A reveure, 'Baba Georges'

Divendres 19 de novembre. Són quarts de 7 de la tarda i torno de la Garriga. Obro el correu electrònic d’en Pep Mas, director d’aquest diari i company de viatges a l’Àfrica. El primer d’ells a l’Extrem Nord del Camerum, a Makary i Blangoua. Precisament allà, millor dit a Djamena (capital del Txad) vaig conèixer en Jordi Mas, primer premi del Consell Comarcal de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà.

Fèiem servir el passaport, però probablement no ens calia. Baba Georges, el nom camerunès d’en Jordi, era el millor salconduit que podíem fer servir per travessar fronteres i arribar a casa seva. Perquè més que garriguenc i vallesà, ell era camerunès i africà.

Estic convençut que tothom que hagi conegut Jordi Mas a l’Àfrica coincidirà amb mi en la triple petjada que ens ha deixat. Un triangle indissoluble i indissociable conformat per la seva persona, la seva obra i el seu entorn. Tres parts de la vida d’en Jordi que configuren un tot.
He conegut poques persones que en un període tan curt de temps m’hagin impactat tant amb valors que haurien de ser més quotidians i que malauradament no ho són: senzillesa, humilitat, fermesa, empenta, sacrifici, claredat d’objectius, constància, perseverança... i serien molts els punts suspensius que caldria aplicar.

La magnitud de la seva obra parla per si mateixa: escoles, tallers, pous, i darrerament l’espirulina, una alga que ell ens va ensenyar i amb la qual pretenia omplir de proteïnes unes panxes mancades d’alimentació. Estem parlant de salut, educació, formació, aigua i menjar, aspectes que aquí els tenim a l’abast de la immensa majoria, però allà d’una ínfima minoria.
I per últim, en aquesta trilogia de petjades que tenim, l’Àfrica, la gran oblidada. La terra que ell va decidir que fos casa seva. Un entorn difícil, dur, sec, castigat pel clima, per la història i per moltes altres qüestions que podríem afegir i que no sé si toca avui. Un indret on tots els vallesans hem tingut el millor dels ambaixadors possibles. Perquè en Jordi era un africà vallesà i exercia com a tal.

Dissabte 20 de novembre. Hem acomiadat definitivament (?) Jordi Mas a la Garriga. Físicament ens deixa un buit. Però és nomes un buit material. Emocionalment no conec cap persona que en un període tan curt de temps com el que vaig compartir amb ell pugui omplir tant de records, vivències, sentiments i valors com el Jordi. Després de veure els vídeos projectats al seu funeral, de sentir les paraules emocionades de tots els que van parlar, de connectar amb les veus que ens arribaven des de Makary, es pot dir que no ha marxat del tot. Per molts anys, moltes persones, el tindrem amb nosaltres.

Només puc acabar afirmant que va ser en Jordi Mas qui va rebre aquell merescut premi, però que els veritablement honorats som tots aquells que l’hem conegut i hem sigut Nassaras al seu costat.

Jordi Mas, Baba Georges, descansa en pau.

Antonio Rísquez, president del Consell Comarcal del Vallès Oriental
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (22/11/2010)