El meu home de l'any

La revista Times acaba de nomenar Barack Obama home de l’any. No hi ha ningú que pugui negar –i servidora tampoc no ho farà– que Obama ha esdevingut un dels personatges més reconeguts d’arreu del món, segurament per tot el que comporta ser president dels EUA i perquè entorn de la seva presidència s’han creat unes grans expectatives. De moment, però, encara no satura els mitjans de comunicació, perquè no serà fins el 20 de gener que prendrà possessió del càrrec. Serà a partir d’aleshores que començarà –si és que comença– el canvi promès.

La paraula canvi és, precisament, una de les que millor defineixen el meu home de l’any. Els parlo d’un home senzill, afable i molt treballador, originari del meu poble –la Garriga–, que fa 48 anys se’n va anar al nord del Camerun a fer de capellà, concretament a la regió de Makary. Des de llavors que ja no se n’ha mogut. Aquest home és en Jordi Mas. De fet, m’atreviria a afirmar que en Jordi és més africà que europeu per la seva manera d’entendre el món, però, també, perquè ell ja no sabria viure sense tenir els seus peus en terres africanes.

Per què els parlo d’un home desconegut per tots vostès? Per què no aprofito el darrer article de l’any per continuar parlant de política catalana? Doncs la raó és ben senzilla. Per què aquest home creu, com molta altra gent que dedica la seva vida a la cooperació, que el canvi és possible. I actuen en conseqüència, moguts per aquest convenciment. Com els acabo de dir, en Jordi va marxar al Camerun per fer de capellà i quan va arribar-hi (vostès s’imaginen l’Àfrica de fa gairebé mig segle?) va entendre que calia treballar per eradicar la fam, per fer de l’educació un dret universal i per dotar la població dels mitjans imprescindibles per afavorir el desenvolupament del país. Uns propòsits, per cert, que estan inclosos en els Objectius del Mil·lenni que les Nacions Unides van acordar a la cimera del 2000. En fi, el que vull dir és que la feina d’en Jordi a l’Àfrica no ha estat mai intentar “convertir” els africans al catolicisme –a pesar que la regió on ell viu és majoritàriament de tradició musulmana–, sinó que s’ha passat la vida treballant per canviar –per millorar– les condicions de vida dels habitants de la zona on viu, que és immensa.

Per tirar endavant la seva tasca, el més important ha estat comprendre i respectar. I ara potser sí que els parlaré una mica de política. Vull dir de la política de cooperació, perquè és rellevant com en Jordi ha tirat endavant els seus projectes. I ho ha fet des del convenciment que per assolir l’èxit calia la participació de la ciutadania africana, dels receptors de l’ajuda, tenint en compte les necessitats expressades per cada poble. És per això les escoles, les llars infantils, els centres de formació professional, la biblioteca i tants d’altres projectes són plens a vessar. Calia, a més, teixir les complicitats polítiques amb les autoritats de la zona, alhora que s’aprofitava el potencial dels bons professionals que l’han ajudat a innovar les tècniques de construcció mitjançant l’aprofitament de les matèries primeres africanes. I tot això ho ha fet pensant sempre que els gestors de les noves infraestructures havien de ser els africans. Fins i tot no ha oblidat mai el rol de la dona en determinades comunitats africanes. Podria continuar posant-los molts exemples de la manera de cooperar d’en Jordi amb l’Àfrica. No cal. El que és evident és que aquest garriguenc ha fet durant anys una cooperació efectiva i afectiva. Efectiva, perquè en 48 anys ha aconseguit desenvolupar molts i bons projectes. Afectiva, perquè ho ha fet des del respecte absolut al poble africà. I és així que ha aconseguit el que els experts anomenen empoderament, atès que la llista de projectes de cooperació al desenvolupament és a hores d’ara molt llarga, però, també, perquè les comunitats en són les protagonistes.

Fa un any en Jordi va rebre el reconeixement del Consell Comarcal del Vallès Oriental i del diari El 9 Nou, i recentment de l’Ajuntament de la Garriga i de la Caixa de Penedès. En Jordi, però, no crec que els necessiti aquests reconeixements. I encara menys els que li faci una servidora amb aquest article. Evidentment que no. Com tampoc no cal fer-li crítiques, a pesar que –i aquesta observació és complicada– a parer meu hauria d’haver dedicat una atenció especial a la cooperació cultural. Aquest no és un dèficit tan sols dels projectes de cooperació d’en Jordi Mas. Ho és de la gran majoria dels projectes de cooperació de moltes ONG i fins i tot de la cooperació promoguda pels governs. És probable que el problema sigui que una cooperació d’aquesta mena no és senzilla i que per dur-la a terme cal una especialització, un coneixement del medi i unes contraparts molt potents. I sovint això no és possible. Els parlo, per exemple, de les ajudes per revitalitzar les llengües minoritzades i de la creació de centres culturals per al desenvolupament de la cultura local més enllà del folklorisme. Ja els en parlaré en una altra ocasió.

Retornem, doncs, al canvi. Obama va prometre el canvi si guanyava les eleccions. En Jordi, el meu home de l’any, fa feina cada dia per promoure’l i aconseguir-lo. La bona notícia és, per tant, que hi ha gent més o menys anònima que treballa per canviar les coses. És una feina de formigueta, però els asseguro, perquè ho he vist amb els meus ulls, que des que en Jordi és al nord del Camerun hi ha coses que han canviat. La segona bona notícia és la preocupació del govern català i concretament de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que trenca la despreocupació general, per promoure una cooperació cultural de qualitat. Arribarà el dia, n’estic segura, que Catalunya podrà ajudar en Jordi a cobrir aquest aspecte de la seva imprescindible feina de cooperació a l’Àfrica. Tothom hi guanyarà.

Mònica Sabata
Publicat al diari digital 'Crònica' (30/12/2008)

Bones festes i pròsper 2009

"El futur de l'Àfrica passa per la formació de la dona"

Quan va anar al Camerun quina feina hi anava a fer?
Hi anava a fer de capellà com havia fet abans aquí. Un cop allà em vaig adonar que hi havia unes grans mancances materials que requerien atenció prioritària. Quan vaig veure que fer només de capellà no m'omplia, vaig demanar al bisbe d'allà de tornar a Barcelona, però em va dir que no, que no es podien permetre que el primer espanyol que hi arribava se'n tornés.
I què va fer?
Llavors em va enviar a l'Extrem Nord, una zona molt pobra i subdesenvolupada. Feia molt poc que hi havia arribat el primer missioner i, com que no tenia una parròquia de fidels, em vaig obrir molt a la gent, vaig començar a treballar en desenvolupament social i això em va apassionar.
Amb què es va trobar?
Hi faltava de tot, tota mena d'infraestructures. Amb un company metge vam posar en marxa el primer hospital de la regió. No gaire més tard, vam obrir la primera escola.
Quina religió és la majoritària a la zona?
Hi ha molts animistes, cada tribu té la seva. De les grans religions vingudes de l'exterior, l'islam, que hi va arribar fa 300 anys, és la majoritària. Ara hi ha un percentatge petit de cristianisme, que hi va arribar fa només 50 anys.
És un islam tolerant?
Jo diria que és molt tolerant. La convivència és molt bona.
Molts dels seus projectes estan directament relacionats amb la promoció de la dona, oi?
Sí, el futur de l'Àfrica passa per la formació de la dona. Té un paper molt important com a mare, com a administradora i com a educadora. És clau que la dona tingui un paper actiu en la societat africana; es tracta d'eradicar la creença que la dona és inferior i ha de fer el que l'home diu.
Per això els cal independència econòmica.
Sí, si s'han de refiar del que el marit o el pare els dóna, sempre seran esclaves. Volem formar grups de dones amb poder econòmic, que puguin fer coses i no hagin de dependre de ningú. A més, han demostrat ser grans administradores.
Quins projectes tenen?
Tenim en marxa centres de formació, tallers de costura, etc. I ara, amb els diners del premi Josep Parera, posarem en marxa, al llac Txad, un cultiu d'espirulina, que és una alga que té un valor nutritiu molt gran, que serà una font d'ingressos.
I en aquesta tasca de promoció de la dona no topen amb la resistència dels musulmans?
No. Com que tenim bona relació amb els imams i som bons amics, entenen que aquestes iniciatives ajudaran la població a tirar endavant.
Li ha estat fàcil fer amics musulmans?
La convivència s'ha de construir. El primer pas és fer l'esforç del coneixement mutu, després ve l'amistat, que és indispensable per arribar a la col·laboració. La meva relació amb els musulmans és de germà a germà; tots fem camí per millorar humanament, econòmicament, i socialment.
A la seva regió la sida afecta molta gent?
Sí. Els africans al principi se'n reien, deien que era un invent dels occidentals, però, quan van començar a veure que gairebé a cada família hi havia algú infectat, van començar a preocupar-se'n. Però encara queda molt per fer, perquè la malaltia no disminueix sinó que augmenta.
Què cal fer per combatre-la?
Cal molta informació. Al nostre hospital aconsellen l'abstinència, la fidelitat i també l'ús de preservatius.
Viure experiències tan dures mai no li ha fet trontollar la fe?
En un primer moment penses "Quina injustícia, quin descuit de Déu", però després t'adones que, ja que tens la vida, l'has de fer servir per ajudar els altres. És estúpid pensar que, com que no ho pots arreglar tot, no faràs res. Has de sortir de tu i aprendre a mirar l'altre sense prejudicis, sense obstacles, sense interessos. I no és fàcil. Jo he treballat molt, però també he disfrutat molt. Quan fas un pou en un poble i veus la cara de felicitat de la gent que a partir de llavors no hauran de caminar dos o tres quilòmetres per aconseguir aigua potable, això et dóna molta satisfacció. Si saps gaudir de l'alegria de l'altre, t'omple molt.
Com veu les generacions futures?
La joventut africana viu enlluernada per Europa. Veuen tots els serials de la tele europeus i americans, i es pensen que la vida aquí és molt fàcil. No veuen l'esforç que hi ha al darrere i tots volen emigrar cap a Europa.
Tots aquests projectes que tenen en marxa aviat es podran deixar en mans africanes?
A la llarga sí, però de moment no ho crec. La societat africana funciona una mica per inèrcia. Els falta creativitat, i els costa innovar. Els joves que han anat a escoles d'agricultura, per exemple, quan intenten aplicar el que han après, topen amb els grans, que no entenen que un jove els hagi d'ensenyar com s'han de fer les coses. Els que manen són els vells, i els joves han d'obeir. Per canviar això cal tot un procés molt llarg.
En tots aquests anys ha convertit molts musulmans?
Mai no he convertit cap musulmà. Qui sóc jo per canviar el cervell d'una persona...

Carme Gironès, periodista / Miquel Anglarill, fotògraf
Publicat a l'Avui' (19/12/2008)

"Hay que romper cáscaras y no ser caracoles"

Cuando Mossèn, Jordi Mas i Castells llegó al Camerún en 1960, no pensaba que 48 años después en su pueblo natal, La Garriga, lo acabarían nombrando “persona ilustre”. El homenaje de sus conciudadanos, celebrado la semana pasada, llegaba como colofón a la entrega del Premio Josep Parera en reconocimiento a su trayectoria personal.
Una trayectoria que se ha demostrado larga y fecunda, pero que arrancó el día en que vestido con sotana blanca llegó a Duala, la capital económica del Camerún. No había sido fácil. Hacía tres años que insistía ante sus superiores de la Diócesis de Barcelona en su deseo del traslado a las misiones. Allí, trabajando en los arrabales míseros, llenos de gente, afirma que el mundo se le vino abajo. “Me sentí tan pequeño, tan poca cosa”, recuerda ante la magnitud del trabajo por hacer. Su primer impulso fue volver a Barcelona. El entonces Obispo de Duala, Tomás Mongo, habló con él y le dio como alternativa “un periodo de prueba de un año” para partir hacia el norte del Camerún, una zona poblada mayoritariamente por musulmanes, donde el papel de la Iglesia Católica “era de testimonio”. Mas aceptó la propuesta y partió hacia Tokumbere, donde se incorporó al hospital local.

Eran tiempos esos de desconfianza en la zona hacia los cristianos. Esta oposición a la Iglesia quedó evidenciada cuando el médico suizo que gestionaba el hospital de Tokumbere, decidió abrir una delegación en la población de Zina, algo más al norte. “Cuando llegué al pueblo, los notables locales dijeron que no querían sacerdotes”. El médico suizo, Giorgio Maggi, impuso su presencia a los notables, diciendo que tenía permiso para instalar un hospital, que tenía libertad para escoger a sus colaboradores, y que uno de ellos era Mas. En Zina, el garriguense se instaló en el hospital y allí se empezó a encargar de cualquier gestión, desde un trámite administrativo hasta el acompañamiento de los enfermos, pasando por conducir la ambulancia. Una tarea nada fácil eso último en un país sin carreteras asfaltadas. Algo que aún, a sus 78 años, no le asusta a la hora de ponerse al volante de su todoterreno Toyota. Nunca le asustó, como prueba el que sea quizá el único vallesano que puede vanagloriarse de haber cruzado en dos ocasiones el desierto del Sáhara en coche, viajando entre España y el Camerún.

Un día el médico suizo decidió abrir un nuevo hospital más al norte, en la zona de Makary-Blangloua, muy cerca del lago Chad, ya en los confines del país, y le encomendó la misión a Mas de encontrar la ubicación más idónea. Recuerda que pasó un mes viajando por la zona, hasta que llegó a la conclusión de que éste debía ubicarse en el cruce de caminos de Mada. En 1974, este hospital, que actualmente cuenta con 120 habitaciones, y es referencia para los enfermos de más de un centenar de quilómetros, se puso finalmente en marcha. No sin dificultades. Mas siguió vinculado al Hospital de Mada durante más de dos décadas viendo su crecimiento y evolución. En 1988 falleció Maggi y él se encargó de darle sepultura en uno de los patios del Hospital.

En 1993, coincidiendo con el centenario de la llegada del catolicismo al Camerún, decidió seguir su camino hacia el norte y fundó la parroquia de Makary-Blangoua. Desde Mada, Mas oficiaba misa en Blangoua cada semana. “Había llegado la hora de tomar otro camino”, recuerda el sacerdote. En Blangoua se dispuso a poner en marcha una misión. Para ello, pidió al Sultán de Goulfey (una autoridad tradicional de la etnia kotoko y confesión musulmana) que le cediera unos terrenos. Así lo hizo… pero no le cedieron los terrenos que le habían pedido, sino otros distintos en las afueras de la población. Allí, en medio de la nada, debía ponerse en marcha la nueva misión. Jordi Mas compró cuatro contenedores de transporte de mercancías y los habilitó como vivienda. Tres neumáticos sirvieron para levantar el altar que sirvió para la primera misa. “A veces cuando te quieren perjudicar te ayudan”, explica Jordi Mas. Se refiere a que en Blangoua muy pronto les solicitaron la puesta en marcha de una escuela de maternal, que tuvo continuidad con los estudios de primaria y la formación profesional… El rápido crecimiento de las instalaciones escolares hizo que fuera una “suerte” el estar ubicados en una zona fuera del núcleo urbano y con terreno suficiente para este crecimiento incesante. Actualmente la escuela tiene más de 800 alumnos. La última fase de su expansión ha sido la construcción de una residencia de estudiantes que permitirá acoger a jóvenes procedentes de poblaciones alejadas.

Esta obra recibió un nuevo impulso con la llegada hace unos años de otro sacerdote catalán, Francesc Pausas, y posteriormente también con la del exvicario de Mollet, Miquel Ángel Pérez. Hace seis años, en el 2002, los dos corresponsables de la parroquia decidieron repartirse las funciones y Mossèn Jordi Mas se trasladó a vivir a Makary, mientras Pausas se quedaba en Blangoua, en una misión en plena marcha. En Makary en estos últimos años ha puesto en marcha los talleres destinados a las mujeres Femak, cuyo último refuerzo ha sido la construcción de la residencia de instructoras financiada parcialmente por el Consell Comarcal del Vallès Oriental. Concretamente a esta obra destinó los 11.000 euros recibidos en 2007 con motivo de la entrega por parte del Consell de la primera edición del Premio de Cooperación Internacional en reconocimiento de su larga trayectoria. No era el primer reconocimiento a su labor. Hace unos años recibió, por parte del Ministerio de Asuntos Exteriores, la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Católica.

Desde las poblaciones de Makary-Blangoua se dirigen también antenas y actuaciones en Hile Alifa, Fotokol, Goulfey y las islas de Darak y Kofia, entre otras. “A estas alturas – explica Jordi Mas- me siento orgulloso de haber empezado un camino y de haberlo continuado con decisión”. En la zona de Makary-Blangoua en todos estos años ha visto como ante su presencia, se pasaba de la hostilidad a la convivencia sin problemas y al respeto de la mayoría de musulmanes y sus autoridades hacia su persona y su labor. “Nuestra misión es testimonial, de establecimiento de amistad con todos y de trabajo al servicio de la comunidad”. Pese a esta buena relación en la zona entre cristianos y musulmanes, Mas piensa que “aún hay que alcanzar un diálogo interreligioso, y llegar a ver las cosas que nos unen”. Si no se hace así, piensa, el futuro puede ser muy negro. “Con los musulmanes o nos damos las manos o nos destruiremos”, dice. Apuesta por el diálogo fructífero, el que implica escuchar y ser escuchado. “Hay que romper cáscaras y no ser caracoles”, explica gráficamente.

Jordi Abayá, periodista
Publicat a Revista del Vallès (12/12/2008)

El cel a la terra

Aquests dies les aigües del riu Araguaia baixen tristes. Com tot el que té vida i sensibilitat a la regió de Sao Felix, al Mato Grosso brasiler, estic segur que també troben a faltar la Tia Irene. Si és veritat que la gent com ella mor alguna vegada, la Tia Irene va morir el dia 13 de novembre passat. Físicament era més aviat poca cosa, però la seva força interior era tan gran que quan parlava i quan es movia sonava la música.

Irene Franceschini va arribar a Sao Felix do Araguaia l'any 1970. Es va sentir atreta, o més ben dit, cridada, per la feina que allà estava fent un sacerdot que només feia dos anys que havia arribat al Brasil. A pesar del poc temps de la seva arribada, la seva veu ja es feia sentir amb força a tot el país. Aquell sacerdot tenia un nom estrany i difícil de pronunciar per a una brasilera, es deia Pere Casaldàliga, actualment bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia, on encara manté la seva residència.

LA VIOLÈNCIA, la injustícia i l'exclusió social que imperaven a la regió del Mato Grosso colpien com un tret al cor. En aquella terra i en aquell temps no servien les mitges tintes, ni els dubtes, ni les vacil.lacions. A un costat els indis, els camperols i els desarrelats que fugien de la sequera que castigava el nord-est, a l'altre els terratinents, els pistolers i el govern militar. Pere Casaldàliga va prendre partit d'una manera radical a favor dels més des- afavorits i va fer seva la causa dels pobres.

Desafiant els poders establerts, jugant-s'hi la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per a un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.

Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d'aquestes persones. Era religiosa, de l'orde de les Germanes de Sant Josep. Va arribar a Sao Felix do Araguaia quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrere i es va entregar en cos i ànima a una gent i una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva Terra.

Des de la perspectiva d'aquest nostre primer món en crisi, el tercer món sembla que cada vegada estigui més lluny. Hi ha moltes persones que fa anys que treballen per intentar disminuir les distàncies i per acabar amb les diferències. Són gent com Pere Casaldàliga o la Tia Irene al Brasil.

Però, afortunadament, n'hi ha molts més. Hi ha milers de persones a l'America Llatina i també a l'Àfrica que han fet seva la causa dels pobres, que han decidit entregar la seva vida per millorar les condicions de les persones que viuen sense tenir garantits els drets més bàsics. Una gent que, tot i creient que els pobres ja tenen el cel guanyat al cel, el que cal és guanyar per a ells el cel a la terra.

SÓN DONES i homes que la creu la tenen al cor i no al puny, com els missioners clàssics. No han volgut imposar cap creença, han practicat la inculturació, i així, doncs, s'han fet pobres perquè s'han convertit en un més de la comunitat en què s'han instal.lat. No han estat conversors sinó convertits. Això és el que sempre ha practicat la teologia de l'alliberament, un moviment que continua tenint ple sentit malgrat la persecució que ha sofert per part de molts governs i a pesar de la desconfiança que sempre ha despertat en el Vaticà.

L'entrega incondicional i l'opció radical que defineix els seguidors de la teologia de l'alliberament no és ben vista per tothom i el moviment encara té grans detractors. Helder Camara, que va ser una de les grans figures d'aquesta línia de pensament i d'acció, ho explicava amb molta claredat: "Si ajudo un pobre diuen que sóc un sant, però si pregunto per les causes de la seva pobresa diuen que sóc un comunista". Casaldàliga, per respondre a tots aquells que asseguren que al món d'avui aquest moviment ja no té cap sentit, explica que, mentre existeixi Déu i continuï havent-hi pobres, la teologia de l'alliberament seguirà tenint plena vigència.

L'ajuda i la solidaritat amb el Tercer Món no és patrimoni de la Teologia de l'Alliberament, ni tampoc de les organitzacions religioses. En els últims anys han aparegut oenagés de tota mena, moltes d'elles són laiques i el seu origen i la seva pràctica, encara que sigui molt similar en molts aspectes, no es justifica per cap motivació religiosa.

Els voluntaris que mouen aquestes oenagés ho fan per raons humanitàries o per compromís social. Sense voler criticar aquestes oenagés, la proliferació ha comportat que, de vegades, hi hagi algunes iniciatives que no estan del tot clares i que aprofiten la voluntat de col.laboració dels col.lectius més sensibles per a alguns objectius i projectes de dubtosa vàlua.

NO ESTÀ GAIRE de moda parlar bé de l'Església catòlica, potser perquè no convida gaire a l'elogi el que fa i el que diu la seva jerarquia. Però cal reivindicar el paper de l'Església com, probablement, la més antiga i la més fiable de totes les oenagés.Quan defenso aquesta Església catòlica no estic pensant en el Vaticà ni en la Conferència Episcopal Espanyola, penso en molts pobles de l'Amèrica Llatina que són millors per la feina que ha fet un religiós, penso en Presentación López, la monja que va perdre les dues cames en una explosió al Congo i que va manifestar que la primera cosa que faria quan es recuperés seria tornar a l'Àfrica. Penso també en Jordi Mas, un missioner que ha passat mitja vida al Camerun i que acaba de rebre el premi Josep Parera en reconeixement de la seva entrega incondicional, i penso, definitivament, en la Tia Irene. Era una dona menuda que va arribar a una terra on faltava tot i ella els va donar la seva vida.

Francesc Escribano, periodista

Publicat a El Periódico de Catalunya (7/12/2008)

Jordi Mas, Persona Il·lustre de la Garriga

Aquesta setmana es van fer dos homenatges a dos persones de la Garriga, que han lluitat per les llibertats, des de la seva professió. El dijous, es va fer un homenatge a Martí Suñol, farmacèutic de la Garriga i escriptor, des de l'entitat Òmnium Cultural. Però, el dimecres es va nomenar la primera Persona Il·lustre de la Garriga, títol de nova creació, a partir del Reglament de Reconeixements, que es va aprovar a l'últim plenari. Aquesta distinció, va recaure sobre mossén Jordi Mas, que des dels anys seixanta està realitzant treballs de cooperació al Camerún.

En aquest homenatge que se li va fer al cooperant Jordi Mas, vam poder veure el documental que ha guanyat el darrer premi TV3 Catalunya, 'Baba' Georges, que ha estat realitzat pel director de CTL, Txus Medina. Aquest vídeo ens vam apropar més al treball de Jordi Mas. Després, persones que han cooperat o han tingut vivències al costat de Mas ens van acostar, a partir d'una visió més íntimista, al que anomenàvem en aquell moment Persona Il·lustre. Diferents activitats, com un concert de cambra en petit format i la col·laboració de corals i sopranos, van donar més rellevància a l'acte... Si més no, molta més de la que ja en tenia.

Tot això per mostrar a la Garriga, a la nostra comarca, al nostre país i al Món, la feina realitzada per Jordi Mas. Que no és poca. Una persona que, amb ànim altruïsta, dedica la seva vida a ajudar a la resta sense demanar res a canvi. La Garriga fa un homenatge a una persona que ha lluitat pel dret de les persones a viure dignament, a poder tenir una sèrie de recursos que els permeti viure. És per això que aquest reconeixement també serveix per adonar-nos que queda molta feina per fer.

Àlex Valiente, regidor de Joventut i Esports de l'Ajuntament de la Garriga (PSC)
Publicat al seu bloc personal (6/12/2008)

El sacerdot Jordi Mas rep el títol de Persona Il·lustre de la Garriga

El missioner Jordi Mas i Castells va rebre, aquest dimecres, la distinció de Persona Il·lustre de la Garriga per la seva dedicació incansable durant els darrers 48 anys al desenvolupament de la zona nord del Camerun. L’acte de reconeixement, celebrat al Patronat, va comptar amb la participació de persones properes al sacerdot, un fet que va vestir la nit d’emotivitat i sinceritat. El documental 'Baba Georges', guanyador del Premi TV3 Catalunya, del periodista Txus Medina, director de CTL, va encapçalar l’homenatge a Jordi Mas donant a conèixer, a una platea plena, el retrat del missioner i el seu ferm compromís amb una petita part del tercer món. Segons Medina, el documental dedicat a Jordi Mas i a la seva tasca al Camerun "ens ha reconciliat amb la professió de periodistes", i ha recordat "el deure d’aixecar passeres entre el públic i aquell que pot donar exemple".

El metge i cooperant Josep Oliveras va explicar la seva experiència al Camerun quan era un jove estudiant: "Seguim el teu lema: per molta feina que hi hagi per fer, no ens espantem. La camerunesa Constance Madyom, membre de l’ONG Makary Blangoua, va dedicar unes paraules d’agraïment a la tasca del sacerdot, que "sempre està arriscant la seva vida per nosaltres".
L’arquitecte i cooperant Lluís Cuspinera va fer un recorregut per la tasca feta pel missioner i va assegurar que Mas "porta arrelat al fons del cor la Garriga i la seva gent". "Gràcies per ser un digne representant del nostre poble en terra llunyana", va concloure Cuspinera.

El president del Consell Comarcal del Vallès Oriental, Antonio Rísquez, que va conèixer la tasca de Mas al Camerun quan hi va viatjar aquest mes d’abril, va assegurar que el sacerdot "és un magnífic exemple d’esforç, de treballar per la col·lectivitat, de respecte per la societat i de solidaritat".

Després del lliurament del títol honorífic, a càrrec de l’alcaldessa Neus Bulbena, el sacerdot garriguenc, de 78 anys, va dedicar unes paraules d’agraïment a la seva gent –es va detenir en agrair els valors que va aprendre dels seus pares– i va assegurar que la seva tasca al Camerun seguiria a partir d’ara amb el cultiu de l’alga espirulina per fer front a la manca de nutrients en l’alimentació i amb la construcció de biblioteques escolars. "Amb el que hem fet, encara no ho hem fet tot; hem de seguir progressant i ara estem drets per treballar", va comentar el sacerdot.

L’acte organitzat per l’Ajuntament de la Garriga a partir d’un acord de ple proposat per CiU i ERC, va comptar també amb la intervenció musical de la violoncel·lista Marta Garcia i el clarinetista Oriol Garcia, que també han viatjat al Camerun com a cooperants, de la soprano Francesca Masclans, i de l’Escolania Parroquial de Sant Esteve de la Garriga.

Helena Masó, periodista / Ramon Ferrandis, fotògraf

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (5/12/2008)

Jordi Mas i Castells, Persona Il·lustre de la Garriga

Jordi Mas i Castells va néixer el 14 de març de 1930 a la Garriga. Va estudiar a l'Escola Parroquial del poble, fins que als 12 anys ingressà al Seminari a Barcelona. El 1954 va ser ordenat sacerdot i va cantar la seva primera missa solemne a la Garriga el 8 de desembre. Després, va estar en parròquies de Barcelona, Esplugues i Vilanova i la Geltrú, fins que l'any 1961 se li plantejà la possibilitat d'anar al Camerun.

Primerament va arribar a Duala, capital econòmica de Camerun. Va estar treballant als ravals on hi havia molta misèria, plens de gent. I s'hi va estar un any. D'allà, va marxar cap a Tokumbere, a l'hospital local i d'allà a Zina, on feia tota mena de gestions, tràmits administratius, acompanyar malalts o conduir ambulàncies. El 1974 va anar cap a Mada, a la zona de Makari-Blangoua; on el 1993 va fundar la parròquia. Hi va posar en marxa una escola maternal, més tard de primària i de formació professional.

En aquests anys ha promogut a la zona la construcció de centenars de pous, de dispensaris i hospitals, de farmàcies i la reforestació. Darrerament hi ha posat en marxa els tallers FEMAK per a dones (on s'hi fan tallers de costura, d'informàtica, d'horticultura, de salut, d'alimentació i cuina, etc) i la construcció d'una residència per a les instructores dels tallers, inaugurada l'abril de 2008. Aquesta tasca l'ha duta a terme en una zona on la majoria de la població és musulmana, però fa temps que Jordi Mas va decidir que el més important no era aconseguir batejar, sino dedicar-se en cos i ànima a promoure el desenvolupament de la zona. També manifesta que el futur de l'Àfrica està especialment en les dones. Tots aquests projectes han rebut suport econòmic de diversos ajuntaments i ONG de la comarca i d'altres indrets de Catalunya. L'Ajuntament de la Garriga també dóna suport a la construcció d'una sala polivalent i dependència per a cooperants a l'illa de Darak, al llac Txad.

El 28 de novembre de 2008 se li lliurà el IV Premi Josep Parera que convoca l'Obra Social de la Caixa Penedès i que reconeix la trajectòria de persones que hagin excel·lit en la seva vocació i dedicació al servei del desenvolupament comunitari en les dimensions socials, humanitària i solidària.
El reportatge "Baba' Georges", de Catalana Televisió Local, basat en la persona i l'obra de Jordi Mas, va rebre el Premi TV3 Catalunya 2008 que dóna la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
L'any 2007 rebé el I Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental que reconeix la gran tasca de cooperació al desenvolupament duta a terme per mossèn Mas i la seva qualitat humana.
L'any 2000 va rebre la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Católica que reconeix "aquells comportaments extraordinaris que redunden en benefici de la Nació o que contribueixin, de manera rellevant, a afavorir les relacions d'amistat i cooperació de la Nació Espanyola amb la resta de la Comunitat Internacional.
A més, el Ple de 23/07/2008 de l'Ajuntament de la Garriga va aprovar la moció presentada pels grups municipals de Convergència i Unió i Esquerra Republicana de declarar-lo fill predilecte.

Les persones que han conegut Jordi Mas, a qui anomenen 'Baba' Georges al Camerun, en destaquen el seu tarannà generós, humil, constant, perseverant, d'objectius i valors clars i senzills.

Publicat al web de l'Ajuntament de la Garriga (3/12/2008)

'Baba' Georges

Divendres vaig assistir a l’entrega del Premi Josep Parera, de l’Obra Social de la Caixa Penedès, dotat amb 50.000 euros, al missioner Jordi Mas ('Baba' Georges), de la Garriga, "per la seva admirable i extensa tasca de desenvolupament associatiu, formatiu i social entre la població del nord del Camerun, una de les regions més pobres del país".

Enguany és el segon que rep doncs fa uns mesos va rebre el premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental per la tasca que està duent a terme des de fa més de 40 anys al Camerun.

Des de CIU la Garriga varem entendre que el nostre poble no podia ser aliè a aquest reconeixement, i el mes de juliol varem presentar una moció al Ple, juntament amb els companys de la secció local de ERC, demanant que Mn. Jordi Mas fos declarat fill predilecte de la Garriga i se li fes un acte públic de reconeixement i d’agraïment.

Finalment aquest acte es durà a terme el proper dimecres 3 de desembre. A la Garriga s’ ha trigat 6 mesos a dur a terme aquest reconeixement . Sis mesos perquè l’equip de govern volia un reglament propi i com que no el teníem, propostes com la de fer a en Jordi Mas fill predilecte van quedar aturades. Ara ja tindrem reglament, es va aprovar en el passat plenari. Un reglament propi, on no hi haurà ni fills predilectes ni fills adoptius. Un reglament on sí hi haurà “persones il.lustres”... D’aquest tema se n’ha parlat molt, i fins i tot hem arribat a sortir a la premsa d’àmbit nacional. Totes les opinions han coincidit. No agrada aquest llenguatge estèril que deixa les coses a mitges i no imprimeix ni caràcter ni valor.

Per nosaltres el reglament mai ha estat una prioritat. La prioritat era i és simplement que el poble pugui reconèixer la tasca de les persones que ho donen tot pel poble i pels altres. Per nosaltres la voluntat política per fer les coses ha de ser més que qualsevol reglament.Celebro que finalment la Garriga pugui fer un acte de reconeixement a aquest garriguenc tossut i perseverant, que ha lluitat per solucionar les necessitats més bàsiques de les persones, que ha dedicat la seva vida als més necessitats sense prejudici de la seva religió, treballant sempre per al desenvolupament de les persones i llur educació. Que és un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat, destacant també en l’àmbit de la promoció de la dona. No en va ha afirmat molts cops que “les dones són el futur de l’Àfrica”. Un garriguenc que als 78 anys ha dit que la seva opció de vida segueix sent la de restar al Camerun “fins que faci nosa” .

Meritxell Budó, cap del Grup Municipal de CiU a l'Ajuntament de la Garriga
Publicat al seu bloc personal (1/12/2008)

“Els africans han de canviar fatalisme per treball"

Jordi Mas i Castells serà nomenat aquest dimecres Persona Il·lustre de la Garriga, la màxima distinció ciutadana de la població on va néixer fa 78 anys. I aquest divendres va rebre 50.000 euros del Premi Josep Parera de l’Obra Social de Caixa Penedès per la seva llarga trajectòria d’ajut als més desfavorits de l’Àfrica negra.

Molt pocs dies per aquí, perquè se’n torna de seguida, però molts premis i molts reconeixements...
Vull donar les gràcies a tots els que m’ajuden i que em fan veure que no estic sol, que tinc amics. I ara especialment al premi Josep Parera de Caixa Penedès, que ens ajudarà molt en microrealitzacions.
Ja té pensat en què ho invertirà?
Tinc pensat fer almenys cinc pous per a gent que fa molts temps que m’ho demanen, tenir llibres de text per als escolars que ara només van amb llibretes i cultivar l’espirulina.
L’espirulina?
És una alga que té un valor nutrient similar a la carn i que allà pot anar molt bé perquè la cultivin les dones que tenim en els nostres tallers. En comprarem, ensenyarem a treballar-la i farem piscinetes en algunes cases perquè la puguin cultivar elles mateixes.
Vostè sempre fa una gran defensa de les dones de l’Àfrica...
Perquè són el futur. El futur de l’Àfrica el té la dona. Ha estat menyspreada i aixafada, però té una gran potència i capacitat. És tossuda i responsable i tirarà l’Àfrica endavant.
Però a més de les dones, què més necessita l’Àfrica?
Els africans necessiten confiar en si mateixos i treballar. No poden viure només com si fossin captaires. Han de deixar de banda la resignació i canviar fatalisme per treball.
I ajuts externs?
Són benvinguts, i tant! Però per exemple, ara que ha guanyat l’Obama ja hi ha qui pensa que Àfrica rebrà molts diners dels Estats Units. I jo els recordo que per arribar a ser president, l’Obama ha treballat molt i molt durant la seva vida. El que cal és treballar. No esperar que ens enviïn solament diners.
Com viu un sacerdot catòlic en terres musulmanes?
Fer de capellà a Catalunya és servir els cristians i ser capellà en terres musulmanes és donar testimoni de l’Evangeli. I un cop allà descobreixes que abans de tot, aquella gent té necessitats bàsiques com el menjar, la salut, la higiene. Per això em vaig posar a treballar per al desenvolupament. Primer viure, després filosofar, que es diu...
Què li ha ensenyat l’Àfrica en aquests 48 anys?
A tenir paciència, a fer el que puguis fer sense atabalar-te més, a ser conscient de les limitacions, a viure amb el que tens, i a treballar al màxim per ajudar els altres.
I ha estat fàcil?
Quan vaig arribar a Camerun no em vaig adaptar a les multituds de Douala, la ciutat del sud on em van destinar. Però després ja vaig pujar cap a nord Camerun, vaig veure les necessitats que tenien i que en aquelles terres podria ser-los útil. I això he anat fent sempre des d’aleshores.
Devia ser una gran descoberta per a vostè...
I tant! Al principi, vaig tenir la sort de fer l’ambulància de l’hospital de Zina –que vam construir juntament amb el doctor Maggi– per tota la zona, que és com mitja Catalunya. I això em va permetre conèixer la gent i l’entramat de camins de la regió. Em va anar molt bé.
I després de Zina?
Sempre anar fent. Quan aquest hospital ja començava a funcionar, a fer-ne un altre, el de Madà. I quan ja estava a punt, cap a una altra cosa, els pous. I sempre anar tirant endavant.
I per què pous, hospitals i escoles?
És un raonament fàcil: per què la gent pateix? Perquè falten hospitals. Doncs fem-ne. Per què passen gana? Perquè no tenen aliments. Doncs millorem l’agricultura. Però, i l’aigua per regar els horts? Doncs fem pous. Per què s’omplen els hospitals? Per la falta d’higiene. Doncs promocionem les dones i fem escoles i tallers.
Amb 78 anys, ha pensat tornar definitivament a Catalunya?
Jo em quedaré a l’Àfrica mentre pugui sentir-m’hi útil. I el dia que allà sigui càrrega, no tindré cap problema per tornar-me’n cap aquí.

Josep Mas, periodista

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)

Caixa Penedès premia la trajectòria i el treball de Jordi Mas al Camerun

El sacerdot garriguenc Jordi Mas va rebre aquest divendres el Premi Josep Parera, que atorga per quart any consecutiu l’Obra Social de la Caixa Penedès. Amb aquesta distinció, dotada amb 50.000 euros, Caixa Penedès li reconeixia la seva llarga trajectòria personal en favor del desenvolupament a l’extrem nord del Camerun.

El jurat, format per Francesc Escribano, Esther Giménez-Salinas, Domènec Melé, Joan Rigol, Joan Pagès i Josep F. Cortès, va destacar que atorgava el premi a Jordi Mas per "la seva admirable i extensa tasca de desenvolupament associatiu, formatiu i social entre la població del nord del Camerun, una de les regions més pobres del país".

L’acte de lliurament, presidit per Joan Saura, conseller d’Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat, i pels directius de Caixa Penedès, es va fer al Petit Palau de la Música de Barcelona i hi van assistir més de 500 persones, moltes de les quals relacionades directament amb Jordi Mas, que des de fa 48 anys treballa ajudant les persones més desfavorides d’aquesta regió de l’Àfrica negra.

Els premis Josep Parera també van guardonar el Casal dels Infants del Raval pels seus "25 anys de treball en favor de la integració i inclusió social d’infants, joves i famílies del barri del Raval de Barcelona" segons l’acte del jurat.

Amb un discurs senzill i emotiu, Jordi Mas va agrair el premi Josep Parera a la Caixa Penedès i va voler dedicar aquest guardó a totes les persones que l’han acompanyat directament o indirectament en els seus anys en terres africanes: "No estic sol" recordava Mas davant de l’auditori. Va enumerar també algunes de les feines que havia anat fent en aquests 48 anys: "He plantat milers i milers d’arbres, que són una necessitat vital, igual com els pous, que també n’he fet molts. I el treball amb les dones. I ara, amb els diners del premi, continuarem fent més pous i amb les dones cultivarem l’alga espirulina, que viu molt bé a la zona del llac Txad i és molt nutritiva".

Josep Colomer, president de Caixa Penedès, va explicar que els premis Josep Parera, que porten el nom del darrer president de l’entitat, "reconeixen dues necessitats: el compromís de persones i grups envers les necessitats humanes i, al mateix temps, que aquests models de conducta tinguin més difusió".

La Garriga el distingeix aquest dimecres
Els reconeixements a Jordi Mas no acaben aquí. Aquest dimecres, l’Ajuntament de la Garriga el declararà Persona Il·lustre en un acte obert al públic que es farà al Patronat a 2/4 de 9 del vespre. A més dels parlaments i d’actuacions musicals, es projectarà Baba Georges, un documental dirigit per Txus Medina i premiat recentment per TV3 i per Òmnium que té Jordi Mas com a protagonista.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)

El documental 'Baba Georges', de CTL, obté el premi de televisió d'Òmnium Cultural

En menys d’un mes, el documental Baba Georges, del periodista Txus Medina, director de la productora de CTL, ha rebut dos premis. Fa pocs més de 15 dies obtenia el Premi TV3 Catalunya en la seva dissetena edició, mentre que en la Festa de les Lletres Catalanes de divendres al vespre va guanyar el Premi de Televisió Lluís Diumaró, dotat amb 500 euros. D’entre els sis treballs presentats, el jurat va decidir guardonar aquest documental de la productora del Grup EL 9 NOU que treballa per Granollers TV i Canal Mollet perquè "té el mèrit de transmetre l’honestedat de Jordi Mas, un missioner que fa nostra la seva emoció i la seva tasca".

Txus Medina, molt satisfet amb el nou guardó, va voler remarcar el protagonisme del missioner de la Garriga. "Sense Jordi Mas aquest documental no hauria estat possible". El periodista va remarcar el fet que el premi de TV3 es va instituir després de la mort en accident de trànsit de tres periodistes de la casa, entre ells el granollerí Lluís Diumaró, i el premi rebut divendres és en homenatge al mateix periodista. Medina va rebre el premi de mans de la seva filla, Berta.

L’equip del documental, format també per Montse Redondo, com a ENG, i Pep Mas, com a productor associat, ha decidit donar els 500 euros del premi a l’ONG Makary-Blangoua, que treballa amb Jordi Mas i el capellà Cisco Pausas mantenint una escola per a més de 500 alumnes i construint pous, hospitals, sales polivalents i tallers educatius dedicats especialment a les dones. Els periodistes van fer el mateix amb els 5.000 euros que van rebre del Premi TV3 Catalunya.

Baba Georges fa un retrat intimista del missioner de la Garriga, que fa més de 48 anys que treballa a la regió de l’extrem nord del Camerun. El reportatge ja ha estat emès a Granollers TV, Canal Mollet, Canal Català del Vallès Oriental i Canal Set de Santa Eulàlia de Ronçana.

Premi a la revista ‘Font del diàleg’
L’altre premi del camp de la comunicació que es va atorgar divendres a la nit va ser el Premi de Premsa Setmanari La Gralla, que es va emportar la revista Font del Diàleg, que editen i dirigeixen els germans Cucurella de la Garriga. La Junta d’Òmnium Cultural va decidir atorgar els 600 euros del premi a aquesta publicació "per la qualitat dels seus escrits i per ser una revista gratuïta diferent dedicada totalment a l’espai cultural de la comarca aprofundint en temes d’actualitat".

Teresa Terrades, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (1/12/2008)