divendres, 18 d’abril de 2008

Un 'nassara' en terra de sultans

Amb 78 anys, podria estar-se tranquil·lament retirat a casa seva, a la Garriga, amb totes les necessitats bàsiques plenament cobertes. Però no, Jordi Mas ha optat per quedar-se a la regió més pobra i necessitada del Camerun mentre pugui. I a hores d’ara encara pot, i tal com se’l veu físicament, té corda per dies.
Jordi Mas és un home treballador, tossut i perseverant. Per això, i malgrat les adversitats que ha tingut en alguna ocasió, ha anat tirant endavant incomptables iniciatives destinades al desenvolupament de la gent dels pobles i poblats de l’extrem nord del Camerun, una regió de més de 2.000 quilòmetres quadrats i al voltant de 300.000 habitants que toca al llac Txad i que té el Txad a la dreta i Nigèria a l’esquerra.
La seva tasca pastoral l’ha anat fent entre els pocs cristians que ha anat trobant en els llocs on ha viscut, però la seva opció no ha estat mai la de convertir infidels, la tasca que li van encomanar quan l’any 1960 va venir a l’Àfrica negra com a missioner. Mas va comprovar de seguida que aquella gent no necessitava cap missioner ni cap conversió –ja eren musulmans o animistes–, sinó que requerien del seu ajut, no per fer-los entrar en la fe cristiana, sinó per intentar solucionar les necessitats més bàsiques i elementals: l’aigua i la salut.
Així doncs, es va anar especialitzant en la construcció de pous que evitessin als habitants de la zona haver de desplaçar-se quilòmetres i quilòmetres a peu per aconseguir una mica d’aigua per beure tant per a ells com per al seu bestiar, els animals que els donen el seu aliment diari. En va construir centenars, i mentre condueix el seu Toyota pick-up per les pistes polsegoses de l’estació seca prèvia a les pluges d’estiu, els va assenyalant un per un satisfet de veure com els pous sempre estan rodejats de vida humana i animal.
Mas també va veure clar que la sanitat era una de les grans mancances d’aquesta regió de l’Àfrica negra. I si ara mateix, l’esperança de vida al Camerun és de 50 anys i la gent sovint mor per infeccions i malalties que aquí serien de solució ben fàcil, fa trenta anys la situació encara era més greu. Per això, juntament amb el doctor Giorgio Maggi, de Suïssa, va fundar l’hospital de referència de Madà, i hi va treballar durant anys en tasques administratives i fent d’ambulància amb un jeep, una feina que li va permetre conèixer molt bé totes les pistes de la regió i, sobretot, poder conèixer de prop i acostar-se als habitants de la zona d’influència de l’hospital, uns 200 quilòmetres a la rodona.
Quan l’any 1988 va morir el doctor Maggi, Jordi Mas va optar per la fundació d’escoles, perquè té molt clar que un poble sense cultura i sense educació és un poble sense esperança i sense futur. Un dels fruits d’aquest treball és la gran escola de Belangoua, poble agermanat amb Santa Eulàlia de Ronçana, que acull 500 alumnes d’ensenyament bàsic més 40 que hi aprenen un ofici. Mecànica i fusteria són les dues especialitats que més es necessiten, tot i que també els caldrien bons paletes per fer construccions sòlides, encara que sigui amb les típiques peces d’adob fetes d’argila assecades al sol.
En una terra extrema com aquesta, on encara hi ha models heretats de l’edat mitjana com els sultans, que no manen però influeixen potser més que les autoritats administratives, un nassara –‘blanc’ en la llengua de la zona– és mirat amb curiositat sempre que passa pels carrers o arriba en algun poblat. Però, en canvi, Jordi Mas no és un nassara qualsevol, és père Georges, baba Georges, un apel·latiu col·loquial que implica estima i admiració cap a la persona que el porta.
I és que en aquests 48 anys d’estada al Camerun, Jordi Mas s’ha guanyat l’estima de tothom perquè ell mateix també és un home comprensiu, que estima a tothom i que ajuda els altres tant com pot, siguin de la religió que siguin, perquè puguin tenir una vida millor, que bona falta fa. Es podria dir que Jordi Mas, més que un missioner, que mai no ho ha estat ni ho ha volgut ser, va ser un cooperant avant la lettre, un pioner del que ara són les ONG que es mouen per aquest i altres països treballant per al desenvolupament humà. Per tot això i per tota la feina feta per aquest home d’una sola peça, es va ben merèixer el premi de Cooperació Internacional al Desenvolupament Humà que, en la seva primera edició, li va atorgar el Consell Comarcal del Vallès Oriental.
Jordi, de part de tots, gràcies, moltes gràcies!

Pep Mas, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (18/4/2008)