divendres, 25 d’abril de 2008

Historia de Sara

Encara falta una mica pel Nadal. Just als mesos previs quan, 2.000 anys abans, Isabel s’adona que Maria està embarassada. L’home arriba a l’hospital de Madà, a l’extrem nord del Camerun. A la porta, hi troba la Sara sobre una estora, feta un quatre pels dolors. Sara sembla una nina, a penes 14 anys. Fa dos dies que està de part i hi ha arribat caminant, arrossegant els peus per camins polsegosos. L’home s’afanya a buscar el metge de l’hospital, però no hi és. Sembla que ha marxat de vacances, o de permís, tant se val. L’home rumia i cau que els podrà ajudar el metge de Makary, el poble del costat. Puja al jeep i li falta temps per trucar a la porta de casa seva. Li explica que Sara té mal, que és mare primerenca i que està espantada. Al doctor de Makary, li sap greu, però no la podrà atendre allà a l’hospital. No és competència seva, algú el podria denunciar per ficar-se on no el demanen. “No s’amoïni”, li diu l’home, “Jo ja m’encarrego de signar un paper en què accepto tota la responsabilitat”. El doctor fa que no amb el cap i a l’home se li esmicola el temps.

Torna a Madà i busca el xofer de l’ambulància: un jeep adaptat. Traslladaran la Sara a l’hospital de Kousseri, una ciutat situada a uns dos-cents quilòmetres. Sara viu en un poblat al mig de Madà i Kousseri. Va caminar 120 quilòmetres fins a Madà per la bona fama del seu hospital. L’home troba el conductor al pati: “Marxem!”. El xofer mira a terra i li diu que no té els papers en regla per conduir. L’home li respon: “La policia pot ser dolenta, però quan vegi que portes aquesta noia malalta et deixarà passar! Són persones, no pas animals!” “I quan torni de Kousseri jo sol?”, insisteix el conductor. L’home no perd la paciència, ja ha conduït l’ambulància altres vegades: sortiran sols. Sara s’estira a la llitera, no diu res, tanca els ulls de mal. S’ha fet de nit i l’home vigila els sots de les pistes, els esvorancs de la carretera que als mapes figura que està asfaltada. L’home li diu coses maques a la Sara, li diu que tindrà una princesa, li diu que serà preciosa. És negra nit, nit africana, sense fanals, sense corrent a les cases.

Després d’hores de bots i de frenades, arriben a l’hospital de Kousseri. L’home respira quan es troba una llevadora coneguda; havia coincidit amb ella en un altre hospital, el de Zina. A la sala de parts, només s’esperen dues parteres. El metge tampoc no hi és, però l’avisaran. L’home es confia i decideix marxar amb la sensació de tenir la feina feta. De tornada, amb l’ambulància, no calcula bé un dels sots i xoca. Res d’important, res que no pugui arreglar el xapista. Aparca el vehicle atrotinat amb certs remordiments per la destrossa. No va calcular bé. No.

L’endemà, l’home es troba un familiar de la Sara pel carrer: “Com estan les dues noies?” “No està bé, la Sara”, li respon l’altre. “La Sara és morta.” El metge de Kousseri li va donar un calmant, la volia atendre al matí. La Sara no va aguantar més. Tenia 14 anys i era com una nina. L’home es diu Jordi Mas. Té 78 anys i continua treballant al Camerun per la Sara, per totes les Sares que no tenen l’oportunitat d’uns metges competents a prop, d’uns mestres que els ensenyin que les seves filles seran princeses.

Jesús Medina, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (25/04/2008)