divendres, 26 de novembre de 2010

Jordi Mas, consol per a descreguts

Les persones que no creiem en Déu tenim serioses dificultats per confiar en els seus missatgers. Quan es pretén involucrar-nos en litúrgies i comunions que no compartim, acostumem a tenir reaccions de rebuig, i, com més espectacular i ostentosa és la demostració de fe, com més imperatiu i invasiu és el desplegament de recursos, més ens tanquem en nosaltres mateixos, i més ens reafirmem en el nostre ateisme. Podem fer-ho amb més o menys tendresa, amb més o menys discreció envers els creients, però aquest és el nostre sentiment.

Fa poques setmanes vam rebre la visita del Papa de Roma, i tot el que va significar em confirmava, una vegada més, que no sóc un anyell de Déu: ni del Déu cristià ni del Déu musulmà ni del Déu jueu ni de cap divinitat ni de cap creença religiosa d’enlloc del món.

Les persones que no creiem en Déu tenim tendència a pensar que les religions són un instrument de poder i de dominació, i, des del nostre punt de vista, la Història, el passat i el present de la humanitat, constitueixen un exemple ininterromput d’injustícia i de sang vessada en nom de Déu.

Afortunadament, el món és ple de creients, de totes les religions, que, de tant en tant, ens desmenteixen. També de missatgers. La meva mare va retrobar una certa pau espiritual gràcies al seus mestres Zen, després d’haver conegut un bon nombre de catòlics benintencionats que procuraven bastir un món més habitable. Un germà meu, que va passar anys a Nova Delhi, va compartir tresors politeistes amb persones de tota casta i condició. Jo mateix vaig viure a Algèria, i recordo amb devoció converses al hammam amb el meu molt fervent amic musulmà Noureddine.

Afortunadament, el món és ple de missatgers catòlics que, de tant en tant, ens desmenteixen. Penso en Pere Casaldàliga, al Brasil, i en Óscar Romero i Ignacio Ellacuría, al Salvador, i en Joan Alsina, a Xile i en tants altres que, aquí i allà, invertint la perversa equació, han vessat la seva pròpia sang en nom de Déu i de la justícia dels homes.

Un parell de salutacions cordials a banda, no vaig tenir ocasió de conèixer en Jordi Mas, però he vist i he llegit i he escoltat en boca dels veïns, i em consta la immensa feina feta al Camerun, i sé dels seus cinquanta anys dedicats, exclusivament, al progrés humà de la seva comunitat: sense proselitisme, sense xantatge de cap mena, sense segones intencions, i defugint qualsevol comoditat o privilegi. I se m’acut pensar que, si tots els missatgers de Déu –tant se val de quin Déu parlem-- fessin seva aquesta manera d’apropar-se als homes i als seus patiments, les religions que actuen de bona fe guanyarien molts adeptes. Aquest és el més gran elogi que es pot adreçar a un missatger: el seu triomf.

Martí Porter, antropòleg
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (26/11/2010)