Com està després de 47 anys al Camerun?
Estic molt satisfet per haver trampejat cada moment i que Déu m’hagi ajudat.
Per què va triar venir al Camerun?
Ho vaig anar demanant al bisbat fins que l’any 1960 vaig poder venir. Ho vaig fer per tenir una nova experiència i per la joia de servir un poble pobre.
Com han estat aquests anys? Han canviat moltes coses?
Primer vaig estar a Douala només fent parròquia, després vaig anar més al nord i vaig combinar parròquia i sanitat a Tokombere, i ara, a la zona de dalt de tot, a tocar del llac Txad, des de fa anys que em dedico bàsicament a sanitat i a temes de desenvolupament, a més de servir a la petita comunitat catòlica que hi ha a la regió, una zona molt pobra que deu tenir uns 2.000 quilòmetres quadrats i uns 350.000 habitants.
Vostè va venir aquí amb la mentalitat de convertir infidels?
En aquells anys, els cinquanta, al seminari ens predicaven que fora de l’església no hi havia solució i ens deien que si anàvem allà era per fer cristians. I això ho vaig fer els primers anys fins que vaig canviar de pensament en veure aquella realitat.
Què va veure?
Que convertir infidels no tenia sentit perquè t’adones de la realitat i que la gran majoria no són cristians. Però també veus que hi ha moltes altres coses per fer i que els poden ajudar. Així doncs, penses que no té sentit ensenyar el Parenostre mentre la gent passa fam: qui té el ventre buit no pot tenir orelles per escoltar.
I ara com se sent?
Em sento un capellà que s’ha anat adaptant al moment. Haig de fer desenvolupament, procurar ajudar en l’alimentació i en l’educació sense renunciar, però, a l’Evangeli i a servir a la meva comunitat.
En tants anys ha tingut algun moment de crisi?
Hi ha vegades que et trobes sol però les crisis són circumstancials i motivades per coses concretes: una escola que no acaba de funcionar, un pou que fas i que no té aigua... Però jo m’ho miro com les pedres que has de superar per pujar a Tagamanent. Sóc molt tossut i mai no he dit de tornar enrere. Sóc aquí per fer i per ajudar, i quan es tanca una porta se n’obre una altra. Cal adaptar-se a cada moment i a cada circumstància.
Hi haurà continuïtat de la seva feina a la zona?
Això és un problema perquè jo tinc 78 anys i, de moment, estic bé. Però després, qui ho agafarà això? Jo penso que la successió l’han de fer els africans i hauran de ser ells, els nous que vinguin, els que decideixin el futur de tot això, perquè potser faran altres coses molt diferents. Jo seguiré fins que pugui i no serà cap turment que els que vinguin nous ho converteixin en una altra cosa. Cadascú té la seva idea, la seva manera de fer i la seva manera de treballar. I això s’ha de respectar.
Però n’hi ha, d’africans disposats?
Les necessitats les has de provocar. Quan jo li digui al bisbe que plego, aleshores buscarà i haurà de trobar solucions. Jo particularment no tinc cap solució a la butxaca.
Com és la convivència entre els cristians i els musulmans majoritaris?
En aquesta regió hi ha un ambient totalment musulmà, però, per a mi, viure la fe i celebrar-la en un ambient musulmà no m’és cap problema. En tot cas, el problema és el treball pràctic de cada dia. Per exemple, si fas un pou pots tenir la temptació de posar-hi un encarregat de la teva comunitat catòlica, de posar-hi un dels teus, vaja... Però jo sempre busco el tècnic bo, sigui de la religió que sigui. I això pot arribar a generar conflictes dins de la teva pròpia comunitat. De tota manera, sempre intentes fer passeres per fer relacions i que puguin veure que sí, que som cristians, però que treballem per al desenvolupament de tots els habitants.
Què vol fer al FEMAK Vallès (Femmes Makary) que ara acaba d’obrir?
El meu projecte és tenir col·laboradors per fer alfabetització, cultura, esport... Jo necessitaria una dona o un matrimoni amb la il·lusió de connectar amb la gent d’aquí i animar-los a fer néixer i a fer créixer tantes activitats com sigui possible. O sigui, persones que estiguin en contacte amb la gent, que vinguin a escoltar i a solucionar. Això és el que ha de ser el FEMAK. La gent s’obre si veuen que són escoltats i estimats.
Quines activitats voldria tirar endavant?
Activitats per servir a la gent. No hem de ser pidolaires, hem d’aprendre a posar la gent a peu dret.
Treballa molt amb les dones, però, i els homes?
Amb els homes hem d’aconseguir que aprenguin a treballar voluntàriament. Ara mateix, si no hi ha diners a guanyar no fan res, de manera que sempre ho fan les dones.
Quin paper han de jugar les escoles que impulsen?
Hem de fer escoles educatives. No n’hi ha prou a seguir només el programa escolar del govern. El que hem de fer és educar, crear ambients educatius i conscienciar els pares que els seus fills han d’anar a escola, perquè et trobes molt sovint que els fan anar a treballar al camp i, clar, aquests nens i nenes molts dies fan campana. L’escola no dóna solucions, però faltar-hi et priva de trobar solucions.
Molts joves creuen que la solució la tenen a Europa...
S’ha de treure el mite d’Europa que arriba aquí a través de la televisió. A vegades hi ha grups d’aquí que van a Europa per fer alguna cosa i quan tornen diuen que els blancs treballen molt. Aquí el que cal és una clara mentalitat de treball i no de benefici fàcil. De tota manera, evitar el salt a Europa és difícil perquè creuen que allà milloraran.
Quina responsabilitat té Europa en el subdesenvolupament de l’Àfrica?
Els països europeus haurien d’ajudar molt més. Haurien de retornar el que n’han tret durant anys i anys ajudant i compartint la tècnica i el progrés. I això no és caritat, és un deure que tenim els europeus.
Quines són ara les seves necessitats més immediates?
Jo necessito altres companys capellans i cooperants per continuar fent el treball de desenvolupament. Però demano que el cooperant no vingui aquí a solucionar el seu problema, jo vull persones madures i preparades i que, si pot ser, es puguin estar aquí una temporada llarga.
Per exemple?
Ja que sou periodistes, amb algun periodista que vingués es podria posar en marxa una emissora rural que serviria de molt, sobretot en l’època de les pluges en què molts camins queden inundats i intransitables i, per tant, molta gent dels poblats, totalment aïllada.
Estic molt satisfet per haver trampejat cada moment i que Déu m’hagi ajudat.
Per què va triar venir al Camerun?
Ho vaig anar demanant al bisbat fins que l’any 1960 vaig poder venir. Ho vaig fer per tenir una nova experiència i per la joia de servir un poble pobre.
Com han estat aquests anys? Han canviat moltes coses?
Primer vaig estar a Douala només fent parròquia, després vaig anar més al nord i vaig combinar parròquia i sanitat a Tokombere, i ara, a la zona de dalt de tot, a tocar del llac Txad, des de fa anys que em dedico bàsicament a sanitat i a temes de desenvolupament, a més de servir a la petita comunitat catòlica que hi ha a la regió, una zona molt pobra que deu tenir uns 2.000 quilòmetres quadrats i uns 350.000 habitants.
Vostè va venir aquí amb la mentalitat de convertir infidels?
En aquells anys, els cinquanta, al seminari ens predicaven que fora de l’església no hi havia solució i ens deien que si anàvem allà era per fer cristians. I això ho vaig fer els primers anys fins que vaig canviar de pensament en veure aquella realitat.
Què va veure?
Que convertir infidels no tenia sentit perquè t’adones de la realitat i que la gran majoria no són cristians. Però també veus que hi ha moltes altres coses per fer i que els poden ajudar. Així doncs, penses que no té sentit ensenyar el Parenostre mentre la gent passa fam: qui té el ventre buit no pot tenir orelles per escoltar.
I ara com se sent?
Em sento un capellà que s’ha anat adaptant al moment. Haig de fer desenvolupament, procurar ajudar en l’alimentació i en l’educació sense renunciar, però, a l’Evangeli i a servir a la meva comunitat.
En tants anys ha tingut algun moment de crisi?
Hi ha vegades que et trobes sol però les crisis són circumstancials i motivades per coses concretes: una escola que no acaba de funcionar, un pou que fas i que no té aigua... Però jo m’ho miro com les pedres que has de superar per pujar a Tagamanent. Sóc molt tossut i mai no he dit de tornar enrere. Sóc aquí per fer i per ajudar, i quan es tanca una porta se n’obre una altra. Cal adaptar-se a cada moment i a cada circumstància.
Hi haurà continuïtat de la seva feina a la zona?
Això és un problema perquè jo tinc 78 anys i, de moment, estic bé. Però després, qui ho agafarà això? Jo penso que la successió l’han de fer els africans i hauran de ser ells, els nous que vinguin, els que decideixin el futur de tot això, perquè potser faran altres coses molt diferents. Jo seguiré fins que pugui i no serà cap turment que els que vinguin nous ho converteixin en una altra cosa. Cadascú té la seva idea, la seva manera de fer i la seva manera de treballar. I això s’ha de respectar.
Però n’hi ha, d’africans disposats?
Les necessitats les has de provocar. Quan jo li digui al bisbe que plego, aleshores buscarà i haurà de trobar solucions. Jo particularment no tinc cap solució a la butxaca.
Com és la convivència entre els cristians i els musulmans majoritaris?
En aquesta regió hi ha un ambient totalment musulmà, però, per a mi, viure la fe i celebrar-la en un ambient musulmà no m’és cap problema. En tot cas, el problema és el treball pràctic de cada dia. Per exemple, si fas un pou pots tenir la temptació de posar-hi un encarregat de la teva comunitat catòlica, de posar-hi un dels teus, vaja... Però jo sempre busco el tècnic bo, sigui de la religió que sigui. I això pot arribar a generar conflictes dins de la teva pròpia comunitat. De tota manera, sempre intentes fer passeres per fer relacions i que puguin veure que sí, que som cristians, però que treballem per al desenvolupament de tots els habitants.
Què vol fer al FEMAK Vallès (Femmes Makary) que ara acaba d’obrir?
El meu projecte és tenir col·laboradors per fer alfabetització, cultura, esport... Jo necessitaria una dona o un matrimoni amb la il·lusió de connectar amb la gent d’aquí i animar-los a fer néixer i a fer créixer tantes activitats com sigui possible. O sigui, persones que estiguin en contacte amb la gent, que vinguin a escoltar i a solucionar. Això és el que ha de ser el FEMAK. La gent s’obre si veuen que són escoltats i estimats.
Quines activitats voldria tirar endavant?
Activitats per servir a la gent. No hem de ser pidolaires, hem d’aprendre a posar la gent a peu dret.
Treballa molt amb les dones, però, i els homes?
Amb els homes hem d’aconseguir que aprenguin a treballar voluntàriament. Ara mateix, si no hi ha diners a guanyar no fan res, de manera que sempre ho fan les dones.
Quin paper han de jugar les escoles que impulsen?
Hem de fer escoles educatives. No n’hi ha prou a seguir només el programa escolar del govern. El que hem de fer és educar, crear ambients educatius i conscienciar els pares que els seus fills han d’anar a escola, perquè et trobes molt sovint que els fan anar a treballar al camp i, clar, aquests nens i nenes molts dies fan campana. L’escola no dóna solucions, però faltar-hi et priva de trobar solucions.
Molts joves creuen que la solució la tenen a Europa...
S’ha de treure el mite d’Europa que arriba aquí a través de la televisió. A vegades hi ha grups d’aquí que van a Europa per fer alguna cosa i quan tornen diuen que els blancs treballen molt. Aquí el que cal és una clara mentalitat de treball i no de benefici fàcil. De tota manera, evitar el salt a Europa és difícil perquè creuen que allà milloraran.
Quina responsabilitat té Europa en el subdesenvolupament de l’Àfrica?
Els països europeus haurien d’ajudar molt més. Haurien de retornar el que n’han tret durant anys i anys ajudant i compartint la tècnica i el progrés. I això no és caritat, és un deure que tenim els europeus.
Quines són ara les seves necessitats més immediates?
Jo necessito altres companys capellans i cooperants per continuar fent el treball de desenvolupament. Però demano que el cooperant no vingui aquí a solucionar el seu problema, jo vull persones madures i preparades i que, si pot ser, es puguin estar aquí una temporada llarga.
Per exemple?
Ja que sou periodistes, amb algun periodista que vingués es podria posar en marxa una emissora rural que serviria de molt, sobretot en l’època de les pluges en què molts camins queden inundats i intransitables i, per tant, molta gent dels poblats, totalment aïllada.
Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada