diumenge, 7 de desembre de 2008

El cel a la terra

Aquests dies les aigües del riu Araguaia baixen tristes. Com tot el que té vida i sensibilitat a la regió de Sao Felix, al Mato Grosso brasiler, estic segur que també troben a faltar la Tia Irene. Si és veritat que la gent com ella mor alguna vegada, la Tia Irene va morir el dia 13 de novembre passat. Físicament era més aviat poca cosa, però la seva força interior era tan gran que quan parlava i quan es movia sonava la música.
Irene Franceschini va arribar a Sao Felix do Araguaia l'any 1970. Es va sentir atreta, o més ben dit, cridada, per la feina que allà estava fent un sacerdot que només feia dos anys que havia arribat al Brasil. A pesar del poc temps de la seva arribada, la seva veu ja es feia sentir amb força a tot el país. Aquell sacerdot tenia un nom estrany i difícil de pronunciar per a una brasilera, es deia Pere Casaldàliga, actualment bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia, on encara manté la seva residència.

LA VIOLÈNCIA, la injustícia i l'exclusió social que imperaven a la regió del Mato Grosso colpien com un tret al cor. En aquella terra i en aquell temps no servien les mitges tintes, ni els dubtes, ni les vacil.lacions. A un costat els indis, els camperols i els desarrelats que fugien de la sequera que castigava el nord-est, a l'altre els terratinents, els pistolers i el govern militar. Pere Casaldàliga va prendre partit d'una manera radical a favor dels més des- afavorits i va fer seva la causa dels pobres.
Desafiant els poders establerts, jugant-s'hi la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per a un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.
Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d'aquestes persones. Era religiosa, de l'orde de les Germanes de Sant Josep. Va arribar a Sao Felix do Araguaia quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrere i es va entregar en cos i ànima a una gent i una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva Terra.
Des de la perspectiva d'aquest nostre primer món en crisi, el tercer món sembla que cada vegada estigui més lluny. Hi ha moltes persones que fa anys que treballen per intentar disminuir les distàncies i per acabar amb les diferències. Són gent com Pere Casaldàliga o la Tia Irene al Brasil.
Però, afortunadament, n'hi ha molts més. Hi ha milers de persones a l'America Llatina i també a l'Àfrica que han fet seva la causa dels pobres, que han decidit entregar la seva vida per millorar les condicions de les persones que viuen sense tenir garantits els drets més bàsics. Una gent que, tot i creient que els pobres ja tenen el cel guanyat al cel, el que cal és guanyar per a ells el cel a la terra.

SÓN DONES i homes que la creu la tenen al cor i no al puny, com els missioners clàssics. No han volgut imposar cap creença, han practicat la inculturació, i així, doncs, s'han fet pobres perquè s'han convertit en un més de la comunitat en què s'han instal.lat. No han estat conversors sinó convertits. Això és el que sempre ha practicat la teologia de l'alliberament, un moviment que continua tenint ple sentit malgrat la persecució que ha sofert per part de molts governs i a pesar de la desconfiança que sempre ha despertat en el Vaticà.
L'entrega incondicional i l'opció radical que defineix els seguidors de la teologia de l'alliberament no és ben vista per tothom i el moviment encara té grans detractors. Helder Camara, que va ser una de les grans figures d'aquesta línia de pensament i d'acció, ho explicava amb molta claredat: "Si ajudo un pobre diuen que sóc un sant, però si pregunto per les causes de la seva pobresa diuen que sóc un comunista". Casaldàliga, per respondre a tots aquells que asseguren que al món d'avui aquest moviment ja no té cap sentit, explica que, mentre existeixi Déu i continuï havent-hi pobres, la teologia de l'alliberament seguirà tenint plena vigència.
L'ajuda i la solidaritat amb el Tercer Món no és patrimoni de la Teologia de l'Alliberament, ni tampoc de les organitzacions religioses. En els últims anys han aparegut oenagés de tota mena, moltes d'elles són laiques i el seu origen i la seva pràctica, encara que sigui molt similar en molts aspectes, no es justifica per cap motivació religiosa.
Els voluntaris que mouen aquestes oenagés ho fan per raons humanitàries o per compromís social. Sense voler criticar aquestes oenagés, la proliferació ha comportat que, de vegades, hi hagi algunes iniciatives que no estan del tot clares i que aprofiten la voluntat de col.laboració dels col.lectius més sensibles per a alguns objectius i projectes de dubtosa vàlua.

NO ESTÀ GAIRE de moda parlar bé de l'Església catòlica, potser perquè no convida gaire a l'elogi el que fa i el que diu la seva jerarquia. Però cal reivindicar el paper de l'Església com, probablement, la més antiga i la més fiable de totes les oenagés.Quan defenso aquesta Església catòlica no estic pensant en el Vaticà ni en la Conferència Episcopal Espanyola, penso en molts pobles de l'Amèrica Llatina que són millors per la feina que ha fet un religiós, penso en Presentación López, la monja que va perdre les dues cames en una explosió al Congo i que va manifestar que la primera cosa que faria quan es recuperés seria tornar a l'Àfrica. Penso també en Jordi Mas, un missioner que ha passat mitja vida al Camerun i que acaba de rebre el premi Josep Parera en reconeixement de la seva entrega incondicional, i penso, definitivament, en la Tia Irene. Era una dona menuda que va arribar a una terra on faltava tot i ella els va donar la seva vida.

Francesc Escribano, periodista
Publicat a El Periódico de Catalunya (7/12/2008)