dimecres, 25 de novembre de 2015

La Garriga homenatja el missioner Jordi Mas cinc anys després de la seva mort


Cinc anys després de la seva mort, la Garriga homenatjarà aquest dissabte 5 de desembre el sacerdot garriguenc Jordi Mas Castells (1930-2010), que des de 1961 fins a la seva mort va viure i treballar a Camerun. Allà va fer centenars de pous, va construir hospitals, va fundar escoles i va organitzar tallers per relacionar les dones de les comunitats. L’any 2008, l’Ajuntament el va distingir com a Persona Il·lustre de la Garriga, una denominació que el ple d’aquest novembre ha canviat per Garriguenc Il·lustre.

Els actes, organitzats per l’Ajuntament i l’associació La Garriga Secreta, seran tres. A les 12 del matí es farà una missa a l’església en el seu record. A la tarda, a 2/4 de 5, es descobrirà una placa a la casa on va néixer, a la Carretera de Vic, número 1. I a les 6 de la tarda, a l’Auditori de l’Escola de Música es farà una recordança de Mas i Miquel Àngel Pérez, sacerdot i president de l’ONG que li donava suport, explicarà com està l’obra del garriguenc allà, ara una zona amenaçada pel grup terrorista Boko Haram. També es presentaran les entrades dedicades a Jordi Mas que s’han obert a la viquipèdia en català, espanyol, francès, anglès i italià. Com a cloenda es projectarà el reportatge Baba Georges, un retrat íntim de Jordi Mas gravat a Camerun l’any 2008 que va obtenir el Premi TV3 Catalunya.

Però qui era Jordi Mas Castells? El sacerdot garriguenc va ser ordenat amb 24 anys i el 1961 va marxar com a missioner cap al nord del Camerun, a l’acabament de la franja del Sahel. Els seus últims pobles van ser Makary i Blangoua. Un cop allà, va veure que aquella gent no necessitava cap missioner sinó que requerien del seu ajut per solucionar les necessitats bàsiques: el menjar, l’aigua, la salut, l’educació... Per això es va anar especialitzant en la construcció de pous que evitessin als habitants dels poblats haver-se de desplaçar quilòmetres a peu per aconseguir una mica d’aigua.

Mas també tenia consciència que la sanitat era una de les grans mancances de la regió. Per això, amb el doctor Giuseppe Maggi va fundar els hospitals de Tokombére, Zinah i Madà. En morir el doctor, va optar per la fundació d’escoles. Fruit d’aquest treball és l’obertura, l’any 1998, de la gran escola professional de Blangoua CEFAVIHAR, a tocar del llac Txad. En els darrers anys, va concentrar els esforços en la llar Femmes de Makary, un punt de trobada de les dones de la zona, fossin de la religió que fossin.

L’any 2010 va emmalaltir i va viatjar a la Garriga per tractar-se però va morir el 18 de novembre d’aquell any. Està enterrat a la Doma. Però la seva obra a la zona de Makary i Blangoua continua activa.

La biografia de Jordi Mas es pot trobar detallada al llibre Retrats de Garriguencs Il·lustres, editat l’any 2009 a la Garriga, i al blog Jordi Mas (Camerun).

dilluns, 14 de novembre de 2011

Un alcalde de Camerun, a la tomba de Jordi Mas

Divendres al migdia, l’alcalde del municipi de Fongo-Tongo, al Camerun, va visitar la tomba del sacerdot Jordi Mas al cementiri de la Doma de la Garriga. El van acompanyar familiars i amics del missioner, l’alcaldessa de la Garriga i l’alcalde de Granollers. L’alcalde camerunès i el seu assistent, que havien estat a Granollers en la trobada mundial de Mayors for Peace (Alcaldes per la Pau), es van interessar per la persona i l’obra de Jordi Mas i van fer una pregària davant del nínxol on està enterrat, sabedors de la feina que havia fet en el seu país durant els 50 anys en què va estar al Camerun. Jordi Mas va morir amb 80 anys el 18 de novembre de l’any passat.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Un pou d'aigua garriguenc en terres de Jordi Mas, al Camerun


Fa pocs dies ha entrat en funcionament un pou d’aigua potable a la zona de l’escola de Madà, un barri de Makary, el poble de l’extrem nord de Camerun on el missioner garriguenc Jordi Mas, mort el novembre de 2010, tenia la seva parròquia. El pou s’ha pogut fer amb els 4.000 euros aportats pels garriguencs que van comprar el llibre Retrats de garriguencs il.lustres, una biografia il·lustrada d’11 personatges de la Garriga, entre les quals Jordi Mas, que tenen el reconeixement oficial dels ajuntaments des dels anys trenta del segle passat fins ara.
Els autors del treball, que formen l’associació La Garriga secreta, van destinar tots els guanys que anés generant el llibre a l’obra camerunesa de Jordi Mas. Així, el mes de setembre li van fer entrega dels primers beneficis: 4.000 euros que ja s’han convertit en aquest pou d’aigua potable tan necessari per a aquest barri de Makary. El pou és artesià i té aigua a una profunditat de 45 metres. Equipat amb una bomba manual, es poden treure 2.500 litres cada hora.
En tota la zona de Madà, on hi ha l’hospital de referència de la regió fundat fa anys per Jordi Mas i el metge Giuseppe Maggi, fins ara no hi havia cap més altre pou. Aquestes terres extremes de Camerun, amb temperatures que arriben als 43 graus, pateixen una sequera extrema i l’aigua potable és importantíssima per a la vida humana i animal i imprescindible per a la curació de moltes malalties que pateixen els habitants de la zona.
El llibre Retrats de garriguencs il.lustres es pot comprar per 20 euros a les llibreries de la Garriga. Tots els beneficis que se’n vagin traient continuaran destinant-se a l’obra que va deixar Jordi Mas en terres de Camerun, a través de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua. El dia de Sant Jordi, aquest llibre solidari estarà a les parades del carrer juntament amb un altre treball dels mateixos autors: La Garriga secreta 2.

dimarts, 15 de març de 2011

Memorial Jordi Mas i Castells

Escric aquestes lletres a Puiggraciós, on ell va exercir per darrera vegada com a capellà la passada Setmana Santa, quan encara les forces li ho permetien. Guardo viu en la memòria el record del seu funeral, bonic i emotiu, llarg, com sol passar en el Camerun, i sobre tot molt humà, com era ell.

Dono gràcies a Déu per haver-lo conegut, per haver-lo pogut seguir en la seva missió, i compartir amb ell vivències, projectes, neguits, desitjos. I també unes quantes cerveses quan la calma ho embolcallava tot. I per sobre de tot, la seva passió per la vida, per la vida a Àfrica, a l’extrem nord camerunès. Ell estimava aquelles terres, les coneixia com ningú. La seva gent, els seus paisatges, les seves històries. Ell va viure molt de temps allà, tant, que molts el coneixen ja de petits; el Jordi forma part de les seves històries personals.

Ell era un home lliure, de tot i de tots. Quan conduïa el seu cotxe per les inacabables planúries sahelianes se’l veia un home feliç, complert. No era un home egoista, feia servir la seva vida, les seves energies per portar el desenvolupament a aquella gent. I per sobre de tot, a les dones. Treballar per la seva dignitat fou una de els seves passions. Fer els pous a prop d’ells i no dels caps, fer formació per elles, projectes que havien de promocionar-les, espais de trobada.

Fins i tot de vegades feia un aire de “dandi”, d’adolescent guapo, presumit i jovial. Les dones l’estimaven, i per sobre de totes, jo veia com l’estimaven les àrabs. Li deien “Jorje” , amb una jota com només elles saben pronunciar. Elles, que eren les últimes de la societat, veien que per a ell, eren les primeres.

Ell era un capellà, un prevere molt marcat pel Vaticà II; un prevere, com molts de la seva generació, amb un profunda unió amb Jesús. Cada dia celebrava l’eucaristia molt d’hora, tant, que molts del hostes ni ho sabien. El silenci, la pregària i un amor profund a l’església marcaven la seva vida. Com tots el que formem l’Església, la relació era de vegades bona, de vegades distant i de vegades emprenyadora. Al llarg de tota la seva última etapa a la regió del Servewel, musulmana, ell no feia conversions com cap missioner. Als germans musulmans no venim a canviar-los la religió, sinó a compartir i treballar junts, deia. Ells també tenen dret al progrés.

Tokombere era diferent, allí entre els animistes de les muntanyes l’Evangeli va entrar. El bisbe Yaouda, de família animista, ens digué com Baba Georges (com allà li deien), li regalà el primer quadern per anar a l’escola. El testimoni del Jordi amb el d’altres, facilitaren la seva conversió i la seva entrada al seminari.

Cristià convençut, prevere missioner, missioner inquiet, cooperant imaginatiu e inesgotable. I per sobre de tot home lliure, de grans horitzons i apassionat per la vida, amb una energia incombustible, que li va durar pràcticament fins al final.

Jordi, descansa en pau en el teu estimat poble, d‘on vas marxar encara infant. Des del Cel, la Garriga i el Camerun es confonen.

Miquel Àngel Pérez, capellà

El proper 4 d’abril de 2001 a les 19 h a la Casa del Llibre (passeig de Gràcia de Barcelona), es presetaran els escrits de Miquel Ángel Pérez sobre Jordi Mas.

divendres, 31 de desembre de 2010

Tot recordant el 'tiet' Jordi


Encara recordo d’ell les estades familiars, en què veies un home que feia que les coses difícils fossin aparentment senzilles… Semblava que acabés de venir de tot arreu sense “cap problema”, una de les seves expressions que recordo més freqüent. Efectivament, amb ell tot semblava fàcil i abastable. Tenia aquella energia positiva, aquell magnetisme (alguns dels molts que l’estimem encara ho pensem i ho comentem, que encara perdura i perdurarà) de deixar-te sempre més bé del que t’havia trobat: per tota cosa interessant tenia diàleg, tenia curiositat. Escoltava més que parlava. Ell que tenia tantes coses per dir!

Ara em ve al cap una de les seves bones i famoses afirmacions. En algunes de les tertúlies familiars que fèiem, algú de nosaltres li va preguntar en una ocasió: “…I tu, Jordi, que has viscut tantes experiències en aquest continent tan meravellós i tan difícil alhora, amb tantes vivències i aventures, entremig de deserts i sobrevivint a més d’un ensurt… per què no escrius alguna cosa, per exemple un llibre? Ell, amb la seva dolça i aguda ironia, la de la gent que pensa abans de dir les coses, amb aquells ullets plens d’il•lusió com un nen encara, aquest nen amb un punt d’ingenuïtat que també porten les grans persones, ens va dir: “Mireu: si una persona està una setmana, dues o tres a l’Àfrica, es capaç de definir el país; de voler demostrar a fons quantes coses sap de la gent, etcètera, etcètera. Si una persona hi està un any, fins i tot és capaç d’escriure un llibre. Però si una persona hi ha estat molts anys, una vida, no escriu res… Veniu i veieu com és Àfrica amb els vostres ulls i sense prejudicis”. Afirmacions com aquestes eren freqüents en la vida i tertúlies familiars del tiet Jordi, que és així com li dèiem tots els nebots, renebots o nebots polítics com jo…

Una altra petita, però alliçonadora vivència que recordo, és quan el portàvem a donar algun vol per diferents contrades veïnes com les terres d’Osona, la Garrotxa o el Ripollès. En un d’aquells dissabtes estiuencs en què semblava recuperar-se una mica de la disortada malaltia, recordo que ens va agrair moltíssim aquestes petites passejades que ja fèiem amb cotxe (no podia ja forçar massa el cos, ell que era un bon caminador!). Amb una de les seves frases boniques i contundents, ens va dir: “Gràcies per aquest regal!” (referint-se als paisatges ben diferenciats que li anaven mostrant des del Congost, passat per la Plana de Vic, fins al Coll de Bracons i el mateix Olot). “Veieu –afegia–, aquí en 30, 50, 80 quilòmetres, el paisatge ja ha canviat tres vegades. A l’Àfrica, en 500 quilòmetres a vegades no canvia res! Què hi farem, és la Natura! Què bonic és tot això…” i afegia com un sorollet de llengua amb les dents, típic de la gent que està satisfeta amb allò que comparteix amb la mirada profunda i en les coses senzilles que ell estimava tant.

Jo, tiet Jordi o Baba Geroges et vaig conèixer fa pocs anys, amb la teva (que ja em sento meva) família, però sempre recordaré la saviesa, humilitat i missatge que portaves i encara portes en els nostres pensaments… Sense anar més lluny, aquest dia de Nadal quan a la parroquia ens donàvem la Pau, vam pensar, sense haver-nos-ho dit abans: “Aquí hi ha el tiet Jordi! Es respira a l’ambient! No ho noteu?”

Gràcies Jordi per tot el que has fet i el que encara faràs durant molts anys en el cors i en les ments dels qui t’estimem. Certament en tu es fa certa aquella frase que algun savi també va dir: “Una persona no mor mai mentre hi hagi gent que la recordi, l’estimi i la senti encara dins seu o al seu voltant…” I amb tu, Jordi, ens passa molt sovint això. Gent com tu et fan creure encara en l’home. Gent com tu et fan adonar que mentre hi hagi persones així… la humanitat tirarà endavant!

Xevi Martí
Article enviat a aquest bloc

diumenge, 12 de desembre de 2010

divendres, 10 de desembre de 2010

Comiats

Un poble és fet dels comiats als seus morts. De com els diu adéu, de com en recull testimoni i llegat. De com en serva record i discurs, de com sap agafar el bo i millor dels relats estesos abans d’avui per construir el propi, l’individual i el comunitari. Poc o molt individualistes indivisibles, som comunitat. El fort de les xarxes socials, en les diferents versions i usos, revela aquesta constatació, que també té alguna cosa de necessitat irrefrenable.

La missa funeral a mossèn Jordi Mas, el missioner de la Garriga que durant 50 anys va fer feina al Camerun, en una de les regions més pobres de l’Àfrica, per al seu desenvolupament, va ser la demostració més lúcida que un poble és també com acomiada els seus morts. Durant la cerimònia van contactar telefònicament amb la parròquia del Camerun on també deien adéu a Baba Georges, com allà l’anomenaven. Quan al Camerun entonaven “La vall del riu vermell”, la comunicació es va entretallar i aleshores es va produir un d’aquells instants de màgia col·lectiva: els assistents, gent d’església i gent de no església, van començar a taral·lejar la peça i omplir els buits. A on no arribaven les veus del Camerun ni els fils avançats del segle XXI, hi posaven de la seva part, per arribar-hi, les veus de la Garriga. Just el que va fer tota la vida Baba Georges. A l’acabar, el dins i el fora de l’església van quedar fets una gran plaça, just el que hauria de ser.

Anna Ballbona, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (10/12/2010)

divendres, 26 de novembre de 2010

Una rosa per en Jordi


Als rosers de casa ha brollat una rosa que no es vol pansir. S'obria ja el dijous, quan al matí, ben d'hora, vam saber que tu, Jordi, ens havies deixat. Llavors, amb molta pena, vaig pensar que te la portaria. Apreciaves moltes coses, sobretot les coses simples i petites d'aquesta vida, i una rosa vinguda de lluny segur que t'agradaria.

Tu vas venir moltes vegades del Camerun i la teva arribada era sempre motiu de il·lusió. Amb les presses, el dissabte, al sortir cap a la Garriga, me la vaig descuidar. El que mai oblidarem, però, seran els enrenous de les teves anades a l'Àfrica. A partir d'ara, ho trobarem a faltar i et trobarem a faltar a tu, Jordi. Aquest dia, quan vam ser a l’església, reconfortadament vaig veure tres roses blanques, boniques, que 'acompanyaven.

Al pati encara llueix la rosa i estic contenta perquè és el record teu. Som molts els que compartirem el teu inestimable record! No he comptat quants pètals té. Tu mostraves sempre molta curiositat. Comptar em treuria la visió de la unitat i tu eres una persona íntegra. A vegades, a la tija et creixia alguna punxa, et defensaves, però permeties que et collíssim i et gaudíssim i al teu costat s'hi estava bé.

I quan la rosa s'assequi l'hauré de tallar. "És la vida", tu ens diries. Sempre t'agradava donar exemples als comentaris. Però Jordi, deixam guardar un parell de pètals, només un parell. Segur que ens explicaries que les roses pansides són adob per a la terra i que la terra necessita cura. Estimaves la terra: la terra d'aquí i la de l'Àfrica; i també la terra fèrtil, la que el teu pare ja llaurava i que dóna collites. A Roma, he après que els rosers, si se'ls esporga durant l'estiu, fan una segona brollada. L'avi Lluís m'ho deuria haver explicat, però no ho he sabut fins ara. Llavors, jo no podava els rosers. Tu has adobat la terra i has ensenyat a la gent com s'esporguen els rosers. Sabies que així és com s'aprenen les coses.

Aquesta rosa és una de les darreres que han florit a casa. Som ja a l'entrada de l'hivern. Ara esperaré amb il·lusió les de la propera primavera. Una la colliré el 23 d'abril i hi tornaré a pensar en tu.

Georgina Mas Singla
Article enviat a aquest bloc

Agraïment de la família de Jordi Mas

La família de Jordi Mas i Castells vol agrair totes les mostres d’afecte i de condol arribades en la seva mort, el dijous 18 de novembre. Tant en el decurs de la malaltia com en els dies finals han estat moltíssimes les persones que ens han donat suport, ens han acompanyat i han mostrat la seva estima cap a el nostre germà Jordi, sacerdot i missioner al Camerun durant quasi 50 anys. A tots ells, moltes gràcies.

Família de Jordi Mas i Castells

A l'amic Jordi

La vida és un seguit d’etapes. Gràcies, Jordi, per haver-nos acollit a Makary.
Gràcies per poder compartir amb tu les inquietuds, els projectes camerunesos per a la gent que estimaves, t’estimen i et recordaran sempre. Ens has transmès la teva vitalitat, energia, tossuderia... per endegar nous projectes. La teva amistat ha estat una experiència única què emmarcarà els darrers anys de la nostra vida. No oblidarem mai les llargues sobretaules dels sopars de Makary recordant fets i anècdotes garriguenques. Gràcies per les moltes coses què hem aprés de tu durant les estades dels darrers cinc anys.
Amb paraules de Joan Maragall «Sigui la mort una major naixença».

Lluís Cuspinera i Ketti Viñas, cooperants al Camerun
Publicat al GAR (26/11/2010)