dimecres, 7 de gener de 2009

El Camerun i Catalunya

Per a molts catalans, el Camerun era tan sols un país africà com tants d’altres, fins que vàrem descobrir que era una potència futbolística capaç de fer que Espanya quedés eliminada d’un Mundial. Un recent viatge per aquelles terres exòtiques ens ha fet descobrir uns lligams interessants amb el nostre país.

El Camerun és un país mitjà de l’Àfrica Central que, des del 1960, és un estat independent. Amb uns 447.000 km2, és un xic més petit que l’estat espanyol i té una població d’uns 18 milions d’habitants. La seva forma és la d’un triangle, amb base al sud, una part costanera en el Golf de Guinea i el vèrtex tocant al llac Txad. Va de la regió equatorial al Sahel, quasi saharià, fet que li dóna la pràctica totalitat de climes i paisatges africans. Aquestes característiques han permès que al Camerun hi hagi un eslògan turístic que digui: “El Camerun, la síntesi d’Àfrica en un triangle”.
Missioners
A ran de la seva independència, el jove estat del Camerun va afavorir l’entrada de missioners catalans amb un acord de cooperació entre el Bisbat de Barcelona, amb qui aleshores n’era el bisbe auxiliar, Narcís Jubany, i el bisbat de Douala. Alguns mossens encara hi són, al cap de més de quaranta anys, com Mn. Antoni Sala, a Yaoundé, la capital, i Mn. Jordi Mas, al nord, tocant al Txad i amb qui ens trobàrem a Kousseri.
Al sud, ja a la costa del Golf de Guinea, concretament a Grand Batanga, hi ha la Paroisse de Saint Pierre Claver, actualment amb un sacerdot autòcton, però fundada als anys seixanta per un d’aquells missioners catalans, en honor del gran sant nascut a Barcelona. Aquests missioners, imbuïts de l’esperit del Concili Vaticà II, duen a terme una tasca d’evangelització sense enfrontaments amb les arrels animistes de la majoria de la població, cercant punts en comú entre ambdues creences.
Cooperants
Molts joves catalans van a l’Àfrica com a voluntaris dedicats a cooperar amb algunes ONG que exerceixen tasques complementàries a les dels missioners clàssics. Contribueixen, alhora, a la recuperació de velles tradicions culturals i a millorar els nivells de coneixement de la població.
A Rhumsikhi, un interessant poblat animista, vàrem adquirir un recull de contes locals, traduït al francès, editat a Girona i imprès per Pagès de Lleida, amb un seguit de noms catalans i Printed in Catalonia.
Futbol
Ens agradi o no, el futbol, a més d’un fenomen de masses, és un dels elements de la globalització, amb tots els seus defectes i, també, avantatges, ja que amb la globalització ens coneixem un xic millor.
El Camerun s’ha convertit en el país de Papa Eto’o a causa de la gran popularitat d’aquest jugador del Barça. Per ell molts camerunesos coneixen el Barça i, de retruc, Catalunya, fins al punt que un bar de Douala s’anomena Le Catalan 9, amb el número que llueix Eto’o, convertit en un punt d’enllaç entre el Camerun i Catalunya.
A Kousseri, al nord i fent frontera amb el Txad, ens rebé el soldà. El seu ajudant em digué: “Sou de Barcelona, aquí tothom és del Barça i, quan es retransmet un partit per la televisió, celebrem els gols dels vostres jugadors com si fossin els nostres.
Seguidament va afegir-hi: “El soldà també és simpatitzant del Barça, però no pas perquè hi jugui Eto’o, sinó perquè, com a equip de l’UNICEF, s’ha convertit en el sincer amic de tots els africans.”
Una profecia
A Rhumsikhi hi ha un conegut Père des Crabes, que escolta i tradueix profecies dictades per uns crancs de riu. Als occidentals ens pot xocar aquest fet, però fins i tot el president del Camerun consulta al Père des Crabes.
A la pregunta, feta per la meva esposa, sobre quan arribaria la independència de Catalunya, aquest prestigiós xaman digué: “El teu país i el meu són bons amics. El meu país no era independent i ara ho és. Actualment el teu país té moltes dificultats per assolir la independència. Finalment el teu país serà independent, d’aquí a vint anys.” Així parlà el Père des Crabes.
Que la Mare Terra, la Gran Divinitat dels animistes, permeti aquest miracle!

Rafael Battestini
Publicat al blog Lo Banyut (7/1/2009)