divendres, 16 de gener de 1987

"El desert ensenya a aprendre a conviure, a tolerar-se i a saber escoltar"


Avui ens endinsem en el coneixement d'una gent i d'una regió de les anomenades «terres llunyanes». En Jordi Mas, 56 anys, capellà i garriguenc de naixement; ens transporta fins a un país costaner de l'Africa Equatorial: el Camerun. N'és un bon coneixedor. Hi ha passat 21 anys de la seva vida: set treballant amb els pagesos, set més enmig dels pescadors i els restants entre els pobles nòmades i seminòmades, on encara desenvolupa una feina de servei a la comunitat.

Com és el Camerun que vostè coneix tan bé?
EI Camerun és l'Àfrica en petit. Hi ha una mica de tot. Al Sud, la pluviometria és molt elevada i, naturalment, hi ha molta vegetació. En canvi, el Nord és molt més pobre perquè el clima és sec, només plou durant tres mesos i la resta d'any és de secada intensa. Jo estic a Mada, un poblat de 400 habitants situat en aquesta zona.
Dintre dels països del Tercer Món, es pot considerar com a país pobre?
Camerun no és el més pobre. La gent viu amb molt poca cosa, subsisteix amb el que cull. Tot és secà i si la pluja falla l'anyada va per terra. Per això, tothom procura tenir una cabra, un xai o algun animal per engreixar. Però quan el maten l'han de menjar durant dos o tres dies perquè, com que no hi ha neveres, no es pot conservar més. Tothom passa amb allò que té. A les hores de menjar fan com unes farinetes que acompanyen amb una mica de llet. I això és tot. Heu de pensar que caldria vuit vaques de les d'allà per al consum de llet d'una família. Estan acostumats a aquest tipus d'alimentació. Jo he vist persones a l'hospital que, en menjar de nou amb normalitat, no són capaces d'assimilar-ho tot.
També deu escassejar l'aigua...
L'època de pluges, que duraties mesos, es caracteritza peb xàfecs forts i curts que cauen un parell de cops per setmana. De tota manera, no és suficient per poder cultivar ja. que després vénen els nou mesos de forta secada i l'aigua escasseja tant que un pou que s'ha fet ara s'ha hagut d'aprofundir fins ais 400 metres. I és l'únic que hi ha a tota la regió!
Aquest fet condiciona la vida de la gent?
Allà on sóc es dediquen a la ramaderia i són seminòmades. A l'època de pluges s'estan al poblat i durant la secada la gent jove i els ramats marxen cap als voltants del llac i del riu i al poble només hi queden els vells i els nens.
Al Camerun conviuen moltes cultures diferents?
Jo he viscut en un lloc on es parlaven sis llengües i tota l'acció educativa es feia en els sis idiomes. Al Camerun es parlen 350 llengües, que corresponen a 350 ètnies diverses.
Els pigmeus són una d'aquestes ètnies...
El pigmeu viu de la caça, és l'amo del bosc i li agrada viure-hi incontrolat. Ara volen crear escoles per estabilitzar-los, en el fons per controlar-los. No són violents, però sí una mica rebels. Potser tenen raó. És tan bonica la llibertat... Tothom vol defensar el seu punt de vista, guardar la tradició.
I la tasca missionera?
S'ha de fer amb respecte a les persones. El missioner pot presentar, pot mostrar, no pot obligar ni passar factura. La meva feina d'evangelització és de presència, de testimoni. Si volguessis convertir seria una falta de respecte i no ho aconseguiries. Hem d'entendre que no som races superiors, som cultures diferents.
Quin és el seu treball diari?
Durant la setmana no tinc activitat missionera perquè al meu poble no hi ha comunitat cristiana. La meva feina és a l'hospital que hem construït, on faig d'infermer. Mirem d'educar sanitàriament, passar de la medecina curativa a la preventiva. La pitjor malaltia de la persona és la ignorància. El meu treball és social, de servei a la comunitat.
Com s'organitza aquesta comunitat?
Un gran cap governa tots els poblats d'una mateixa tribu i als pobles mana el consell dels vells, que discuteix i soluciona els problemas de convivència existents. Aquest esquema tradicional d'organització conviu amb el modern, heretat dels francesos: governador, prefecte i subprefecte. Quan arriben les eleccions, el gran cap dóna les paperetes del partit únic a la seva gent i aquests van a votar. La tradició i l'oficialitat es van entrelligant de mica en mica.
I s'obeeixen les decicions dels vells?
A tota l'Àfrica el vell és molt respectat. Els fills accepten sense discutir la ‘dictadura’ dels pares perquè la seva paraula es respecta totalment. L'asil de vells, a diferència d'Europa, allà és inconcebible.
Encara existeixen fetillers?
Sí, i no s'han de veure despectivament. El bruixot domina els poders ocults en bé de la seva comunitat i la gent hi creu. Fins i tot n'hi ha a les grans ciutats. El problema és que de vegades fallen en les seves curacions perquè no tenen un bon coneixement del malalt i els apliquen unes dosis totalment inadequades.
Com es veu des d'un país pobre el fet que es despenguin milions en armament?
No es comprèn. Amb el que val un avió Mirage es podrien proporcionar medicaments per curar tots els nens de l'Àfrica Central. És difícil entendre que no es trobin els diners per comprar medicaments i es trobin per comprar avions que serviran per destruir.
Què es pot fer des d'Europa?
La gent hauria de prendre consciència de les injustícies que existiesen. Em subleva la diferència que hi ha entre els països del Nord i els del Sud. Allà cada dia mengen farinetes, aquí cada dia podem variar. Si aquí t'agafa una grip una mica forta, tens un bon hospital a la vora. Allà una dona que ha de parir fa 10 quilòmetres. a peu amb el nen mig sortint perquè no hi ha carreteres. Els diners són un ajut necessari per a la compra de medicaments. Els mals immediats s’han de solucionar immediatament.


Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou d'Osona (16/1/1987)