Mn. Jordi Mas Castells, noces d'or al Camerun

Entre els sacerdots de la nostra diòcesi que celebren les noces d’or sacerdotals hi ha Mn. Jordi Mas. Nasqué a La Garriga l’any 1930 i fou ordenat prevere per Mons. Gregori Modrego l’any 1954. Hem d’agrair al Senyor, aquest any cinquantè, el seu ministeri.
L’encíclica missional del papa Pius XXII Fidei Donum va fer prendre consciència de responsabilitat missionera als preveres i seminaristes dels anys cinquanta. A poc a poc, van anar prosperant els contactes amb el bisbe Tomás Mongo de la diòcesi de Douala, al Camerun.
Després d’uns anys de servir a diferents parròquies de la diòcesi de Barcelona començà el seu caminar al Camerun. Des l’any 1961 Mn. Jordi es va incorporar al presbiteri de Douala. Forma part del grup de tantes persones que han agermanat Barcelona amb el poble del Camerun. L’any 1963 va decidir deixar la diòcesi de Douala per anar a una zona més pobra i marginada del Camerun.
TOKOMBERE
Mn. Simón Mpeke estava en missió vora les tribus animistes de les muntanyes Mandara, al nord del país. Llavors el bisbe de Douala, Mons. Mongo, hi va enviar també Mn. Jordi Mas. L’esperit apostòlic i l’estil testimonial de Carles de Foucauld han acompanyat la missió de Mn. Jordi a les terres del nord del Camerun.
Mn. Jordi va aconseguir l’any 1967, d’una banda, que Mn. Ramon Fàbregas anés a fer equip amb ell al nord del Camerun, i, d’altra banda, que a Barcelona es creés un equip d’ajut per tirar endavant el pla de desenvolupament anomenat PROMONORD, integrat en el Secretariat d’Agermanament.
Aquest projecte ampliava la relació que ja hi havia amb la parròquia de la Miraculosa, de Barcelona, on Mn. Mas havia estat un temps de vicari. Demanava la construcció de vint pous a diversos poblats, una cantina escolar per a tres-cents alumnes, un camió per a la cooperativa agrícola i els economats, un centre agropecuari i una escola agrícola. No tot s’aconseguí.
ZINA
L’any 1969, el metge suís Dr. Maggi va anar a fundar un hospital al mig de les maresmes inundables de Zina, vora el riu Logone. Són poblacions ja islamitzades. Allí els musulmans del poblat, amb el soldà, no hi volien cap missió. Però aquells dos catòlics, Mn. Mas i el Dr. Maggi, hi fundaren l’hospital i el sostingueren durant anys. Quan l’hagueren de tancar, marxaren més al nord.
SERBEWELL
El doctor anà a Mada l’any 1978. És un petit poblat a la vora de Makary, no lluny del braç d’aigua anomenat Serbewell. És a prop del llac Txad i a la vora de la frontera amb Nigèria.
Mn. Jordi anà a treballar i viure a l’hospital de Mada, altre cop amb el Dr. Maggi. Des d’allí començà les missions catòliques de Makary i de Blangoua. Dirigeix la zona missional de la diòcesi catòlica de Yagoua, que pertany a la regió de l’extrem nord del Camerun, amb unes 8 comunitats, en aquesta zona d’inundacions anuals i majoria religiosa musulmana.
La tasca de l’hospital no fou l’única que ocupà el treball de Mn. Jordi pels veïns de Makary. Novament començà la construcció de pous, per tal que tinguessin aigua potable durant tot l’any. És un dels treballs que encara fa el 2004, tant a favor dels poblats
de la tribu Kotokò, agricultors, com dels ramaders nòmades, els àrabs Choa. Ara col·laboren amb ell uns mossèns barcelonins.
Amb ell i els seus companys d’ordenació sacerdotal, donem gràcies al Pare de blancs i de negres. Per a tots ha ressuscitat el seu Fill Jesús.

Mn. Manuel Roig, delegat diocesà de Missions
Publicat al Full Dominical de Barcelona (28/3/2004)

"El desert ensenya a aprendre a conviure, a tolerar-se i a saber escoltar"

Avui ens endinsem en el coneixement d'una gent i d'una regió de les anomenades «terres llunyanes». En Jordi Mas, 56 anys, capellà i garriguenc de naixement; ens transporta fins a un país costaner de l'Africa Equatorial: el Camerun. N'és un bon coneixedor. Hi ha passat 21 anys de la seva vida: set treballant amb els pagesos, set més enmig dels pescadors i els restants entre els pobles nòmades i seminòmades, on encara desenvolupa una feina de servei a la comunitat.

Com és el Camerun que vostè coneix tan bé?
EI Camerun és l'Àfrica en petit. Hi ha una mica de tot. Al Sud, la pluviometria és molt elevada i, naturalment, hi ha molta vegetació. En canvi, el Nord és molt més pobre perquè el clima és sec, només plou durant tres mesos i la resta d'any és de secada intensa. Jo estic a Mada, un poblat de 400 habitants situat en aquesta zona.
Dintre dels països del Tercer Món, es pot considerar com a país pobre?
Camerun no és el més pobre. La gent viu amb molt poca cosa, subsisteix amb el que cull. Tot és secà i si la pluja falla l'anyada va per terra. Per això, tothom procura tenir una cabra, un xai o algun animal per engreixar. Però quan el maten l'han de menjar durant dos o tres dies perquè, com que no hi ha neveres, no es pot conservar més. Tothom passa amb allò que té. A les hores de menjar fan com unes farinetes que acompanyen amb una mica de llet. I això és tot. Heu de pensar que caldria vuit vaques de les d'allà per al consum de llet d'una família. Estan acostumats a aquest tipus d'alimentació. Jo he vist persones a l'hospital que, en menjar de nou amb normalitat, no són capaces d'assimilar-ho tot.
També deu escassejar l'aigua...
L'època de pluges, que duraties mesos, es caracteritza peb xàfecs forts i curts que cauen un parell de cops per setmana. De tota manera, no és suficient per poder cultivar ja. que després vénen els nou mesos de forta secada i l'aigua escasseja tant que un pou que s'ha fet ara s'ha hagut d'aprofundir fins ais 400 metres. I és l'únic que hi ha a tota la regió!
Aquest fet condiciona la vida de la gent?
Allà on sóc es dediquen a la ramaderia i són seminòmades. A l'època de pluges s'estan al poblat i durant la secada la gent jove i els ramats marxen cap als voltants del llac i del riu i al poble només hi queden els vells i els nens.
Al Camerun conviuen moltes cultures diferents?
Jo he viscut en un lloc on es parlaven sis llengües i tota l'acció educativa es feia en els sis idiomes. Al Camerun es parlen 350 llengües, que corresponen a 350 ètnies diverses.
Els pigmeus són una d'aquestes ètnies...
El pigmeu viu de la caça, és l'amo del bosc i li agrada viure-hi incontrolat. Ara volen crear escoles per estabilitzar-los, en el fons per controlar-los. No són violents, però sí una mica rebels. Potser tenen raó. És tan bonica la llibertat... Tothom vol defensar el seu punt de vista, guardar la tradició.
I la tasca missionera?
S'ha de fer amb respecte a les persones. El missioner pot presentar, pot mostrar, no pot obligar ni passar factura. La meva feina d'evangelització és de presència, de testimoni. Si volguessis convertir seria una falta de respecte i no ho aconseguiries. Hem d'entendre que no som races superiors, som cultures diferents.
Quin és el seu treball diari?
Durant la setmana no tinc activitat missionera perquè al meu poble no hi ha comunitat cristiana. La meva feina és a l'hospital que hem construït, on faig d'infermer. Mirem d'educar sanitàriament, passar de la medecina curativa a la preventiva. La pitjor malaltia de la persona és la ignorància. El meu treball és social, de servei a la comunitat.
Com s'organitza aquesta comunitat?
Un gran cap governa tots els poblats d'una mateixa tribu i als pobles mana el consell dels vells, que discuteix i soluciona els problemas de convivència existents. Aquest esquema tradicional d'organització conviu amb el modern, heretat dels francesos: governador, prefecte i subprefecte. Quan arriben les eleccions, el gran cap dóna les paperetes del partit únic a la seva gent i aquests van a votar. La tradició i l'oficialitat es van entrelligant de mica en mica.
I s'obeeixen les decicions dels vells?
A tota l'Àfrica el vell és molt respectat. Els fills accepten sense discutir la ‘dictadura’ dels pares perquè la seva paraula es respecta totalment. L'asil de vells, a diferència d'Europa, allà és inconcebible.
Encara existeixen fetillers?
Sí, i no s'han de veure despectivament. El bruixot domina els poders ocults en bé de la seva comunitat i la gent hi creu. Fins i tot n'hi ha a les grans ciutats. El problema és que de vegades fallen en les seves curacions perquè no tenen un bon coneixement del malalt i els apliquen unes dosis totalment inadequades.
Com es veu des d'un país pobre el fet que es despenguin milions en armament?
No es comprèn. Amb el que val un avió Mirage es podrien proporcionar medicaments per curar tots els nens de l'Àfrica Central. És difícil entendre que no es trobin els diners per comprar medicaments i es trobin per comprar avions que serviran per destruir.
Què es pot fer des d'Europa?
La gent hauria de prendre consciència de les injustícies que existiesen. Em subleva la diferència que hi ha entre els països del Nord i els del Sud. Allà cada dia mengen farinetes, aquí cada dia podem variar. Si aquí t'agafa una grip una mica forta, tens un bon hospital a la vora. Allà una dona que ha de parir fa 10 quilòmetres. a peu amb el nen mig sortint perquè no hi ha carreteres. Els diners són un ajut necessari per a la compra de medicaments. Els mals immediats s’han de solucionar immediatament.

Entrevista de Pep Mas publicada a El 9 Nou d'Osona (16/1/1987)