Jordi Mas, de 76 anys, va marxar de la Garriga l’any 1960 cap al Camerun. Juntament amb altres membres de la comunitat cristiana, va establir-se a Makari, al nord del país. Amb el pas del temps, Mas ha anat canviant la seva missió i del vessant evangèlic ha passat al comprimís amb el desenvolupament de la gent de la regió.
El missioner d’ara es deu assemblar poc al dels anys seixanta quan vostè va marxar a Camerun…
Les circumstàncies han canviat molt: la mentalitat de la societat és més laica, el poder de l’Església més minso… Jo vaig marxar com a missioner evangelitzador i ara treballo molt pel desenvolupament.
Li porta algun problema estar en una petita comunitat cristiana enmig d’una societat musulmana?
Problemes, no. Hi ha tolerància, convivència i respecte mutus. Quan hi vas a treballar, la gent té ganes de progressar i la ideologia religiosa passa a segon terme i queden els valors
humans.
L’islamisme al Camerun està tan radicalitzat com als països àrabs?
Depèn molt de cada petita comunitat. A la regió on jo estic, és molt tolerant.
Camerun és un país ric en recursos naturals, però en canvi la gent hi viu pobrament…
Els polítics de la nació no ho han sabut administrat bé.
Són molts els camerunesos que es juguen la vida en una pastera per arribar a Europa?
Tots. El somni de tota la joventut africana és Europa. A través dels mitjans de comunicació s’enlluernen amb el món exterior. I l’única manera d’evitar-ho és el desenvolupament i el benestar.
I com potenciar el desenvolupament i el benestar?
És un problema del món sencer.
Potser l’única solució és treballar en projectes com els seus…
El nostre objectiu són els joves i les dones. Per nosaltres són els dos pilars fonamentals. L’Àfrica s’aixecarà per la dona. La dona té molta més iniciativa, igual com la joventut.
I què fan concretament?
Nosaltres no podem fer grans indústries. Necessitem gent que sàpiga reparar cotxes, tècnics mitjans... Per això a les escoles fem un ensenyament molt arrelat a les necessitats: petita agricultura, gestió, mecànica, fusteria…
I se’n surten?
L’esperit de guany immediat pesa molt. Un exemple: alumnes que haurien d’anar a l’institut prefereixen comprar-se una bicicleta, anar a Nigèria i fer contraban de benzina, de sucre o de te, que té un guany immediat, abans que continuar una formació que a la llarga els donaria més beneficis.
L’altre puntal, deia, són les dones.
L’Àfrica se salvarà per la dona: són nombroses, tenen un sentit molt més gran de família, tenen més motivació i saben administrar molt millor que l’home. La realitat és aquesta. I la dona comença a creure que se’n pot sortir.
I com les formen?
Mirem que puguin tenir aigua potable i les formem perquè diversifiquen els cultius i per tant l’alimentació. I que amb cuines de biogàs i solars s’estalviïn els deu quilos de llenya diaris que fan servir. Aquestes cuines les ensenyarem a fer a l’escola perquè les puguin fer a casa seva.
Què necessiten dels europeus?
Ara mateix, jo necessito persones: mestres amb iniciativa per engrescar les nostres mestres… Tècnics que puguin venir, veure, descobrir, reflexionar i programar coses factibles amb els mitjans que tinguem. I també aportacions econòmiques.
Si un grup de voluntaris pensa que els pot ajudar durant les seves vacances, què poden fer?
Poden fer petits serveis en funció de la seva formació. Que vinguin i ja els donarem alguna feina per fer.
Ens podem refiar de les ONG o valen més projectes més locals?
Les grans ONG deuen fer el seu treball però jo crec molt en la relació directa entre aquí i allà. És molt eficaç.
Ha pensat mai a tornar definitivament a la Garriga o es quedarà a l’Àfrica per sempre?
Jo estic a l’Àfrica perquè m’hi sento realitzat. Però el dia que no sigui així tornaré cap aquí i amb tota la il·lusió d’haver treballat allà. No estic casat amb Àfrica.
Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou del Vallès Oriental (15/5/2006)
El missioner d’ara es deu assemblar poc al dels anys seixanta quan vostè va marxar a Camerun…
Les circumstàncies han canviat molt: la mentalitat de la societat és més laica, el poder de l’Església més minso… Jo vaig marxar com a missioner evangelitzador i ara treballo molt pel desenvolupament.
Li porta algun problema estar en una petita comunitat cristiana enmig d’una societat musulmana?
Problemes, no. Hi ha tolerància, convivència i respecte mutus. Quan hi vas a treballar, la gent té ganes de progressar i la ideologia religiosa passa a segon terme i queden els valors
humans.
L’islamisme al Camerun està tan radicalitzat com als països àrabs?
Depèn molt de cada petita comunitat. A la regió on jo estic, és molt tolerant.
Camerun és un país ric en recursos naturals, però en canvi la gent hi viu pobrament…
Els polítics de la nació no ho han sabut administrat bé.
Són molts els camerunesos que es juguen la vida en una pastera per arribar a Europa?
Tots. El somni de tota la joventut africana és Europa. A través dels mitjans de comunicació s’enlluernen amb el món exterior. I l’única manera d’evitar-ho és el desenvolupament i el benestar.
I com potenciar el desenvolupament i el benestar?
És un problema del món sencer.
Potser l’única solució és treballar en projectes com els seus…
El nostre objectiu són els joves i les dones. Per nosaltres són els dos pilars fonamentals. L’Àfrica s’aixecarà per la dona. La dona té molta més iniciativa, igual com la joventut.
I què fan concretament?
Nosaltres no podem fer grans indústries. Necessitem gent que sàpiga reparar cotxes, tècnics mitjans... Per això a les escoles fem un ensenyament molt arrelat a les necessitats: petita agricultura, gestió, mecànica, fusteria…
I se’n surten?
L’esperit de guany immediat pesa molt. Un exemple: alumnes que haurien d’anar a l’institut prefereixen comprar-se una bicicleta, anar a Nigèria i fer contraban de benzina, de sucre o de te, que té un guany immediat, abans que continuar una formació que a la llarga els donaria més beneficis.
L’altre puntal, deia, són les dones.
L’Àfrica se salvarà per la dona: són nombroses, tenen un sentit molt més gran de família, tenen més motivació i saben administrar molt millor que l’home. La realitat és aquesta. I la dona comença a creure que se’n pot sortir.
I com les formen?
Mirem que puguin tenir aigua potable i les formem perquè diversifiquen els cultius i per tant l’alimentació. I que amb cuines de biogàs i solars s’estalviïn els deu quilos de llenya diaris que fan servir. Aquestes cuines les ensenyarem a fer a l’escola perquè les puguin fer a casa seva.
Què necessiten dels europeus?
Ara mateix, jo necessito persones: mestres amb iniciativa per engrescar les nostres mestres… Tècnics que puguin venir, veure, descobrir, reflexionar i programar coses factibles amb els mitjans que tinguem. I també aportacions econòmiques.
Si un grup de voluntaris pensa que els pot ajudar durant les seves vacances, què poden fer?
Poden fer petits serveis en funció de la seva formació. Que vinguin i ja els donarem alguna feina per fer.
Ens podem refiar de les ONG o valen més projectes més locals?
Les grans ONG deuen fer el seu treball però jo crec molt en la relació directa entre aquí i allà. És molt eficaç.
Ha pensat mai a tornar definitivament a la Garriga o es quedarà a l’Àfrica per sempre?
Jo estic a l’Àfrica perquè m’hi sento realitzat. Però el dia que no sigui així tornaré cap aquí i amb tota la il·lusió d’haver treballat allà. No estic casat amb Àfrica.
Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou del Vallès Oriental (15/5/2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada