Era modest, senzill, humil... com els homes bons. Era un sacerdot que sense buscar protagonisme va lluitar cada dia amb totes les eines al seu abast perquè arribés el dia, que ell dissortadament no ha pogut veure, en què hauran de caure definitivament les fronteres que s’aixequen entre rics i pobres. Era un capellà d’una església anònima que pensa i viu molt allunyada de Roma i de l’ortodòxia vaticana. Jordi Mas va ser durant cinquanta anys un home pràctic que defugia grans discursos: “Primer menjar, després filosofar” solia dir. I des d’aquelles terres del nord del Camerun que eren casa seva es preguntava: “Com puc predicar jo el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment?”Garriguenc il·lustre arrelat al sahel
Jordi Mas era garriguenc de naixement i fill Il·lustre de la població, però estava profundament arrelat al Sahel, una de les regions més pobres de l’Àfrica negra. A Makary i en molts d’altres pobles de l’Extrem Nord del Camerun havia passat el darrer mig segle: des que amb 30 anys va arribar al país, l’any 1961, fins ara. Va morir aquí, a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, el dijous 18 de novembre, però fins al darrer dia va tenir fixades aquelles terres i aquella gent en el seu pensament. Li preocupava el benestar dels seus veïns: els pocs cristians que acollia a la seva parròquia i els molts musulmans del poble. Els volia feliços a tots.
Contribució solidària
Enfrontant des d’aquí la malaltia, continuava pensant en una de les necessitats més importants d’allà: els pous d’aigua, font imprescindible de vida i de salut, tant per a les persones com per al bestiar. En la seva vida havia fet centenars de pous. I ara, amb 80 anys, en projectava d’altres que, malgrat la seva mort, es faran igualment per la contribució solidària de molts garriguencs, d’administracions que s’han cregut la quota del 0’7% per al desenvolupament i de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua, que des de 1996 l’ha acompanyat contínuament des de Catalunya.
Convençut que les dones eren el futur de l’Àfrica, des d’aquí pensava en la Femak (Femmes de Makary) que havia deixat allà: una llar on es reuneixen dones de diferents cultures i religions per facilitar el seu coneixement mutu: “La Femak és com les passeres de la Garriga de quan jo era petit, que feien fàcil la relació veïnal entre una banda i l’altra de la riera. La llar de les dones també facilita un intercanvi ric i profitós entre les unes i altres”. N’estava molt satisfet.
En els seus darrers dies garriguencs, que van ser de gairebé un any, Jordi Mas tenia un record per als molts nens i nenes que omplen els carrers de Makary i de la veïna Blangoua. En aquesta població fronterera que toca a l’amenaçat i minvant llac Txad, va fundar-hi una escola que ara mateix té més de cinc-cents alumnes, des dels més petits fins als que hi aprenen un ofici, que en aquelles terres sol ser el de mecànic, soldador, paleta, fuster o agricultor. Defensor que l’ensenyament fa les persones més lliures, a Jordi Mas li agradava explicar la fundació l’any 1969 d’una altra escola, a Tokombére, ara de 800 alumnes, i el llarg camí que va portar a la creació de l’escola de Blangoua, que en els darrers anys ha dirigit un altre sacerdot català: Cisco Pausas. Una escola que és un centre plurinacional de referència perquè, en aquell lloc extrem, hi arriben alumnes camerunesos, però també de la veïna Nigèria, del Txad i del Níger.
Salut, ensenyament i cultura
Si l’ensenyament i la cultura eren conceptes bàsics per a Jordi Mas, ho era encara més la salut de les persones. Per això, i col·laborant durant anys estretament amb el metge suís Giuseppe Maggi, va impulsar tres hospitals: el de Tokombére, el de Zinah i el de Madà. Només en aquest darrer es dóna servei, amb totes les limitacions africanes imaginables, a uns 300.000 habitants escampats en uns 2.000 quilòmetres quadrats. Unes xifres que, ni de bon tros, aguanten una comparativa amb les dades de Catalunya.
El treball d’una vida
Mas va marxar a l’Àfrica a convertir infidels, com li havien inculcat al seminari. Però de seguida va veure que aquell no era l’objectiu: “Vaig arribar al Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, em vaig endur alguns llibres i poca cosa més. I quan vaig pujar cap a l’extrem nord només em vaig emportar llavors de carxofa i pastanaga”. I aquest ha estat el camí que ha seguit fins ara. Això sí, reclamant l’atenció general per aconseguir un món millor. “Darrere de les muntanyes del Vallès hi ha un món on nosaltres hem d’estar presents. El món és un poble i tots som ciutadans d’aquest poble”, solia dir.
Jordi, no te n’has anat. La teva persona i la teva obra continuarà ben viva entre tots nosaltres. I pensa que allà, a casa teva, hi estarem presents!
Josep Mas, president de l'Associació La Garriga Secreta
Publicat al GAR (26/11/2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada