barcelona i hi van assistir més de 500 persones, moltes de les quals relacionades directament amb Jordi Mas, que des de fa 48 anys treballa ajudant les persones més desfavorides d’aquesta regió de l’Àfrica negra.

Els premis Josep Parera també van guardonar el Casal dels Infants del Raval pels seus "25 anys de treball en favor de la integració i inclusió social d’infants, joves i famílies del barri del Raval de Barcelona" segons l’acte del jurat.

Amb un discurs senzill i emotiu, Jordi Mas va agrair el premi Josep Parera a la Caixa Penedès i va voler dedicar aquest guardó a totes les persones que l’han acompanyat directament o indirectament en els seus anys en terres africanes: "No estic sol" recordava Mas davant de l’auditori. Va enumerar també algunes de les feines que havia anat fent en aquests 48 anys: "He plantat milers i milers d’arbres, que són una necessitat vital, igual com els pous, que també n’he fet molts. I el treball amb les dones. I ara, amb els diners del premi, continuarem fent més pous i amb les dones cultivarem l’alga espirulina, que viu molt bé a la zona del llac Txad i és molt nutritiva".

Josep Colomer, president de Caixa Penedès, va explicar que els premis Josep Parera, que porten el nom del darrer president de l’entitat, "reconeixen dues necessitats: el compromís de persones i grups envers les necessitats humanes i, al mateix temps, que aquests models de conducta tinguin més difusió".

La Garriga el distingeix aquest dimecres
Els reconeixements a Jordi Mas no acaben aquí. Aquest dimecres, l’Ajuntament de la Garriga el declararà Persona Il·lustre en un acte obert al públic que es farà al Patronat a 2/4 de 9 del vespre. A més dels parlaments i d’actuacions musicals, es projectarà Baba Georges, un documental dirigit per Txus Medina i premiat recentment per TV3 i per Òmnium que té Jordi Mas com a protagonista.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)

El documental 'Baba Georges', de CTL, obté el premi de televisió d'Òmnium Cultural

2008-12-01T10:31:00.001+01:00

En menys d’un mes, el documental Baba Georges, del periodista Txus Medina, director de la productora de CTL, ha rebut dos premis. Fa pocs més de 15 dies obtenia el Premi TV3 Catalunya en la seva dissetena edició, mentre que en la Festa de les Lletres Catalanes de divendres al vespre va guanyar el Premi de Televisió Lluís Diumaró, dotat amb 500 euros. D’entre els sis treballs presentats, el jurat va decidir guardonar aquest documental de la productora del Grup EL 9 NOU que treballa per Granollers TV i Canal Mollet perquè "té el mèrit de transmetre l’honestedat de Jordi Mas, un missioner que fa nostra la seva emoció i la seva tasca".

Txus Medina, molt satisfet amb el nou guardó, va voler remarcar el protagonisme del missioner de la Garriga. "Sense Jordi Mas aquest documental no hauria estat possible". El periodista va remarcar el fet que el premi de TV3 es va instituir després de la mort en accident de trànsit de tres periodistes de la casa, entre ells el granollerí Lluís Diumaró, i el premi rebut divendres és en homenatge al mateix periodista. Medina va rebre el premi de mans de la seva filla, Berta.

L’equip del documental, format també per Montse Redondo, com a ENG, i Pep Mas, com a productor associat, ha decidit donar els 500 euros del premi a l’ONG Makary-Blangoua, que treballa amb Jordi Mas i el capellà Cisco Pausas mantenint una escola per a més de 500 alumnes i construint pous, hospitals, sales polivalents i tallers educatius dedicats especialment a les dones. Els periodistes van fer el mateix amb els 5.000 euros que van rebre del Premi TV3 Catalunya.

Baba Georges fa un retrat intimista del missioner de la Garriga, que fa més de 48 anys que treballa a la regió de l’extrem nord del Camerun. El reportatge ja ha estat emès a Granollers TV, Canal Mollet, Canal Català del Vallès Oriental i Canal Set de Santa Eulàlia de Ronçana.

Premi a la revista ‘Font del diàleg’
L’altre premi del camp de la comunicació que es va atorgar divendres a la nit va ser el Premi de Premsa Setmanari La Gralla, que es va emportar la revista Font del Diàleg, que editen i dirigeixen els germans Cucurella de la Garriga. La Junta d’Òmnium Cultural va decidir atorgar els 600 euros del premi a aquesta publicació "per la qualitat dels seus escrits i per ser una revista gratuïta diferent dedicada totalment a l’espai cultural de la comarca aprofundint en temes d’actualitat".

Teresa Terrades, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)

Jordi Mas, un reconeixement esclatant

2008-11-28T10:12:00.000+01:00

El missioner catòlic -i sobretot cooperant humanitari- garriguenc Jordi Mas, que porta 48 anys treballant en el desenvolupament humà d’una regió desèrtica de l’extrem nord del Camerun, rep aquests dies un seguit de reconeixements ben merescuts per la seva feina tenaç i silent de tants anys, per crear infraestructures que facin arribar l’aigua i afavoreixin la salut i l’educació a la gent dels poblats d’aquella zona tan pobra del món, que ha convertit en casa seva. Ja va rebre l’any passat el premi de Cooperació Internacional al Desenvolupament atorgat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental, i ara en rep un de nou de l’Obra Social de Caixa Penedès -dotat amb 50.000 euros- que, sens dubte, donaran molt de rendiment en la particular multiplicació de pans i peixos davant de tantes necessitats que sabrà fer-ne Baba Georges, tal com l’anomena la seva gent de terres africanes.

Un guardó que s’afegeix al que acaba de rebre de Televisió de Catalunya el documental sobre ell realitzat per un equip de la productora d’El 9 NOU, CTL, dirigit per Txus Medina, que han dedicat l’import del premi a l’ONG que coopera amb Mas, i al reconeixement com a Persona Il·lustre de la Garriga que rebrà dimecres vinent a l’Ajuntament del poble d’on és fill. Amb tants anys de cooperació de Jordi Mas i el seu company sacerdot Cisco Pausas, ja hi ha hagut altres ocasions per enfortir els vincles de solidaritat de Catalunya amb aquella regió del Camerun, com els iniciats fa uns anys per Santa Eulàlia de Ronçana amb l’agermanament que va fer amb el poble de Belangoua. Amb tot, l’esclat de reconeixements i de projecció de la tasca de Jordi Mas d’ara és una feliç coincidència, que no és un fruit improvisat.

Dijous el veia a 'Els matins' de TV3, explicant amb modèstia i bonhomia com ha concretat la seva vocació de sacerdot, prioritzant el servei a aquelles persones amb tantes necessitats bàsiques desateses i em va semblar un cas més de servidors exemplars dels més pobres de la terra que ha donat aquest país, com Pere Casaldàliga o Vicenç Ferrer.

Animats per aquests reconeixements, alguns amics seus li han muntat un bloc a Internet (jordimas-camerun.blogspot.com), que és una gran eina per conèixer el personatge, la seva tasca i la situació del tros de món on viu, amb tot de notícies, vídeos, àudios, comentaris... No deixa de ser xocant que les noves tecnologies ens puguin acostar tant a la realitat d’un home que al poble camerunès on viu amb prou feines disposa de llum i telèfon.

Persones il·lustres
Un capítol a part és l’embolic -burocràtic i funcional- organitzat per fer el nou Reglament d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de la Garriga, que permetrà distingir Jordi Mas i l’escriptor i farmacèutic Martí Sunyol amb el títol de Persona Il·lustre, en comptes de Fill Adoptiu o Fill Predilecte, que eren els termes que es preveien en la normativa vigent fins ara. El tràmit d’al·legacions que ha de passar el nou reglament farà que la distinció de Mas es concedeixi ara de forma provisional.

Amb un excés de zel, la fórmula de llenguatge políticament correcte triada busca "garantir les mateixes condicions per a tothom", però acaba devaluant el sentit de les paraules. Perquè "passar de ‘fills’ a ‘persones’ disminueix la potència del llenguatge", com escrivia dilluns passat a La Vanguardia l’escriptor Màrius Serra, en un article en què ironitzava sobre el cas. Ja se sap que la ministra espanyola d’Igualtat, Bibiana Aído, fins i tot parla dels "miembros y miembras"... però, forçant-lo tant, es pot acabar fent del llenguatge un joc d’embarbussaments.

Vicenç Relats, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (28/11/2008)

Jordi Mas, a 'Els matins' de TV3

2008-11-27T16:34:00.000+01:00

Josep Cuní i Lídia Herrera conviden Jordi Mas al seu plató per parlar del premi Josep Parera i de la seva trajectòria pel desenvolupament al Camerun.

Clica aquí per veure tota l'entrevista.
Emès a Els matins de TV3 (27/11/2008)

Jordi Mas, a Els matins (TV3)

2008-11-27T12:23:00.000+01:00

Jordi Mas a 'El món a RAC1': "No sabem el valor que té una galleda d'aigua"

2008-11-27T00:36:00.000+01:00

El capellà i missioner Jordi Mas ha optat per quedar-se a la regió més pobra i necessitada del Camerun, on fa 48 anys que viu, fins que sigui una molèstia. La seva tasca ha anat molt més enllà que de la de simple missioner. En certa manera, ha acabat fent de cooperant amb la construcció d’escoles i hospitals, i amb la promoció de la formació dels joves i les dones.
Al Camerun el coneixen com a “Baba Georges” i pensa estar-s’hi fins que la seva salut li ho permeti o fins que passi a ser una “molèstia” per a la gent que està allà.
L’Obra Social de Caixa Penedès li ha concedit el premi Josep Parera 2008 i l’Ajuntament de la Garriga l’ha declarat Persona Il·lustre.

Clica aquí per escoltar tot el que ha explicat.

Publicat al web d'EL MÓN A RAC1 (26/11/2008)

Jordi Mas, al bloc del programa 'Tots x tots'

2008-11-26T23:57:00.000+01:00

El periodista Siscu Bages entrevista en vídeo Jordi Mas per al seu bloc del programa Tots x tots de COM Ràdio.

Clica aquí per veure i sentir tota l'entrevista

Publicat al bloc de 'Tots x tots' (26/11/2008)

2008-11-25T19:42:00.000+01:00

Martí Sunyol i Jordi Mas seran Persones Il·lustres de la Garriga

2008-11-21T19:56:00.000+01:00

El ple de la Garriga va aprovar per unanimitat el Reglament d’Honors i Distincions de l’Ajuntament, que permetrà reconèixer públicament els valors de ciutadans destacats. El nou nom de la distinció ciutadana serà el de Persona Il·lustre, substituint així la designació de fill adoptiu i predilecte que s’havia atorgat fins ara.
El nou reglament permetrà que l’escriptor i farmacèutic Martí Sunyol i Genís i el sacerdot Jordi Mas i Castells, "siguin els primers d’obtenir aquest reconeixement", segons l’alcaldessa Neus Bulbena. El regidor d’ERC Josep Castells s’hi va mostrar favorable, si bé va afirmar que "no tenim aquest afany reglamentista". L’alcaldessa va apuntar que el reglament pretén "garantir les mateixes condicions per a tothom". (...)

Helena Masó, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (21/11/2008)

Garriguencs il·lustres

2008-11-21T11:21:00.000+01:00

Jordi Mas i Martí Sunyol seran honorats amb la més alta distinció ciutadana que atorga l’Ajuntament de la Garriga. Ho van aprovar en ple aquest dimecres. Tots dos es mereixen ser ben visibles entre la ciutadania, que els pot tenir com a referents claríssims. Martí Sunyol, per la seva contribució constant en tots els àmbits de la cultura. El capellà Jordi Mas, per la seva dedicació plena durant 48 anys al desenvolupament humà en una de les zones més pobres de l’Àfrica negra: l’extrem nord del Camerun, a tocar del llac Txad. Però llàstima que podent-los nomenar senzillament Garriguencs Il·lustres, per allò tan distorsionador com és l’anomenat llenguatge políticament correcte, els distingeixin com a Persones Il·lustres, el títol més impersonal que se m’acudiria mai.

Josep Mas, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (21/11/2008)

Tràiler de 'Baba' Georges a EL 9 TV

2008-11-17T20:07:00.001+01:00

Un premi de casa, que arriba lluny

2008-11-17T20:07:00.000+01:00

M’alegra molt que el periodista Txus Medina, director de la productora del Grup EL 9 NOU CTL, hagi estat mereixedor del prestigiós premi TV3 Catalunya, amb un documental que retrata de forma intimista la vida del missioner garriguenc Jordi Mas i de la feina que duu a terme al Camerun des de fa 48 anys, treballant per extendre-hi l’educació i la salut i promovent el rol de les dones en el desenvolupament social i comunitari.
Diuen que el documental Baba Georges –que encara no he vist– és un treball fi, que fuig de la biografia convencional i s’endinsa a explicar la realitat social d’aquella pobra regió camerunesa i n’estic convençut. Celebro que aquesta dissetena edició del guardó de Televisió de Catalunya tingui un accent tan vallesà: perquè en Txus ha estat i està estretament vinculat a Granollers TV; perquè relata la història d’un vallesà exemplar i perquè cal recordar que TVC va instituir aquests premis en memòria de tres professionals de l’empresa morts en accident, entre els quals l’estimat periodista granollerí Lluís Diumaró.
Si faltaven coincidències i motius de felicitació, resulta que l’equip que ha fet el documental –on també hi ha Montse Redondo i Pep Mas– ha donat els 5.000 euros del guardó a l’ONG Makary-Blangoua, que treballa amb Jordi Mas, cosa que permetrà que aquest premi arribi molt lluny, contribuint també a dignificar la vida de la gent d’unes terres centrafricanes on hi ha molt sofriment.

Vicenç Relats, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (17/11/2008)

Jordi Mas, premiat per Caixa Penedès amb 50.000 euros

2008-11-17T11:25:00.000+01:00

L’Obra Social de la Caixa Penedès atorgarà el Premi Josep Parera, dotat amb 50.000 euros, al missioner Jordi Mas, de la Garriga, "per la seva admirable i extensa tasca de desenvolupament associatiu, formatiu i social entre la població del nord del Camerun, una de les regions més pobres del país", segons argumenten els membres del jurat format pel periodista Francesc Escribano, Esther Giménez-Salinas, rectora de la Universitat Ramon Llull, Doménec Melé, director del departament d’Ètica d’IESE, Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya, Ricard Pagès, director general de Caixa Penedès i Josep F. Cortés, cap de l’Obra Social de Caixa Penedès.
El premi Josep Parera reconeix la trajectòria de Jordi Mas, de 78 anys, que des de l’any 1960 s’està en aquestes terres de l’Àfrica negra ajudant en matèria de desenvolupament humà. Mas hi ha treballat fent hospitals, construint pous, sales polivalents i altres edificacions, a més de fer tallers destinats a ajudar els habitants de la zona, majoritàriament musulmans.
El premi Josep Parera es donarà el divendres 28 al Petit Palau de la Música de Barcelona directament a Jordi Mas, que arribarà uns dies abans del Camerun i hi tornarà pocs dies després de rebre els 50.000 euros que li dóna Caixa Penedès. En el mateix acte, també es donarà un premi al Casal dels Infants del Raval, per la trajectòria d’aquesta entitat.
Jordi Mas va aconseguir, l’any 2007, el premi de Cooperació Internacional al Desenvolupament Humà que atorgava el Consell Comarcal del Vallès Oriental.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (17/11/2008)

Obra Social de Caixa Penedès premia mossén Jordi Mas Castells i el Casal dels Infants del Raval

2008-11-15T05:44:00.000+01:00

L’Obra Social de Caixa Penedès ha comunicat el nom dels guanyadors del Premi Josep Parera 2008. El guardó ha reconegut en aquesta quarta edició al capellà i missioner Jordi Mas Castells i al Casal dels Infants del Raval. El Premi Josep Parera de l'Obra Social de Caixa Penedès té una dotació econòmica de 100.000 euros, a raó de 50.000 euros per cada un dels guanyadors. El premi reconeix la trajectòria de persones i organitzacions que destaquen en la seva dedicació al servei del desenvolupament comunitari en les dimensions social, humanitària i/o solidària.

Mossèn Jordi Mas Castells porta a terme, des de fa uns 50 anys, una important tasca d’ajuda entre la població més necessitada de l’extrem nord del Camerun, millorant el seu desenvolupament associatiu, formatiu i social. Més conegut entre la població com ‘Baba Georges’, Jordi Mas ha col·laborat en la construcció d'escoles, pous d'aigua, camps d'experimentació agrícola i avícola, centres de promoció de la dona, escoles de formació professional, dispensaris, centres d'acollida i centres cívics, entre d’altres projectes. Així mateix, és el fundador del centre hospitalari de referència de tota la regió, que tracta malalts de més de 200 pobles amb un total de 250.000 habitants.
El Casal dels Infants del Raval és una associació sense ànim de lucre que, des de fa 25 anys, treballa per a donar eines i oportunitats reals, concretes i duradores als infants, joves i famílies del barri del Raval de Barcelona en situació o risc d'exclusió social. El Casal dóna suport socioeducatiu a més de 3.000 infants i joves i 400 adults a través de 28 projectes. Uns aborden la situació de tota la població infantil i juvenil del barri a través de recursos de lleure educatiu, i uns altres atenen a col·lectius específics, amb alt risc d'exclusió social, i que requereixen respostes adaptades. Ho fa treballant en xarxa, al costat de 85 entitats i gràcies a la col·laboració dels més de 650 voluntaris i estudiants en pràctiques.
El Jurat del Premi Josep Parera ha estat format per Joan Rigol, Ex President del Parlament de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, Rectora de la Universitat Ramon Llull, Domènec Melé, Director del Departament d’Ètica de l’IESE, Francesc Escribano, Periodista i Ex director de Televisió de Catalunya, Ricard Pagès, Director General de Caixa Penedès i Josep F. Cortés, Cap de l’Obra Social de Caixa Penedès.
El lliuraments dels premis tindrà lloc el pròxim divendres dia 28 de novembre a les 20 hores en el Petit Palau de la Música, i estarà presidit per Joan Saura, Conseller d'Interior i de Relacions Institucionals i Participació i Josep Colomer, President de Caixa Penedès. També comptarà amb la presència de Josep Parera, President d’Honor de Caixa Penedès.

Nota de premsa de Caixa Penedès (14/11/2008)

El retrat del missioner Jordi Mas, premi TV3 Catalunya

2008-11-14T20:01:00.000+01:00

El documental ‘Baba’ Georges, del periodista Txus Medina, director de CTL, productora del Grup EL 9 NOU que treballa per Granollers TV i Canal Mollet, va rebre aquest dimecres a Barcelona el Premi TV3 Catalunya que, en aquesta ocasió, arribava a la 17a edició. L’acte va ser presidit per Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, i Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya (TVC).
Segons el jurat presidit per Miquel Garcia, cap de Nous Formats de TVC, "el documental premiat –triat entre un total de 18 treballs presentats– és un retrat intens i intimista del missioner Jordi Mas, de la Garriga, i del seu compromís amb la regió de l’extrem nord del Camerun, on treballa des de fa 48 anys". El jurat també destaca que el reportatge ‘Baba’ Georges fuig de la biografia convencional i fa una interessant aproximació a una realitat social particular, especialment en l’àmbit de la salut i també del rol de la dona en aquesta regió i que Jordi Mas considera un veritable motor de la societat africana".
El productor i realitzador del reportatge, Txus Medina, va dedicar el premi al mateix Mas "sense el qual no hagués estat possible el documental" i va destacar el paper del Consell Comarcal del Vallès Oriental, que va organitzar el viatge a terres cameruneses per conèixer de primera mà la feina que hi desenvolupa el garriguenc Jordi Mas, a qui havia atorgat el Premi Internacional de Cooperació al Desenvolupament Humà l’any 2007. També va agrair a CTL i EL 9 NOU, on Medina treballa des de fa anys, que creguessin en el projecte ara premiat.
L’equip del documental (a més de Txus Medina, Montse Redondo, com a ENG, i Pep Mas, com a productor associat) ha donat els 5.000 euros del premi a l’ONG Makary-Blangoua, que treballa amb Jordi Mas i el capellà Cisco Pausas mantenint una escola per a més de 500 alumnes i construint pous, hospitals, sales polivalents i tallers educatius dedicats especialment a les dones. Aquesta dedicació té a ‘Baba’ Georges una frase que prou explícita: "Com puc predicar el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment?", pregunta Jordi Mas.
El Premi TV3 Catalunya es va donar juntament amb el Premi TV3 Internacional, que va guanyar Child Slaves, de la periodista alemanya Rebecca Gudisch, un documental que mostra la vida dels nens esclaus a l’Índia.
TVC va instituir aquests premis als reportatges, abans anomenats Actual, després de la mort en accident de trànsit, de tres periodistes de la casa, –entre ells el granollerí Lluís Diumaró– quan estaven fent un reportatge a l’Alemanya de l’est, pocs mesos després de la caiguda del mur de Berlín. Per això, en el lliurament de premis a l’auditori del Cosmocaixa de Barcelona, hi eren, com cada any, els pares de Lluís Diumaró, la seva vídua, Mercè Saperas, i les seves dues filles.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (14/11/2008)

El Camerun, en Jordi Mas i el premi "Josep Parera"

2008-11-14T19:16:00.000+01:00

De les nostres estades africanes ens ha quedat molt clar que l’anomenat primer món ha de fer l’esforç de col·laborar a millorar la qualitat de vida dels africans, i evitar que s’emmirallin amb moltes de les contradiccions que els arriben a través de la TV. És d’esperar que la crisi i la recessió econòmica ens facin recuperar el nord i que evitin l’esfondrament de les cultures generat per la globalització.Un possible ajut seria programar estades a l’Àfrica mínimes d’un any, o d’un curs, de joves o jubilats (sense menystenir la resta) per a col·laborar en les tasques de formació de les noves generacions i per a transmetre entre d’altres la formació d’oficis.

En la nostra estada del 2008 s’acabà la casa per a cooperants i es començaren una sala polivalent a l’illa de Darak i un magatzem per al material de construcció de pous a Makary. Ens ha quedat per a fer, en una propera anada, l’aplicació d’una tecnologia de construcció amb sacs de sorra i calç desenvolupada a Califòrnia per un arquitecte iranià.

L’abril varen arribar al nord del Camerun un grup de vallesans en representació del Consell Comarcal del Vallès Oriental i els mitjans de comunicació comarcals –El 9 Nou, la Revista del Vallès i Granollers TV– per a visitar una part de l’ampli ventall de construccions i activitats generades en el seu entorn, coordinades pel capellà garriguenc Jordi Mas, que resideix des fa 48 anys al Camerun. Des de fa tretze anys està acompanyat pel capellà de Sant Climent de Llobregat Cisco Pausas i els sis darrers pel capellà Miquel Àngel Pérez, però aquest per motius de salut ha hagut d’abandonar el país. Ara fa dotze anys tenen el recolzament de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua, gestionada des de Barcelona.

El grup vallesà visità una part de l’obra portada a terme, des que l’any 1988 s’inicià la missió a la població de Blangoua. Avui la missió compta amb una escola per a més de 500 nens, habitatges per als mestres, l’escola de Formació Professional i la residència d’estudiants. La visita continuà a Makary on hi ha el conjunt del FEMAK (Femmes de Makary), els horts per a les dones, les aules de costura i informàtica, la zona esportiva, la residència per a cooperants; al poblat de Blaram, amb l’escola per a 90 nens i habitatges per als mestres; la sala polivalent de l’illa de Kofia i la que es construeix a l’illa de Darak, i alguns dels més de cent pous realitzats al nord.Durant la curta estada al Camerun rodaren imatges del país i de les visites realitzades i en van fer un reportatge en DVD que presentaren, amb el títol “Baba Georges”, Premi TV3 Catalunya de reportatges. Recentment “Baba Georges” ha estat premiat i els han atorgat el premi aquest dimecres dia 12 a la seu de Cosmocaixa a Barcelona. Els autors han cedit el premi de 5.000 euros a l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua que recolza l’obra d’en Jordi Mas al nord del Camerun.

A més del reportatge, el grup de gent que van visitar en Jordi Mas al Camerun ha decidit presentar-ne la candidatura al quart premi “Josep Parera”, que convoca l’Obra Social de la Caixa Penedès, adreçat al reconeixement a la trajectòria de persones físiques i jurídiques en l’àmbit social, humanitari i/o solidari. En Jordi Mas no hi manifestà cap objecció i des del Consell Comarcal es començà a coordinar el treball de buscar el suport d’institucions i associacions. S’hi adheriren el Consell Comarcal, alguns ajuntaments, fundacions, associacions i parròquies. En el Ple Municipal del dia 23 de juliol, CiU de la Garriga presentà un prec al Consistori en què demanava que en Jordi Mas i Castells sigui nomenat fill predilecte de la Garriga. La proposta s’aprovà per unanimitat. Darrerament l’Ajuntament ha iniciat la recollida d’informació sobre en Jordi Mas i els seus projectes camerunesos per a preparar el dossier per al nomenament de fill predilecte. Prèviament s’ha d’aprovar el protocol a presentar pels nomenaments a persones distingides que en el dia d’avui no està consensuat.

Lluís Cuspinera, cooperant de la Garriga al Camerun
Publicat al GAR (14/11/2008)

Els documentals "Baba' Georges" i "Child slaves" guanyen els Premis TV3

2008-11-13T14:28:00.000+01:00

Els documentals "‘Baba' Georges" i "Child slaves" són els guanyadors de la 17a edició dels Premis TV3, en les modalitats de Premi TV3 Catalunya i Premi TV3 Internacional, segons el veredicte dels respectius jurats, que ahir es va fer públic en un acte a l'Auditori CosmoCaixa de Barcelona.

Al Premi TV3 Catalunya 2008, remunerat amb 5.000 euros per a treballs en llengua catalana, s'hi van presentar un total de 18 documentals i el jurat ha concedit el guardó al documental de Jesús Medina "‘Baba' Georges". L'ha valorat com el treball que reflecteix millor els objectius del premi: la recerca de reportatges i documentals que explorin llenguatges nous, formats nous i formes de producció noves. El documental, que es va emetre per primera vegada a Granollers TV, fa un retrat de Jordi Mas Castells, un missioner català que ha passat 48 anys al nord del Camerun, una de les regions més pobres d'aquell país, fent pous, impulsant hospitals i escoles per als natius, el 95% dels quals són musulmans.

El reportatge fuig de la biografia convencional i pretén fixar el retrat moral d'un personatge que resumeix la seva vida en una frase: "Com puc predicar jo el benestar de la vida eterna, si hi ha un infern de sofriment aquí?" Amb el suport de textos del periodista polonès Ryszard Kapuscinski, el documental vol convertir aquest testimoni qualificat i de primera mà del missioner en una aproximació al present i el futur del continent africà. Per aquestes raons, el jurat, de sis membres, presidit per Miquel Garcia, cap de Nous Formats de TV3, i integrat, a més, per Jordi Ambrós, responsable de Coproduccions Documentals de TV3; Mònica Gasol, cap de l'àrea de Continguts del Consell de l'Audiovisual de Catalunya; Salvador Aragonés, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya; Morrosko Vila-San-Juan, productor audiovisual, i Toni Edo, guanyador del Premi TV3 Catalunya 2007, ha concedit aquest guardó al periodista Jesús Medina. Medina és en l'actualitat director de Catalana de Televisió Local (CTL), empresa productora de la programació pròpia de Granollers TV i Canal Mollet, emissores de titularitat municipal.

Per la seva part, el documental de la periodista alemanya Rebecca Gudisch "Child slaves" ("Nens esclaus") ha guanyat el Premi TV3 Internacional 2008, per decisió del jurat, que l'ha triat entre un total de 75 treballs presentats. El jurat l'ha valorat com el treball que reflecteix millor els objectius del premi: ser una plataforma per a totes les produccions que aixequen la veu a favor dels drets humans i en contra de la seva violació. I aquesta plataforma del Premi TV3 Internacional, remunerat amb 10.000 euros, ja té un gran prestigi internacional, com ho demostren les 75 produccions presentades, procedents de cadenes i empreses audiovisuals europees, americanes, asiàtiques i africanes.

"Child slaves" ("Nens esclaus"), que es va estrenar el 30 de juliol a la cadena alemanya ARD, mostra l'explotació que pateixen a l'Índia nens que, només amb 10 anys, treballen 14 hores diàries en feines molt diverses i amb el consentiment dels seus pares. Gudisch ha triat com a protagonista Sumit, un nen que treballa a Nova Delhi fabricant souvenirs que després es venen a Alemanya: un negoci rodó per als que el controlen. Per descobrir tots els detalls d'aquest món d'explotació infantil, Rebecca Gudisch i l'operador de càmera Thilo Gummel van recórrer diverses zones de l'Índia, al llarg de dos anys, i van aconseguir entrar en aquest sistema de nens esclavitzats, on, amb càmeres ocultes, van parlar i gravar les imatges amb nens, i també amb pares, transportistes i executius desitjosos d'alliberar els nens.

La denúncia de la violació dels drets dels infants que fa "Child slaves" ha impulsat el jurat a atorgar-li el premi. El jurat del Premi TV3 Internacional 2008 l'integren cinc membres, amb la presidència de Laurène Mansuy, de la cadena francesa ARTE. El formen també Meira Asher, productora de la institució holandesa Bodylab Art Foundation; Gioia Avvantagiato, de l'empresa audiovisual italiana GA & Productions; Pere Roca, director del Canal Cultura de TVE, i Joan Salvat, cap de Documentals de Televisió de Catalunya

Publicat al web de TV3 (13/11/2008)

Els documentals guanyadors dels Premis TV3

2008-11-13T11:00:00.000+01:00

Clica aquí per veure la crònica del Telenotícies.

Emès als TN de TV3 (13/11/2008)

Festa solidària amb el Camerun

2008-11-11T16:21:00.000+01:00

Les entitats Mollet 100% Camerun i l'ONG Makary-Blangoua organitzen una festa solidària amb entreteniments per a infants, fideuà, música africana i l'actuació de la Coral Escola Sant Gervasi. A més, mossén Miquel Àngel informarà de l'estat dels darrers projectes a l'Extrem Nord de Camerun i s'homenatjarà a Manuel Arroyo, de l'Escola Sant Gervasi. La festa se celebrarà el proper diumenge, 23 de novembre, al Mercat Vell de Mollet, i compta amb la col·laboració de l'Esplai Xivarri, Mijac i MoratsiTorrats. El preu dels tiquets és de 15 euros (10 euros per als infants) i es poden comprar, abans del 18 de novembre, a Diaris Prats i la farmàcia Rovirosa de Mollet.

Tràiler de 'Baba' George a Canal SET

2008-11-07T21:16:00.000+01:00

L'experiència dels cooperants garriguencs

2008-11-03T17:02:00.000+01:00

Els cooperants Lluís Cuspinera i Ketti Viñes explicaran la seva experiència vital a l'Extrem Nord de Camerun en una xerrada-col·loqui al seu poble, la Garriga. Organitzat per la delegació al Vallès Oriental de Mans Unides, la conferència se celebrarà el proper divendres, 14 de novembre, a les 9 del vespre a l'auditori de l'Escola de Música de la Garriga. El matrimoni Cuspinera-Viñes ha viscut llargues temporades a Makary els darrers 3 anys, tot cumplint el seu somni d'aportar el seu granet de sorra al desenvolupament dels menys afavorits. Ara que estan jubilats, Cuspinera, arquitecte de professió, ha supervisat les últimes construccions impulsades per Jordi Mas a Makary i l'illa de Kofia; mentre que Viñes, monitora de professió, s'ha implicat en la formació de dones i infants de la missió.

Tràiler de 'Baba' Georges a Canal Mollet

2008-10-24T20:30:00.000+01:00

'Baba' Georges (primera part)

2008-10-22T21:23:00.000+01:00

'Baba' Georges (segona part)

2008-10-22T21:00:00.000+01:00

Tràiler de 'Baba' Georges a Granollers TV

2008-10-17T20:00:00.000+01:00

La Garriga premiarà Jordi Mas quan hagi creat el reglament de distincions

2008-07-31T18:00:00.000+01:00

El proper 3 de setembre els grups polítics de la Garriga celebraran una comissió de participació per acordar el procés que regularà els reconeixements que s'ha de fer a les persones distingides del municipi, com ho és el farmacèutic Martí Suñol i el missioner Jordi Mas Castells.

Els grups municipals de CiU i ERC van presentar, a l'últim ple, una moció per iniciar l'expedient administratiu per tal que mossèn Jordi Mas Castells, que treballa de missioner al Camerun des de fa 48 anys, sigui declarat fill predilecte de la Garriga i se li faci un acte públic de reconeixement i agraïment per la tasca realitzada. "És un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat, i ha destacat també en l'àmbit de la promoció de la dona", argumentaven CiU i ERC a la moció. L'alcaldessa de la Garriga, Neus Bulbena, va afirmar que l'equip de govern està "a favor de fer el reconeixement", però que cal redactar un reglament per regular les distincions. "No tenim les regles del joc de com nomenar una persona fill predilecte", va afirmar Bulbena, que va afegir que "cal tenir clar què implica".

En aquest sentit, es va acordar modificar la moció i es va aprovar, amb 16 vots a favor i 1 vot en contra (PP), iniciar l'expedient administratiu per tal que Jordi Mas "tingui el reconeixement oportú" i se li faci un acte públic de reconeixement i agraïment. El portaveu del PP, Josep Broch, ha afirmat en declaracions a EL 9 NOU que està a favor del text inicial presentat per CiU i ERC, però no de la modificació que va plantejar l'equip de govern.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1 d'agost de 2008)

Moció per a la declaració de fill predilecte de la Garriga

2008-07-21T09:21:00.000+01:00

Moció que presenten els grups municipals de Convergència i Unió de la Garriga i Esquerra Republicana de Catalunya de la Garriga, sol·licitant la declaració de fill predilecte a favor de Mn. Jordi Mas i Castells.
Atès que Mn. Jordi Mas, el 1960, en sortir del seminari, va decidir realitzar la seva tasca al Camerun i que ha treballat de manera incansable durant 48 anys deixant la seva petja arreu.
Atès que és un garriguenc tossut i perseverant, que ha lluitat per solucionar les necessitats més bàsiques de les persones: l’aigua, la salut i l’educació. I en aquest sentit ha deixat centenars de pous d’aigua, ha ajudat a engegar centres sanitaris i també escoles, en una de les zones més pobres de l’Àfrica negra.
Atès que la seva tasca i treball l’ha dirigit als més necessitats sense prejudici de la seva religió, treballant sempre per al desenvolupament de les persones i llur educació.
Atès que la seva tasca ha anat molt més enllà que la de simple missioner, convertint-se en un cooperant més i exemple per als cooperants que treballen a la zona;
Atès que és un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat, i ha destacat també en l’àmbit de la promoció de la dona. No en va ha afirmat molts cops que “les dones són el futur de l’Àfrica”;
Atès que la seva opció és de restar al Camerun “fins que faci nosa” malgrat la seva avançada edat;
Atès que Mn. Jordi Mas i Castells va rebre el premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental per la tasca que està duent a terme des de fa més de 40 anys al Camerun;
Atès la importància del personatge que pot ser un gran exemple de valors positius i que aquí a la Garriga, tot i ser conegut, ha passat una mica desapercebut.
Atès que massa sovint els ciutadans i ciutadanes del que se’n diu el primer món vivim d’esquena a les realitats i necessitats de zones on la pobresa extrema els limita l’assoliment de les necessitats més elementals i bàsiques;
Atès Mn. Jordi Mas ha esdevingut un referent per a molts garriguencs d’entrega i dedicació a la lluita contra la desigualtat i la pobresa en una de les zones més pobres i castigades de l’Àfrica;
Per aquests motius el Plenari de l’Ajuntament de la Garriga acorda:
Iniciar l’expedient administratiu corresponent per tal que Mn. Jordi Mas i Castells sigui declarat fill predilecte de la Garriga i se li faci un acte públic de reconeixement i d’agraïment.

Meritxell Budó i Pla, regidora portaveu Grup Municipal CIU
Oriol Ramon i Mimó, regidor portaveu Grup Municipal ERC

Proposen que Jordi Mas sigui Fill Predilecte de la Garriga

2008-07-21T09:13:00.000+01:00

Els dos principals grups de l’oposició a l’Ajuntament de la Garriga, CiU i ERC, presentaran una proposta al Ple que es farà aquest dimecres on demanen que s’iniciï l’expedient per declarar fill predilecte de la localitat mossèn Jordi Mas i Castells i que se li faci un acte públic de reconeixement i agraïment. Els dos partits consideren que Jordi Mas, que treballa de missioner al camerun des de l’any 1960, “ha esdevingut un referent per a molts garriguencs d’entrega i dedicació a la lluita contra la desigualtat i la pobresa en una de les zones més pobres i castigades de l’Àfrica”.

Jordi Mas ja va rebre l’any passat el primer Premi Consell Comarcal del Vallès Oriental de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà.

La proposta s’ha de debatre en el ple, però, l’alcaldessa, Neus Bulbena (PSC), ja ha avançat que hi està totalment d’acord tot i que es declara sorpresa per la petició dels dos grups de l’oposició ja que en el darrer ple es va decidir que la comissió de participació havia de redactar un reglament que reguli la concessió d’aquestes distincions. “La idea és bona, però cal seguir tot el procés que vam acordar”, diu Bulbena.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (21/6/2008)

"No hem de ser pidolaires. Hem de posar la gent a peu dret"

2008-07-01T17:22:00.000+01:00

Com està després de 47 anys al Camerun?
Estic molt satisfet per haver trampejat cada moment i que Déu m’hagi ajudat.
Per què va triar venir al Camerun?
Ho vaig anar demanant al bisbat fins que l’any 1960 vaig poder venir. Ho vaig fer per tenir una nova experiència i per la joia de servir un poble pobre.
Com han estat aquests anys? Han canviat moltes coses?
Primer vaig estar a Douala només fent parròquia, després vaig anar més al nord i vaig combinar parròquia i sanitat a Tokombere, i ara, a la zona de dalt de tot, a tocar del llac Txad, des de fa anys que em dedico bàsicament a sanitat i a temes de desenvolupament, a més de servir a la petita comunitat catòlica que hi ha a la regió, una zona molt pobra que deu tenir uns 2.000 quilòmetres quadrats i uns 350.000 habitants.
Vostè va venir aquí amb la mentalitat de convertir infidels?
En aquells anys, els cinquanta, al seminari ens predicaven que fora de l’església no hi havia solució i ens deien que si anàvem allà era per fer cristians. I això ho vaig fer els primers anys fins que vaig canviar de pensament en veure aquella realitat.
Què va veure?
Que convertir infidels no tenia sentit perquè t’adones de la realitat i que la gran majoria no són cristians. Però també veus que hi ha moltes altres coses per fer i que els poden ajudar. Així doncs, penses que no té sentit ensenyar el Parenostre mentre la gent passa fam: qui té el ventre buit no pot tenir orelles per escoltar.
I ara com se sent?
Em sento un capellà que s’ha anat adaptant al moment. Haig de fer desenvolupament, procurar ajudar en l’alimentació i en l’educació sense renunciar, però, a l’Evangeli i a servir a la meva comunitat.
En tants anys ha tingut algun moment de crisi?
Hi ha vegades que et trobes sol però les crisis són circumstancials i motivades per coses concretes: una escola que no acaba de funcionar, un pou que fas i que no té aigua... Però jo m’ho miro com les pedres que has de superar per pujar a Tagamanent. Sóc molt tossut i mai no he dit de tornar enrere. Sóc aquí per fer i per ajudar, i quan es tanca una porta se n’obre una altra. Cal adaptar-se a cada moment i a cada circumstància.
Hi haurà continuïtat de la seva feina a la zona?
Això és un problema perquè jo tinc 78 anys i, de moment, estic bé. Però després, qui ho agafarà això? Jo penso que la successió l’han de fer els africans i hauran de ser ells, els nous que vinguin, els que decideixin el futur de tot això, perquè potser faran altres coses molt diferents. Jo seguiré fins que pugui i no serà cap turment que els que vinguin nous ho converteixin en una altra cosa. Cadascú té la seva idea, la seva manera de fer i la seva manera de treballar. I això s’ha de respectar.
Però n’hi ha, d’africans disposats?
Les necessitats les has de provocar. Quan jo li digui al bisbe que plego, aleshores buscarà i haurà de trobar solucions. Jo particularment no tinc cap solució a la butxaca.
Com és la convivència entre els cristians i els musulmans majoritaris?
En aquesta regió hi ha un ambient totalment musulmà, però, per a mi, viure la fe i celebrar-la en un ambient musulmà no m’és cap problema. En tot cas, el problema és el treball pràctic de cada dia. Per exemple, si fas un pou pots tenir la temptació de posar-hi un encarregat de la teva comunitat catòlica, de posar-hi un dels teus, vaja... Però jo sempre busco el tècnic bo, sigui de la religió que sigui. I això pot arribar a generar conflictes dins de la teva pròpia comunitat. De tota manera, sempre intentes fer passeres per fer relacions i que puguin veure que sí, que som cristians, però que treballem per al desenvolupament de tots els habitants.
Què vol fer al FEMAK Vallès (Femmes Makary) que ara acaba d’obrir?
El meu projecte és tenir col·laboradors per fer alfabetització, cultura, esport... Jo necessitaria una dona o un matrimoni amb la il·lusió de connectar amb la gent d’aquí i animar-los a fer néixer i a fer créixer tantes activitats com sigui possible. O sigui, persones que estiguin en contacte amb la gent, que vinguin a escoltar i a solucionar. Això és el que ha de ser el FEMAK. La gent s’obre si veuen que són escoltats i estimats.
Quines activitats voldria tirar endavant?
Activitats per servir a la gent. No hem de ser pidolaires, hem d’aprendre a posar la gent a peu dret.
Treballa molt amb les dones, però, i els homes?
Amb els homes hem d’aconseguir que aprenguin a treballar voluntàriament. Ara mateix, si no hi ha diners a guanyar no fan res, de manera que sempre ho fan les dones.
Quin paper han de jugar les escoles que impulsen?
Hem de fer escoles educatives. No n’hi ha prou a seguir només el programa escolar del govern. El que hem de fer és educar, crear ambients educatius i conscienciar els pares que els seus fills han d’anar a escola, perquè et trobes molt sovint que els fan anar a treballar al camp i, clar, aquests nens i nenes molts dies fan campana. L’escola no dóna solucions, però faltar-hi et priva de trobar solucions.
Molts joves creuen que la solució la tenen a Europa...
S’ha de treure el mite d’Europa que arriba aquí a través de la televisió. A vegades hi ha grups d’aquí que van a Europa per fer alguna cosa i quan tornen diuen que els blancs treballen molt. Aquí el que cal és una clara mentalitat de treball i no de benefici fàcil. De tota manera, evitar el salt a Europa és difícil perquè creuen que allà milloraran.
Quina responsabilitat té Europa en el subdesenvolupament de l’Àfrica?
Els països europeus haurien d’ajudar molt més. Haurien de retornar el que n’han tret durant anys i anys ajudant i compartint la tècnica i el progrés. I això no és caritat, és un deure que tenim els europeus.
Quines són ara les seves necessitats més immediates?
Jo necessito altres companys capellans i cooperants per continuar fent el treball de desenvolupament. Però demano que el cooperant no vingui aquí a solucionar el seu problema, jo vull persones madures i preparades i que, si pot ser, es puguin estar aquí una temporada llarga.
Per exemple?
Ja que sou periodistes, amb algun periodista que vingués es podria posar en marxa una emissora rural que serviria de molt, sobretot en l’època de les pluges en què molts camins queden inundats i intransitables i, per tant, molta gent dels poblats, totalment aïllada.

Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)

Estades al Camerun

2008-06-18T09:36:00.000+01:00

A la nostra arribada del Camerun ens hem trobat amb un ampli ressò mediàtic propiciat per l’estada d’una delegació del Consell Comarcal del Vallès Oriental, encapçalada pel president i representants de mitjans de comunicació comarcals (EL 9 NOU, Revista del Vallès i la Televisió de Granollers), per conèixer, en directe, l’ampli ventall d’activitats portades a
terme al llarg dels quaranta-vuit anys que és al Camerun el capellà garriguenc Jordi Mas i Castells, premiat l’any passat
amb el primer Premi de Cooperació del Consell Comarcal.

Les tasques desenvolupades durant aquests anys han estat la nombrosa construcció de pous per aflorar la necessària i imprescindible aigua potable per poder subsistir mínimament. També ha estat molt important la creació d’equipaments hospitalaris, escolars i de formació professional per a adults.

En les nostres curtes estades a l’extrem nord del Camerun, la regió més pobra i abandonada del país, hem conegut i valorat el treball portat a terme per en Jordi, en Sisco Pausas i en Miquel Àngel Pérez, capellans de la diòcesi de Barcelona que han i estan esmerçant anys en el desenvolupament d’un ampli ventall de tasques de formació,
amb l’ajuda puntual d’un bon nombre de cooperants de totes les edats que, al llarg dels anys, amb un generós esperit de cooperació han posat grans de sorra en el treball de formació i de col•laboració.

En les estades, durant els darrers tres anys, hem co•laborat en les aules de costura amb el patchwork, la mitja i el ganxet, i portat a terme petites construccions en alguns poblats de la regió de l’extrem nord per poder desenvolupar-hi les tasques de formació, mitjançant els projectes prèviament presentats i finançats per institucions públiques (ajuntaments: Alella, l’Ametlla, Cardedeu, Dosrius, Parets, la Secuita), fundacions (Maria Francisca Roviralta, Renta) i institucions privades. També hem constatat que la dona, amb el seu treball constant i diari, és la que aguanta el continent africà, amb atenció als animals i el camp, procrear un bon nombre de fills, la cuina i el manteniment de la casa, etc.

Creiem que l’ajut s’ha de canalitzar a través de les institucions públiques i privades dels països de l’anomenat primer món, entre els quals el nostre, amb una constant col•laboració, i un acurat control de les inversions, que ajudin a millorar la qualitat de vida d’una petita zona d’aquest extens continent. Les inversions haurien de potenciar les estades de cooperants de curta (un curs com a mínim), mitja, o llarga durada, per poder desenvolupar-hi la formació de diferents professions (mecànica, electricitat, manyeria, fusteria, paleta, medicina, infermeria, informàtica, ensenyança, etc.). El tall d’edat dels cooperants pot ser molt ampli, però sembla que el més adient seria el del jove acabat de sortir de la formació professional, que encara no s’ha incorporat definitivament al mercat de treball, i la del jubilat que gaudeix d’un bon estat de salut. Per facilitar la seva incorporació, haurien d’estar subvencionats a través dels ajuts de les administracions.

Les estades d’aquests anys ens han permès iniciar i dur a terme els projectes que ens havíem proposat, i d’altres no previstos, i això ens ha esperonat a tornar-hi. Amb els ajuts des del nostre país s’ha d’intentar que els habitants d’aquestes regions no hagin d’emigrar al primer món, posant en perill les seves vides i cultura. Aquest nostre primer món no acaba de comprendre i conèixer les mancances del continent africà, i no els dóna el tracte que es mereixen com a persones. Som dels que creiem fermament que l’anomenat primer món te un deute històric vers el continent africà, després de l’espoliació portada a terme durant segles pels nostres avantpassats S’ha d’apostar per comunicar i transmetre als africans que les societats del continent europeu no són el mirall on emmirallar-se, ja que com a comunitat estem perdent el nord, i tenim molt que desitjar i recuperar valors perduts que ells encara conserven. Aquesta lluita ferotge per l’acumulació de diners i la dura escalada de la competitivitat no porta a la tranquil•litat i felicitat necessària que es mereix l’ésser humà.

Els ciutadans del primer món hauríem de fer-hi estades per constatar que la jungla a la qual ens han abocat no porta a la felicitat, tot el contrari, ens porta a un estrès col•lectiu. Com a societat suposadament culta, hem de saber rectificar a temps i reconduir la generació dels nostres néts a saber compartir la nostra riquesa material i cultural amb els homes i dones del mal anomenat tercer món.

Lluís Cuspinera i Ketty Viñas, cooperants de la Garriga al Camerun
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (23/4/2008)

L'Església que jo voldria

2008-05-03T18:17:00.000+01:00

L’Església que jo voldria no és ni a la plaça de Sant Pere de Roma, ni a les grans catedrals, ni a la Conferència Episcopal, ni al banc del Vaticà, ni a la COPE, ni a... L’Església que jo voldria és una Església anònima, allunyada de grans pompes i de catifes vermelles. L’Església que jo voldria és la que treballa per millorar pel benestar –salut, educació...– i pel progrés de les persones, la que està amb els més necessitats sense preguntar ni quina religió professen ni quina ideologia tenen, la que lluita per un món millor i més just, la que és a molts quilòmetres de distància de les apoltronades jerarquies que, de tant en tant, els clava alguna clatellada perquè es desvia de l’ortodòxia o, simplement, perquè no s’aplica prou en la doctrina de la creu i l’estola.

L’Església que jo voldria ja la intuïa en la figura del bisbe Pere Casaldàliga i altres persones vinculades a la teologia de l’alliberament ofegada pel Vaticà. Però aquests dies, l’he poguda veure de prop en les persones dels sacerdots Jordi Mas, de la Garriga, i Josep Artigas, de Caldes de Montbui, que des de fa molts anys treballen en el desenvolupament de les persones al Camerun i al Senegal, respectivament: han fundat hospitals, han portat malalts amunt i avall, s’han preocupat perquè la comunitat tingui aliments, han construït pous, han fet escoles per als més petits i centres professionals per als joves, han ensenyat a millorar les collites... Són dos sacerdots humils que, en terres ignotes de l’Àfrica negra, lluiten i ajuden amb totes les eines i recursos que estan al seu abast perquè arribi un dia que, probablement no veuran mai, caigui definitivament la frontera que separa rics i pobres. Però en el món en què vivim i amb les grans diferències existents entre nord i sud, em fa l’efecte que encara caldran molts Jordi Mas i Josep Artigas que, amb el seu treball ingent, la seva dedicació i amb l’ajut de persones anònimes i d’entitats de tot tipus ajudin a fer un món cada vegada més just i millor per a tots.

I mentrestant, la jerarquia eclesial mirant al cel i negant el progrés més elemental que la humanitat reclama. I escoltant la COPE...

Pep Mas, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (2/5/08)

A en Jordi Mas, en Dungus i en Kapó

2008-05-02T12:34:00.000+01:00

Ara fa vint dies, una delegació vallesana aterrava a Barcelona amb molts records a les motxilles, centenars de fotos, moltes hores de filmació, alguna picada de mosquit, i, sobretot, vivències, emocions i sentiments que semblava que sorgissin contínuament de nosaltres.

Tornàvem del Camerun, de la regió de l’extrem nord, la zona menys desenvolupada del país. Havíem visitat pobles i ciutats com Makary, Belangoua, Koussery o Madà. Mesos enrere
aquests noms ens haurien deixat completament freds, ja que mai no els havíem escoltat. Hores abans, li dèiem un arreveure a en Jordi Mas, amb la sensació que la setmana passada amb ell havia estat molt curta, però especialment intensa.

Quinze dies després, situat davant de l’ordinador, intento posar ordre a les meves idees i resulta difícil. Les reflexions i sensacions es barregen amb els sentiments, especialment ara que he vist algunes imatges del viatge a l’acte de lliurament de premis de Vallesà de l’Any i de Cooperació i Desenvolupament Humà. Per cert, enhorabona a en Josep Artigas i a en Germà Morlans.

Escriure aquestes línies i no parlar d’en Jordi Mas seria un pecat. De la seva persona podem destacar-ne moltes característiques: generositat, humilitat, constància, dedicació, claredat
d’objectius, senzillesa i valors ben definits. L’empremta que ha deixat en els membres que vam compartir amb ell aquests dies ha estat profunda i perdurable. De la seva obra en destacaria tres aspectes: la seva diversitat, magnitud i extensió. En Jordi ha col·laborat en la construcció
de nombrosos col·legis, un hospital, dotzenes de pous, tallers de costura per a dones, sales polivalents. La seva aportació és present en un ampli territori, donant servei a centenars de
persones. La persona i la seva obra, l’obra i l’autor, conformen un binomi indissociable mereixedor del màxim reconeixement i de la màxima difusió possible. Remeto als periodistes la tasca explicativa i divulgativa.

La resta d’aquest text el dedicaré a dues personetes que vaig conèixer en el viatge. Vaig compartir amb ells només uns quinze minuts, però la brevetat de la trobada és inversament proporcional a la quantitat i la intensitat de les reflexions que em van provocar. Intentaré resumir algunes d’elles. No són cap de les autoritats locals, ni el prefecte, ni el sotsprefecte, ni l’alcalde, ni el comissari ni el sultà de Makary. Les seves primeres paraules que em van dirigir van ser “monsieur la marie”. Estaven asseguts en una petita tàpia de la missió de Makary. Era migdia, els reporters entrevistaven a algunes dones del taller de costura i vam sortir de la sala per no entorpir la gravació. Allí estaven en Dungus i en Kapó, tranquils i encuriosits,
deixant passar el temps que tant els sobra. Són dos adolescents de tretze i catorze anys. Un deia ser aficionat del Barça i anomenava tota la plantilla: Eto’o, Yayà Touré, Xavi, Ronaldinho...
L’altre replicava: Casillas, Raúl, Robinho... era del Madrid. Possiblement l’afició al futbol sigui una de les poques coses coincidents amb nosaltres. En aquell moment vaig discórrer el lluny que estaven Dungus i Kapó de poder viure com els seus ídols, tot i que, en realitat, la resta de mortals també ho estem.

El problema és que les seves condicions de vida es troben a una enorme distància de qualsevol de nosaltres. En Dungus i Kapó no tindran mai Ipod, ni ordinador, ni videojocs. Segurament tampoc podran anar mai al cinema o al teatre, no aprendran a nedar en una piscina climatitzada ni gaudiran d’un parc d’atraccions, no tindran mai uns pantalons ni unes sabatilles del darrer model de la marca... Amb una mica de sort podran tenir una motocicleta, ja que el cotxe és pràcticament inassolible. I en el fons, quina importància té? Tot el relacionat anteriorment
és prescindible. Serà pràcticament impossible que estudiïn o desenvolupin una professió. Si ho fan i són fusters o mecànics, els recanvis per a la seva tasca (cargols, visos...) els trobaran a molts quilòmetres de distància. Si emmalalteixen o s’accidenten, mai els recollirà una ambulància. És més, a Makary, la seva localitat de residència, difícilment els visitarà un metge. Si van a l’hospital més proper, que dóna servei a un radi de 250 quilòmetres, sols podran accedir a l’assistència sanitària; la seva alimentació i cura anirà a càrrec de la família, que s’haurà de desplaçar amb ells i establir-se en el pati que hi ha al costat de les habitacions. En les seves llars Dungus i Kapó mai obren l’aixeta ni l’interruptor de la llum. No tenen subministrament elèctric ni aigua corrent. Podria posar-ne molts més exemples, però tot allò que és bàsic i quotidià per a nosaltres és una utopia per als infants i joves d’aquesta zona del planeta.

Jordi, moltes gràcies per acostar-nos a la teva realitat, pel teu treball per millorar-la i per tot el que en aquests dies he après. Dungus i Kapó: sort i perdoneu si no he escrit bé el vostre
nom!

Antonio Rísquez,
president del Consell Comarcal del Vallès Oriental
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (2/5/2008)

Historia de Sara

2008-04-25T10:10:00.002+01:00

Encara falta una mica pel Nadal. Just als mesos previs quan, 2.000 anys abans, Isabel s’adona que Maria està embarassada. L’home arriba a l’hospital de Madà, a l’extrem nord del Camerun. A la porta, hi troba la Sara sobre una estora, feta un quatre pels dolors. Sara sembla una nina, a penes 14 anys. Fa dos dies que està de part i hi ha arribat caminant, arrossegant els peus per camins polsegosos. L’home s’afanya a buscar el metge de l’hospital, però no hi és. Sembla que ha marxat de vacances, o de permís, tant se val. L’home rumia i cau que els podrà ajudar el metge de Makary, el poble del costat. Puja al jeep i li falta temps per trucar a la porta de casa seva. Li explica que Sara té mal, que és mare primerenca i que està espantada. Al doctor de Makary, li sap greu, però no la podrà atendre allà a l’hospital. No és competència seva, algú el podria denunciar per ficar-se on no el demanen. “No s’amoïni”, li diu l’home, “Jo ja m’encarrego de signar un paper en què accepto tota la responsabilitat”. El doctor fa que no amb el cap i a l’home se li esmicola el temps.

Torna a Madà i busca el xofer de l’ambulància: un jeep adaptat. Traslladaran la Sara a l’hospital de Kousseri, una ciutat situada a uns dos-cents quilòmetres. Sara viu en un poblat al mig de Madà i Kousseri. Va caminar 120 quilòmetres fins a Madà per la bona fama del seu hospital. L’home troba el conductor al pati: “Marxem!”. El xofer mira a terra i li diu que no té els papers en regla per conduir. L’home li respon: “La policia pot ser dolenta, però quan vegi que portes aquesta noia malalta et deixarà passar! Són persones, no pas animals!” “I quan torni de Kousseri jo sol?”, insisteix el conductor. L’home no perd la paciència, ja ha conduït l’ambulància altres vegades: sortiran sols. Sara s’estira a la llitera, no diu res, tanca els ulls de mal. S’ha fet de nit i l’home vigila els sots de les pistes, els esvorancs de la carretera que als mapes figura que està asfaltada. L’home li diu coses maques a la Sara, li diu que tindrà una princesa, li diu que serà preciosa. És negra nit, nit africana, sense fanals, sense corrent a les cases.

Després d’hores de bots i de frenades, arriben a l’hospital de Kousseri. L’home respira quan es troba una llevadora coneguda; havia coincidit amb ella en un altre hospital, el de Zina. A la sala de parts, només s’esperen dues parteres. El metge tampoc no hi és, però l’avisaran. L’home es confia i decideix marxar amb la sensació de tenir la feina feta. De tornada, amb l’ambulància, no calcula bé un dels sots i xoca. Res d’important, res que no pugui arreglar el xapista. Aparca el vehicle atrotinat amb certs remordiments per la destrossa. No va calcular bé. No.

L’endemà, l’home es troba un familiar de la Sara pel carrer: “Com estan les dues noies?” “No està bé, la Sara”, li respon l’altre. “La Sara és morta.” El metge de Kousseri li va donar un calmant, la volia atendre al matí. La Sara no va aguantar més. Tenia 14 anys i era com una nina. L’home es diu Jordi Mas. Té 78 anys i continua treballant al Camerun per la Sara, per totes les Sares que no tenen l’oportunitat d’uns metges competents a prop, d’uns mestres que els ensenyin que les seves filles seran princeses.

Jesús Medina, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (25/04/2008)

"Es necessiten formadors que vinguin una temporada llarga"

2008-04-19T17:48:00.000+01:00

Lluís Cuspinera i Ketti Viñas eren aquests dies els dos únics cooperants que s’estaven a la missió de Jordi Mas. Són un matrimoni de la Garriga acabat de jubilar que des de fa tres anys hi passa temporades.
La Ketti es dedica especialment al taller de costura de les dones i en Lluís, que és un reconegut arquitecte, porta endavant els plànols i la direcció de les obres que es fan. La residència FEMAK i alguna sala polivalent com la de l’illa de Kofia són obra seva. I ara està a punt de fer un nou tipus de construcció a partir de sacs que, omplerts de sorra, es van apilant i estructurant formant habitatges tipus iglú molt més sòlids que les cases que estan construïdes amb fang.
Però probablement la feina més important de Cuspinera la fa quan torna a casa anant a trucar les portes d’ajuntaments i particulars per aconseguir diners. Així es va poder finançar, per exemple, la sala polivalent d’Hile Alifa, que va tenir l’ajut dels ajuntaments de l’Ametlla, Dosrius, Cardedeu i Alella, a més de particulars com Ramon Aspa, de Finques la Garriga.
De tota manera, alerten que no només es necessiten diners, sinó que els calen cooperants en diferents matèries (paletes, lampistes, fusters...) que s’hi puguin estar una temporada llarga per formar la gent del país en aquests oficis.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)

Un garriguense en el fin del mundo

2008-04-18T19:14:00.000+01:00

Mossèn Jordi Mas oficia misa cada día a las seis de la mañana en la pequeña misión católica de Makary (Camerún). A veces acuden 2 ó 3 fieles, a veces está solo. No le importa. Para este arriguense, Premio de Cooperación el 2007 del Consell Comarcal del Vallès Oriental, es el comienzo inalterable de una larga jornada en una zona que los cameruneses denominan el “bout du monde” (el fin del mundo). En pleno corazón del Sahel, una llanura polvorienta e inacabable a medio camino entre el desierto del Sáhara y la sabana, donde lascondiciones de vida no son nada fáciles, Mas, ha hecho florecer, una serie de proyectos de cooperación que sorprenden por su ambición y envergadura. A sus 78 años, hace gala de una lucidez y una vitalidad extraordinarias y sigue controlando, detalle a detalle, el funcionamiento de una obra que se hace cada día mayor.
INAUGURACION DEL FEMAK
La misión de Makary, un reducto de paredes de ladrillo pintadas de blanco en una ciudad de muros de barro, se llena de actividad desde primeras horas de la mañana. Mucho más si, como sucedió la pasada semana, se debían arreglar los últimos detalles del Femak Vallès, la residencia para las instructoras de los talleres que se ha costeado parcialmente con aportaciones del Consell Comarcal del Vallès Oriental y que diseñó el arquitecto de La Garriga, Lluís Cuspinera. El pasado viernes, día 11 de abril, aprovechando la presencia de una delegación vallesana encabezada por el presidente comarcal y alcalde de La Llagosta, Antonio Rísquez, se inauguraron las nuevas dependencias. La inauguración fue un pequeño acontecimiento al que acudieron las autoridades locales encabezadas por el subprefecto además de las mujeres del grupo Femak (Femmes de Makary) que gestiona los talleres de costura, agricultura, cocina, alfabetización, economía doméstica… La Femak es la joya de la corona de las actividades de la misión de Makary. La presidenta del taller de costura, una joven de religión musulmana, igual que el 98% de los habitantes de Makary, explicó la importancia que tiene para las mujeres de la zona el poder participar en los talleres, donde se les enseña a coser. “Nos permite aportar una ayuda a nuestras familias”, dijo. El subprefecto Sadou Daoudou, agradeció la labor del “Pere George” (padre Jordi) en el ámbito de la promoción de la mujer y manifiestó el deseo de que el proyecto permita el desarrollo de la zona si “las alumnas de hoy se convierten en las formadoras del mañana”. También manifiestó a los representantes de “la región del Vallès” su esperanza de que “hayan comprendido la importancia de su colaboración y de las necesidades que tenemos en Makary”. Antonio Rísquez, asintió. La inauguración se realizó como culminación a cuatro días de recorrido por la región del extremo norte para comprobar in situ algunas de las obras puestas en marcha por Jordi Mas. Muchas de ellas con colaboraciones de particulares o entes públicos o privados de nuestra comarca. En su discurso, Risquez elogió de forma sentida la figura y la obra de garriguense y se manifestó favorable a mantener relaciones con el pueblo de Makary y dar continuidad a la colaboración iniciada el año pasado a partir de la concesión a éste del premio de Cooperación Internacional, dotado con 12.000 euros. “Este viaje servirá para profundizar en nuestras relaciones con el pueblo de Makary”, aseguró el presidente del Consell Comarcal.
UNA OBRA ENORME
La misión de Makary es sólo una pequeña parte de la enorme obra realizada por Jordi Mas a lo largo de los 45 años que lleva en el Camerún, la mayoría de ellos en la región del Extremo norte. Desde Makary, Mas gestiona directamente las poblaciones de Fotokol, Hile Alifa y Darak. La mitad de las que forman parte de la parroquia de Makary-Blangoua que dirige conjuntamente con otro sacerdote catalán, Moceen Francesc Pausas.

En Hile Alifa, una de las poblaciones controladas desde Makary, se ha levantado una sala polivalente – tanto sirve de iglesia como de escuela o centro de reuniones-, se ha construido un pozo y se ha plantado un campo de árboles frutales que, para evitar que sean víctimas de la voracidad de las cabras, se protegen con la primera valla eléctrica de la región. En Hile Alifa, un poblado de casas con tejados de paja que guardan del inclemente sol a personas y animales, Mas ha puesto en práctica su teoría de que la cooperación es más efectiva si existe corresponsabilización por parte de los que la reciben. En este caso, los habitantes de esta población, separada de Makary por media hora de caminos polvorientos en la estación seca y fangales en la de las lluvias, se comprometieron a que los árboles, recién plantados, serían debidamente regados. El día de la visita a los retoños, Mas estuvo contento en ver como las gentes del lugar habían cumplido con su palabra. La sala de Hile Alifa, proyectada también por Lluís Cuspinera, quien también se encargó de buscar buena parte del dinero para financiarla, contó con la colaboración, entre otros, de los ayuntamientos de L´Ametlla del Vallès, Cardedeu y Parets. Actualmente, también con la ayuda de estos ayuntamientos, se está construyendo otra sala polivalente en la isla de Darak.

La isla de Darak está en el interior del lago Chad, una inmensa masa de agua dulce que alimenta un vergel en medio de ese secarral que es el norte del Camerún en la época seca. Jordi Mas, viaja a Darak una vez al mes para decir misa en una pequeña construcción de chapa metálica. Para ello tiene que realizar un largo camino en todo terreno por una ruta infecta hasta Blangoua y, desde allí, recorrer el lago en barca a lo largo de hora y media mas.

En la cercana isla de Kofia, otra porción de tierra surgida hace unos años del lago a consecuencia del acelerado proceso de desecación que experimenta, ya funciona una sala polivalente similar. En ambos casos, según explican con orgullo los responsables locales, estas instalaciones dan cobijo a pequeñas comunidades cristianas integradas por personas de diferentes etnias y que hablan diferentes lenguas. La isla de Kofia es responsabilidad de “sisco” Pausas, que vive en la misión de Blangoua, a media hora en barca. Blangoua, que cuenta con un mercado que recibe el pescado que es la base económica de los habitantes de la zona del lago Chad, está hermanada con el municipio de Santa Eulàlia de Ronçana. El Ayuntamiento de la población vallesana, que dedica un 1% a cooperación, se ha comprometido a poner los medios para construir un puente que permitirá, en la época de lluvias, acceder a la población, sin necesidad de recurrir a las piraguas.

La misión de Blangoua fue fundada ya hace unos años por Jordi Mas y lo que empezó como un grupo de cuatro contenedores de mercancías adaptados para vivienda, es hoy un centro educativo de referencia en toda la región. Junto a la misión, hoy ya convertida en un sólido edificio, se ha levantado una escuela en la que más de ochocientos niños cursan clases de primaria, secundaria y formación profesional. Esta última actividad, que cuenta con unos 40 alumnos en diferentes talleres de mecánica, ebanistería, soldadura o albañilería, cuenta con la ayuda permanente de la asociación 100% Camerún de Mollet del Vallès, próxima a la parroquia de Sant Vicenç. La puesta en marcha de esta escuela, de hecho, fue dirigida por Miquel Àngel Pérez, antiguo vicario de Mollet, que estuvo varios años en la zona y actualmente presta su servicio en Santa Coloma de Gramenet. En el proyecto de Blangoua también ha colaborado la escuela Sant Gervasi, de Mollet. Junto a las instalaciones escolares y los talleres de prácticas se ha construido una residencia de estudiantes que se ha levantado gracias a las aportaciones de Mans Unides del Vallès oriental, la Unió de Botiguers de Cardedeu y la artista de esta localidad, Eva Arrizabalaga. De hecho en la sala principal de la residencia está colgada la litografia original titulada “pastera” creada y vendida para impulsar este proyecto.
COOPERANTES ANTES QUE NADIE
“Cuando abrimos un pozo no pensamos en la religión de los que van a beber, sino en si tienen sed”, explica Jordi Mas. Y lleva más de 100 construidos en una región en que la aparente aridez de la superficie oculta unas enormes reservas hídricas. Esta es una de sus prioridades de desarrollo – el que se beba agua limpia en lugar de la infecta procedente de las charcas pluviales- junto a la educación, la sanidad, la promoción de la mujer y la defensa del medio ambiente. Esto de hacer las cosas sin mirar a quien benefician, también forma parte de la filosofía general que guía su quehacer diario: el servir a la comunidad, “dando testimonio de buena vecindad y creando relaciones de amistad con todos”, especialmente con la comunidad mayoritaria, la musulmana. “Cuando llegué al Camerún traía sólo un brevario y el derecho canónico, luego vi que eso no era lo primero que se necesitaba, sino ayuda para el desarrollo”, recuerda. Eso sucedió en la década de los 60. En todo estos años, explica, “nunca he convertido a un musulmán”. Incluso se pasó 17 años sin bautizar a nadie. Ahora, la actividad de las misiones, roto el recelo inicial, se contempla detrás de su enorme esfuerzo social con normalidad. El “Pere Mas” es respetado incluso por los más recalcitrantes musulmanes de la región y por los dirigentes de las étnias, como el Sultán kotokó.
EL HOSPITAL DE MADA

Antes de poner en marcha la parroquia de Makary-Blangoua, y todas sus ramificaciones, Jordi Mas estuvo dos décadas vinculado al mundo de la atención sanitaria. En su haber cuenta con haber participado en la fundación y crecimiento del Hospital de Mada, población situada muy cerca de Makary, y que actualmente, con sus 120 camas, es una referencia sanitaria a más de un centenar de quilómetros a la redonda. Sus pacientes, acuden incluso desde los vecinos Chad y Nigeria. La mayoría están acompañados por familiares que, con todos sus enseres, montan campamentos en los patios. Actualmente el hospital es gestionado por una Fundación helvética, pero médicos y enfermeras atienden al sacerdote con toda la familiaridad del mundo. “Mon Pere” (mi padre) lo llama respetuosamente un joven oftalmólogo que ejerce su profesión en este rincón perdido. Es un caso singular ya que trabaja lejos de su familia. En Mada no hay las escuelas necesarias para sus hijos. ¿Por qué este sacrificio?, le preguntamos. Por agradecimiento a Jordi Mas y al Hospital. Explica que la ayuda de ambos fue lo que le permitió cursar unos estudios que le estaban vetados a su condición de chico pobre.

Reportatge de Jordi Abayá publicat a Revista del Vallès (18/4/08)

'Nasara'

2008-04-18T17:59:00.000+01:00

Los nasara, plural de nasrani, es el nombre con el que se designa a los cristianos en el mundo islámico. Aparece quince veces en el Corán, y parece que deriva del nombre de la localidad de Nazaret. Parece que se trata de un término despectivo utilizado por un mauritano, yemení o egipcio, ya que se refiere más concretamente a los propios del país que han adoptado esa religión.
Las palabras, como sabemos, cambian de significado y para un musulmán del África central, el término se utiliza como sinónimo de “blanco”, más que de “cristiano”. Hasta el abuso, diría yo, después de haber estado unos días en esta parte del mundo. Al principio que la palabreja esté en boca de todos los locales, independientemente de que sean amistosos o no, hace una cierta gracia. A todo el mundo, digo yo, le gusta la experiencia de sentirse por un ratito como un perro verde comiendo margaritas azules. Pasado un tiempo, la cosa cansa. Luego, cuando se escucha que al “nasara”, además hay quien lo llama “cochon” (cerdo), la cosa empieza a pintar bastos. Pero no hay que alarmarse antes de tiempo, ni llamar a SOS Racismo para que nos asista, ni a las fuerzas de la ONU para que nos rescaten. Se trata de un malentendido cultural. En toda la zona del Sahel, los niños juegan libremente por unas calles escondidas bajo un palmo de un polvo blanquecino. Al final de la jornada, cuando vuelven a sus casas, estos niños están “blancos” de tanto polvo. Afortunadamente, las madres centroafricanas, que para eso son madres, solucionan el problema a base de agua y jabón. En casos desesperados, que también los hay, se recurre
al estropajo. Resultado: los niños vuelven a lucir y recuperan su negro-negrísimo, color original. De ahí lo de lo “blanco” equivalga a “sucio” cuando lo “negro” es lo “limpio”. Menos mal que sólo es eso. Cuando se viaja hay que mantener las orejas limpias, escuchar sin prejuicios e intentar
entender.

Jordi Abayá, periodista

Publicat a Revista del Vallès (18/4/2008)

Un 'nassara' en terra de sultans

2008-04-18T16:45:00.000+01:00

Amb 78 anys, podria estar-se tranquil·lament retirat a casa seva, a la Garriga, amb totes les necessitats bàsiques plenament cobertes. Però no, Jordi Mas ha optat per quedar-se a la regió més pobra i necessitada del Camerun mentre pugui. I a hores d’ara encara pot, i tal com se’l veu físicament, té corda per dies.
Jordi Mas és un home treballador, tossut i perseverant. Per això, i malgrat les adversitats que ha tingut en alguna ocasió, ha anat tirant endavant incomptables iniciatives destinades al desenvolupament de la gent dels pobles i poblats de l’extrem nord del Camerun, una regió de més de 2.000 quilòmetres quadrats i al voltant de 300.000 habitants que toca al llac Txad i que té el Txad a la dreta i Nigèria a l’esquerra.
La seva tasca pastoral l’ha anat fent entre els pocs cristians que ha anat trobant en els llocs on ha viscut, però la seva opció no ha estat mai la de convertir infidels, la tasca que li van encomanar quan l’any 1960 va venir a l’Àfrica negra com a missioner. Mas va comprovar de seguida que aquella gent no necessitava cap missioner ni cap conversió –ja eren musulmans o animistes–, sinó que requerien del seu ajut, no per fer-los entrar en la fe cristiana, sinó per intentar solucionar les necessitats més bàsiques i elementals: l’aigua i la salut.
Així doncs, es va anar especialitzant en la construcció de pous que evitessin als habitants de la zona haver de desplaçar-se quilòmetres i quilòmetres a peu per aconseguir una mica d’aigua per beure tant per a ells com per al seu bestiar, els animals que els donen el seu aliment diari. En va construir centenars, i mentre condueix el seu Toyota pick-up per les pistes polsegoses de l’estació seca prèvia a les pluges d’estiu, els va assenyalant un per un satisfet de veure com els pous sempre estan rodejats de vida humana i animal.
Mas també va veure clar que la sanitat era una de les grans mancances d’aquesta regió de l’Àfrica negra. I si ara mateix, l’esperança de vida al Camerun és de 50 anys i la gent sovint mor per infeccions i malalties que aquí serien de solució ben fàcil, fa trenta anys la situació encara era més greu. Per això, juntament amb el doctor Giorgio Maggi, de Suïssa, va fundar l’hospital de referència de Madà, i hi va treballar durant anys en tasques administratives i fent d’ambulància amb un jeep, una feina que li va permetre conèixer molt bé totes les pistes de la regió i, sobretot, poder conèixer de prop i acostar-se als habitants de la zona d’influència de l’hospital, uns 200 quilòmetres a la rodona.
Quan l’any 1988 va morir el doctor Maggi, Jordi Mas va optar per la fundació d’escoles, perquè té molt clar que un poble sense cultura i sense educació és un poble sense esperança i sense futur. Un dels fruits d’aquest treball és la gran escola de Belangoua, poble agermanat amb Santa Eulàlia de Ronçana, que acull 500 alumnes d’ensenyament bàsic més 40 que hi aprenen un ofici. Mecànica i fusteria són les dues especialitats que més es necessiten, tot i que també els caldrien bons paletes per fer construccions sòlides, encara que sigui amb les típiques peces d’adob fetes d’argila assecades al sol.
En una terra extrema com aquesta, on encara hi ha models heretats de l’edat mitjana com els sultans, que no manen però influeixen potser més que les autoritats administratives, un nassara –‘blanc’ en la llengua de la zona– és mirat amb curiositat sempre que passa pels carrers o arriba en algun poblat. Però, en canvi, Jordi Mas no és un nassara qualsevol, és père Georges, baba Georges, un apel·latiu col·loquial que implica estima i admiració cap a la persona que el porta.
I és que en aquests 48 anys d’estada al Camerun, Jordi Mas s’ha guanyat l’estima de tothom perquè ell mateix també és un home comprensiu, que estima a tothom i que ajuda els altres tant com pot, siguin de la religió que siguin, perquè puguin tenir una vida millor, que bona falta fa. Es podria dir que Jordi Mas, més que un missioner, que mai no ho ha estat ni ho ha volgut ser, va ser un cooperant avant la lettre, un pioner del que ara són les ONG que es mouen per aquest i altres països treballant per al desenvolupament humà. Per tot això i per tota la feina feta per aquest home d’una sola peça, es va ben merèixer el premi de Cooperació Internacional al Desenvolupament Humà que, en la seva primera edició, li va atorgar el Consell Comarcal del Vallès Oriental.
Jordi, de part de tots, gràcies, moltes gràcies!

Pep Mas, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)

Josep Artigas guanya la segona edició del Premi Internacional per al Desenvolupament Humà del Consell Comarcal

2008-04-18T10:44:00.000+01:00

Josep Artigas, sacerdot de l’ordre dels escolapis, ha guanyat la segona edició del premi de Cooperació Internacional per al desenvolupament humà 2008, que atorga el Consell Comarcal. Artigas va néixer a Castellterçol i treballa des de fa 31 anys al Senegal, on va anar per crear un centre de formació agrària, i on actualment desenvolupa projectes d’educació i formació d’infants i joves.

La comissió de govern del Consell Comarcal va valorar dimecres cada una de les tres candidatures presentades al premi i la documentació. El guardó ha recaigut en Artigas per la seva vinculació amb la comarca, ja que continua tenint relació amb Caldes, on viatja cada dos anys per passar les seves vacances. Al Senegal ha assumit, des de 1977, nombrosos reptes de cooperació, entre d’altres, a la regió de Casamance, al sud del país, a Sokone (al centre del país) i a la seva capital, Dakar.

La tasca d’Artigas està basada a facilitar a la població eines per al desenvolupament econòmic i humà, partint dels principis d’autonomia, i del que ell mateix anomena autopromoció de la població amb què coopera. De fet, s’allunya de la creació de situacions de dependència, i per exemple crea una escola agrària dirigida per un senegalès, centre de joves, xarxa de productors autogestionats, etc.

Els altres dos candidats eren Jaume Calvera i l’AEG Mas Pons i Anglasell. Calvera és un missioner combonià vinculat a Llinars que desenvolupa tasques de promoció social i desenvolupament de la població nativa a Sud-àfrica des de 1984. Per la seva banda, l’AEG Maspons i Anglasell és un moviment que pertany a Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, que vol fer uns campaments solidaris a Somotillo (Nicaragua) a l’escola que hi va construir l’any 2001 l’Ajuntament de Bigues i Riells.

L’objectiu del premi, que té una dotació d’11.000 euros, és distingir les persones i institucions relacionades amb la comarca que hagin promogut o participat en projectes de cooperació internacional per al desenvolupament humà. El guardó es lliurarà el proper 24 d’abril a les vuit del vespre, en un acte que es farà al centre cultural Can Rajoler de Parets, i en el decurs del qual també es lliurarà el premi al Vallesà de l’Any, que lliura EL 9 NOU.

En la primera edició, el Consell Comarcal va lliurar el premi al sacerdot Jordi Mas, de la Garriga, que treballa al Camerun des de l’any 1960. El Consell li va atorgar aquest guardó tenint en compte la tasca de cooperació que desenvolupa a Makary-Belangoua, a l’extrem nord del Camerun.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)

Presentació del projecte Camerun de Mans Unides al Vallès Oriental

2006-06-06T16:46:00.000+01:00

Publicat a la web de la delegació al Vallès Oriental de Mans Unides (6/6/2006)

“Les dones i els joves són els pilars fonamentals d’Àfrica”

2006-05-15T10:27:00.000+01:00

Jordi Mas, de 76 anys, va marxar de la Garriga l’any 1960 cap al Camerun. Juntament amb altres membres de la comunitat cristiana, va establir-se a Makari, al nord del país. Amb el pas del temps, Mas ha anat canviant la seva missió i del vessant evangèlic ha passat al comprimís amb el desenvolupament de la gent de la regió.

El missioner d’ara es deu assemblar poc al dels anys seixanta quan vostè va marxar a Camerun…
Les circumstàncies han canviat molt: la mentalitat de la societat és més laica, el poder de l’Església més minso… Jo vaig marxar com a missioner evangelitzador i ara treballo molt pel desenvolupament.
Li porta algun problema estar en una petita comunitat cristiana enmig d’una societat musulmana?
Problemes, no. Hi ha tolerància, convivència i respecte mutus. Quan hi vas a treballar, la gent té ganes de progressar i la ideologia religiosa passa a segon terme i queden els valors
humans.
L’islamisme al Camerun està tan radicalitzat com als països àrabs?
Depèn molt de cada petita comunitat. A la regió on jo estic, és molt tolerant.
Camerun és un país ric en recursos naturals, però en canvi la gent hi viu pobrament…
Els polítics de la nació no ho han sabut administrat bé.
Són molts els camerunesos que es juguen la vida en una pastera per arribar a Europa?
Tots. El somni de tota la joventut africana és Europa. A través dels mitjans de comunicació s’enlluernen amb el món exterior. I l’única manera d’evitar-ho és el desenvolupament i el benestar.
I com potenciar el desenvolupament i el benestar?
És un problema del món sencer.
Potser l’única solució és treballar en projectes com els seus…
El nostre objectiu són els joves i les dones. Per nosaltres són els dos pilars fonamentals. L’Àfrica s’aixecarà per la dona. La dona té molta més iniciativa, igual com la joventut.
I què fan concretament?
Nosaltres no podem fer grans indústries. Necessitem gent que sàpiga reparar cotxes, tècnics mitjans... Per això a les escoles fem un ensenyament molt arrelat a les necessitats: petita agricultura, gestió, mecànica, fusteria…
I se’n surten?
L’esperit de guany immediat pesa molt. Un exemple: alumnes que haurien d’anar a l’institut prefereixen comprar-se una bicicleta, anar a Nigèria i fer contraban de benzina, de sucre o de te, que té un guany immediat, abans que continuar una formació que a la llarga els donaria més beneficis.
L’altre puntal, deia, són les dones.
L’Àfrica se salvarà per la dona: són nombroses, tenen un sentit molt més gran de família, tenen més motivació i saben administrar molt millor que l’home. La realitat és aquesta. I la dona comença a creure que se’n pot sortir.
I com les formen?
Mirem que puguin tenir aigua potable i les formem perquè diversifiquen els cultius i per tant l’alimentació. I que amb cuines de biogàs i solars s’estalviïn els deu quilos de llenya diaris que fan servir. Aquestes cuines les ensenyarem a fer a l’escola perquè les puguin fer a casa seva.
Què necessiten dels europeus?
Ara mateix, jo necessito persones: mestres amb iniciativa per engrescar les nostres mestres… Tècnics que puguin venir, veure, descobrir, reflexionar i programar coses factibles amb els mitjans que tinguem. I també aportacions econòmiques.
Si un grup de voluntaris pensa que els pot ajudar durant les seves vacances, què poden fer?
Poden fer petits serveis en funció de la seva formació. Que vinguin i ja els donarem alguna feina per fer.
Ens podem refiar de les ONG o valen més projectes més locals?
Les grans ONG deuen fer el seu treball però jo crec molt en la relació directa entre aquí i allà. És molt eficaç.
Ha pensat mai a tornar definitivament a la Garriga o es quedarà a l’Àfrica per sempre?
Jo estic a l’Àfrica perquè m’hi sento realitzat. Però el dia que no sigui així tornaré cap aquí i amb tota la il·lusió d’haver treballat allà. No estic casat amb Àfrica.

Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou del Vallès Oriental (15/5/2006)

L'experiència al Camerun: una experiència inoblidable

2004-11-01T19:20:00.000+01:00

L’Àfrica està malalta de pobresa, dependència, corrupció i altres mals, però Europa també està malalta: de mi-sèria humana, de complex de superioritat, d’individualisme, d’estrès... Si el veri-table problema consisteix a aprendre a construir un món autènticament humà, les ferides són a tots dos llocs, i necessitem tots els recursos i tots els valors, tant els europeus com els africans.

Després de molt temps de preparació, de llargues i alhora profitoses reunions a Barcelona amb el Grup de Solidaritat Arxijove Poblenou i després de buscar activitats per recollir diners per tal de finançar el projecte, havia arribat l’hora de marxar. Era el dia 5 d’agost quan ens vam trobar tots deu, els que havíem d’emprendre el viatge al Camerun: vuit joves de Barcelona i nosaltres dos.
Després d’un llarg viatge amb escala a París, vam arribar a N’Djamena, capital del Txad. Eren les 10 de la nit i només baixar de l’avió ja vam sentir que ens trobàvem a l’Àfrica per la calor, l’olor i els mosquits típics del continent africà. Després de passar la nit a la procura de N’Djamena, vam emprendre el viatge cap al Camerun, amb alguns entrebancs a la frontera. A Blangoua, el Sisco ja ens esperava; era divendres i dilluns ja vam començar els nostres projectes. Els deu joves ens vam dividir en tres grups, i, al seu torn, cada grup es va encarregar de preparar i dur a terme una activitat: 4 joves van preparar el casal d’estiu per als infants; tres més, el taller d’informàtica per a joves, i els tres joves restants van fer un taller amb les dones, amb les quals van compartir experiències, van fer tallers de cuina, etc., i també van aprofitar per fer classes d’informàtica.

Els tres àmbits de treball ens van ajudar a relacionar-nos i acostar-nos a la gent del poble, i això ens va servir per conèixer més a fons la manera de viure dels camerunesos.
Aquestes tasques les desenvolupàvem durant el matí, i a la tarda apro-fitàvem per visitar el poble, llegir, intercanviar converses amb el Sisco i el Miquel Àngel (missioner que està amb el Sisco), i compartir, amb els companys, experiències i impressions sobre l’Àfrica, entre altres coses.

Així van passar les dues primeres setmanes al Camerun i de seguida ja ens vam poder adonar de l’enriquiment que aquella experiència estava suposant per a no-saltres. Havíem après moltes coses i, segurament, la gent de Blangoua també havia après alguna cosa de nosaltres. Una de les coses que més ens va sorprendre és que, tot i la pobresa, les injustícies, etc., en definitiva, de la precària situació en què viuen la majoria dels africans, en els seus rostres es reflecteixen raigs d’alegria, esperança i, malgrat tot, també pau i felicitat. Tenen pocs recursos econòmics però molta riquesa personal i humana; tenen materialment poc, però el que tenen ho agraeixen i viuen el dia amb la màxima joia i il·lusió, sense l’afany que hi ha a Europa de voler tenir sempre més i més, i, a sobre, no estar content amb el que es té.

L’última setmana vam deixar la missió de Mn. Sisco i ens vam desplaçar cap al sud, on vam poder conèixer les dife-rents tasques missioneres que du a terme l’Església al nord del Camerun, construint escoles, centres d’acollida, hospitals, etc., i també vam aprofitar per fer una mica de turisme.

D’aquesta manera havien passat les tres setmanes d’estada al Camerun, i era hora de tornar cap a casa. Vam anar altra vegada a N’Djamena per tal d’agafar l’avió fins a Barcelona. Quan sents que l’avió s’enlaira tens sensacions contradictòries perquè tens ganes de tornar a casa, però alhora notes que deixes moltes coses enrere i persones amb les quals has compartit tres setmanes de la teva vida.

Aquest viatge ens ha canviat en alguns aspectes i ens ha suposat un enriquiment personal. La convivència entre nosaltres i amb els missioners ha estat molt positiva. Ens agradaria que aquesta experiència fos l’inici de futurs projectes al Camerun i al Tercer Món, per tal que altres joves poguessin beneficiar-se també d’una experiència similar i alhora aportar quelcom a la vida de moltes persones que viuen en una situació precària.

Per acabar aquest escrit voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han donat suport i que han col·laborat en aquest projecte. Ens agradaria fer-vos partícips de l’experiència viscuda amb una xerrada que tindrà lloc en el marc del Sopar de la Fam, en què farem una presentació de les fotografies, les diapositives i el vídeo que estem elaborant.

Moltes gràcies a tots i totes!

Pau Romeu i Núria Monfort, cooperants
Publicat a La Miranda (11/2004)

Mn. Jordi Mas Castells, noces d'or al Camerun

2004-03-28T18:34:00.000+01:00

Entre els sacerdots de la nostra diòcesi que celebren les noces d’or sacerdotals hi ha Mn. Jordi Mas. Nasqué a La Garriga l’any 1930 i fou ordenat prevere per Mons. Gregori Modrego l’any 1954. Hem d’agrair al Senyor, aquest any cinquantè, el seu ministeri.
L’encíclica missional del papa Pius XXII Fidei Donum va fer prendre consciència de responsabilitat missionera als preveres i seminaristes dels anys cinquanta. A poc a poc, van anar prosperant els contactes amb el bisbe Tomás Mongo de la diòcesi de Douala, al Camerun.
Després d’uns anys de servir a diferents parròquies de la diòcesi de Barcelona començà el seu caminar al Camerun. Des l’any 1961 Mn. Jordi es va incorporar al presbiteri de Douala. Forma part del grup de tantes persones que han agermanat Barcelona amb el poble del Camerun. L’any 1963 va decidir deixar la diòcesi de Douala per anar a una zona més pobra i marginada del Camerun.
TOKOMBERE
Mn. Simón Mpeke estava en missió vora les tribus animistes de les muntanyes Mandara, al nord del país. Llavors el bisbe de Douala, Mons. Mongo, hi va enviar també Mn. Jordi Mas. L’esperit apostòlic i l’estil testimonial de Carles de Foucauld han acompanyat la missió de Mn. Jordi a les terres del nord del Camerun.
Mn. Jordi va aconseguir l’any 1967, d’una banda, que Mn. Ramon Fàbregas anés a fer equip amb ell al nord del Camerun, i, d’altra banda, que a Barcelona es creés un equip d’ajut per tirar endavant el pla de desenvolupament anomenat PROMONORD, integrat en el Secretariat d’Agermanament.
Aquest projecte ampliava la relació que ja hi havia amb la parròquia de la Miraculosa, de Barcelona, on Mn. Mas havia estat un temps de vicari. Demanava la construcció de vint pous a diversos poblats, una cantina escolar per a tres-cents alumnes, un camió per a la cooperativa agrícola i els economats, un centre agropecuari i una escola agrícola. No tot s’aconseguí.
ZINA
L’any 1969, el metge suís Dr. Maggi va anar a fundar un hospital al mig de les maresmes inundables de Zina, vora el riu Logone. Són poblacions ja islamitzades. Allí els musulmans del poblat, amb el soldà, no hi volien cap missió. Però aquells dos catòlics, Mn. Mas i el Dr. Maggi, hi fundaren l’hospital i el sostingueren durant anys. Quan l’hagueren de tancar, marxaren més al nord.
SERBEWELL
El doctor anà a Mada l’any 1978. És un petit poblat a la vora de Makary, no lluny del braç d’aigua anomenat Serbewell. És a prop del llac Txad i a la vora de la frontera amb Nigèria.
Mn. Jordi anà a treballar i viure a l’hospital de Mada, altre cop amb el Dr. Maggi. Des d’allí començà les missions catòliques de Makary i de Blangoua. Dirigeix la zona missional de la diòcesi catòlica de Yagoua, que pertany a la regió de l’extrem nord del Camerun, amb unes 8 comunitats, en aquesta zona d’inundacions anuals i majoria religiosa musulmana.
La tasca de l’hospital no fou l’única que ocupà el treball de Mn. Jordi pels veïns de Makary. Novament començà la construcció de pous, per tal que tinguessin aigua potable durant tot l’any. És un dels treballs que encara fa el 2004, tant a favor dels poblats
de la tribu Kotokò, agricultors, com dels ramaders nòmades, els àrabs Choa. Ara col·laboren amb ell uns mossèns barcelonins.
Amb ell i els seus companys d’ordenació sacerdotal, donem gràcies al Pare de blancs i de negres. Per a tots ha ressuscitat el seu Fill Jesús.

Mn. Manuel Roig, delegat diocesà de Missions
Publicat al Full Dominical de Barcelona (28/3/2004)