divendres, 26 de novembre del 2010

Una rosa per en Jordi


Als rosers de casa ha brollat una rosa que no es vol pansir. S'obria ja el dijous, quan al matí, ben d'hora, vam saber que tu, Jordi, ens havies deixat. Llavors, amb molta pena, vaig pensar que te la portaria. Apreciaves moltes coses, sobretot les coses simples i petites d'aquesta vida, i una rosa vinguda de lluny segur que t'agradaria.

Tu vas venir moltes vegades del Camerun i la teva arribada era sempre motiu de il·lusió. Amb les presses, el dissabte, al sortir cap a la Garriga, me la vaig descuidar. El que mai oblidarem, però, seran els enrenous de les teves anades a l'Àfrica. A partir d'ara, ho trobarem a faltar i et trobarem a faltar a tu, Jordi. Aquest dia, quan vam ser a l’església, reconfortadament vaig veure tres roses blanques, boniques, que 'acompanyaven.

Al pati encara llueix la rosa i estic contenta perquè és el record teu. Som molts els que compartirem el teu inestimable record! No he comptat quants pètals té. Tu mostraves sempre molta curiositat. Comptar em treuria la visió de la unitat i tu eres una persona íntegra. A vegades, a la tija et creixia alguna punxa, et defensaves, però permeties que et collíssim i et gaudíssim i al teu costat s'hi estava bé.

I quan la rosa s'assequi l'hauré de tallar. "És la vida", tu ens diries. Sempre t'agradava donar exemples als comentaris. Però Jordi, deixam guardar un parell de pètals, només un parell. Segur que ens explicaries que les roses pansides són adob per a la terra i que la terra necessita cura. Estimaves la terra: la terra d'aquí i la de l'Àfrica; i també la terra fèrtil, la que el teu pare ja llaurava i que dóna collites. A Roma, he après que els rosers, si se'ls esporga durant l'estiu, fan una segona brollada. L'avi Lluís m'ho deuria haver explicat, però no ho he sabut fins ara. Llavors, jo no podava els rosers. Tu has adobat la terra i has ensenyat a la gent com s'esporguen els rosers. Sabies que així és com s'aprenen les coses.

Aquesta rosa és una de les darreres que han florit a casa. Som ja a l'entrada de l'hivern. Ara esperaré amb il·lusió les de la propera primavera. Una la colliré el 23 d'abril i hi tornaré a pensar en tu.

Georgina Mas Singla
Article enviat a aquest bloc

Agraïment de la família de Jordi Mas

La família de Jordi Mas i Castells vol agrair totes les mostres d’afecte i de condol arribades en la seva mort, el dijous 18 de novembre. Tant en el decurs de la malaltia com en els dies finals han estat moltíssimes les persones que ens han donat suport, ens han acompanyat i han mostrat la seva estima cap a el nostre germà Jordi, sacerdot i missioner al Camerun durant quasi 50 anys. A tots ells, moltes gràcies.

Família de Jordi Mas i Castells

A l'amic Jordi

La vida és un seguit d’etapes. Gràcies, Jordi, per haver-nos acollit a Makary.
Gràcies per poder compartir amb tu les inquietuds, els projectes camerunesos per a la gent que estimaves, t’estimen i et recordaran sempre. Ens has transmès la teva vitalitat, energia, tossuderia... per endegar nous projectes. La teva amistat ha estat una experiència única què emmarcarà els darrers anys de la nostra vida. No oblidarem mai les llargues sobretaules dels sopars de Makary recordant fets i anècdotes garriguenques. Gràcies per les moltes coses què hem aprés de tu durant les estades dels darrers cinc anys.
Amb paraules de Joan Maragall «Sigui la mort una major naixença».

Lluís Cuspinera i Ketti Viñas, cooperants al Camerun
Publicat al GAR (26/11/2010)

Jordi Mas, senzill i humil com els bons homes

Era modest, senzill, humil... com els homes bons. Era un sacerdot que sense buscar prota­gonisme va lluitar cada dia amb totes les eines al seu abast perquè arribés el dia, que ell dissor­tadament no ha pogut veure, en què hauran de caure definitivament les fronteres que s’aixe­quen entre rics i pobres. Era un capellà d’una es­glésia anònima que pensa i viu molt allunyada de Roma i de l’ortodòxia vaticana. Jordi Mas va ser durant cinquanta anys un home pràctic que defugia grans discursos: “Primer menjar, des­prés filosofar” solia dir. I des d’aquelles terres del nord del Camerun que eren casa seva es pregun­tava: “Com puc predicar jo el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment?”

Garriguenc il·lustre arrelat al sahel
Jordi Mas era garriguenc de naixement i fill Il·lustre de la població, però estava profundament arrelat al Sahel, una de les regions més pobres de l’Àfrica negra. A Makary i en molts d’altres pobles de l’Extrem Nord del Camerun havia passat el darrer mig segle: des que amb 30 anys va arribar al país, l’any 1961, fins ara. Va morir aquí, a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, el dijous 18 de novembre, però fins al darrer dia va tenir fixades aquelles terres i aquella gent en el seu pensament. Li preocupava el benestar dels seus veïns: els pocs cristians que acollia a la seva parròquia i els molts musulmans del poble. Els volia feliços a tots.

Contribució solidària
Enfrontant des d’aquí la malaltia, continuava pensant en una de les necessitats més impor­tants d’allà: els pous d’aigua, font imprescindible de vida i de salut, tant per a les persones com per al bestiar. En la seva vida havia fet centenars de pous. I ara, amb 80 anys, en projectava d’altres que, malgrat la seva mort, es faran igualment per la contribució solidària de molts garriguencs, d’administracions que s’han cregut la quota del 0’7% per al desenvolupament i de l’ONG Ajut i Solidaritat Makary-Blangoua, que des de 1996 l’ha acompanyat contínuament des de Catalunya.

Convençut que les dones eren el futur de l’Àfrica, des d’aquí pensava en la Femak (Femmes de Ma­kary) que havia deixat allà: una llar on es reunei­xen dones de diferents cultures i religions per faci­litar el seu coneixement mutu: “La Femak és com les passeres de la Garriga de quan jo era petit, que feien fàcil la relació veïnal entre una banda i l’altra de la riera. La llar de les dones també facilita un intercanvi ric i profitós entre les unes i altres”. N’estava molt satisfet.

En els seus darrers dies garriguencs, que van ser de gairebé un any, Jordi Mas tenia un record per als molts nens i nenes que omplen els carrers de Makary i de la veïna Blangoua. En aquesta pobla­ció fronterera que toca a l’amenaçat i minvant llac Txad, va fundar-hi una escola que ara mateix té més de cinc-cents alumnes, des dels més petits fins als que hi aprenen un ofici, que en aquelles terres sol ser el de mecànic, soldador, paleta, fus­ter o agricultor. Defensor que l’ensenyament fa les persones més lliures, a Jordi Mas li agradava explicar la fundació l’any 1969 d’una altra escola, a Tokombére, ara de 800 alumnes, i el llarg camí que va portar a la creació de l’escola de Blangoua, que en els darrers anys ha dirigit un altre sacerdot català: Cisco Pausas. Una escola que és un centre plurinacional de referència perquè, en aquell lloc extrem, hi arriben alumnes camerunesos, però també de la veïna Nigèria, del Txad i del Níger.

Salut, ensenyament i cultura
Si l’ensenyament i la cultura eren conceptes bà­sics per a Jordi Mas, ho era encara més la salut de les persones. Per això, i col·laborant durant anys estretament amb el metge suís Giuseppe Maggi, va impulsar tres hospitals: el de Tokom­bére, el de Zinah i el de Madà. Només en aquest darrer es dóna servei, amb totes les limitacions africanes imaginables, a uns 300.000 habitants escampats en uns 2.000 quilòmetres quadrats. Unes xifres que, ni de bon tros, aguanten una comparativa amb les dades de Catalunya.

El treball d’una vida
Mas va marxar a l’Àfrica a convertir infidels, com li havien inculcat al seminari. Però de seguida va veure que aquell no era l’objectiu: “Vaig arribar al Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, em vaig endur alguns llibres i poca cosa més. I quan vaig pujar cap a l’extrem nord només em vaig emportar llavors de carxofa i pastanaga”. I aquest ha estat el camí que ha seguit fins ara. Això sí, reclamant l’atenció general per aconseguir un món millor. “Darrere de les muntanyes del Vallès hi ha un món on no­saltres hem d’estar presents. El món és un poble i tots som ciutadans d’aquest poble”, solia dir.

Jordi, no te n’has anat. La teva persona i la teva obra continuarà ben viva entre tots nosaltres. I pensa que allà, a casa teva, hi estarem presents!

Josep Mas, president de l'Associació La Garriga Secreta
Publicat al GAR (26/11/2010)

Jordi Mas, consol per a descreguts

Les persones que no creiem en Déu tenim serioses dificultats per confiar en els seus missatgers. Quan es pretén involucrar-nos en litúrgies i comunions que no compartim, acostumem a tenir reaccions de rebuig, i, com més espectacular i ostentosa és la demostració de fe, com més imperatiu i invasiu és el desplegament de recursos, més ens tanquem en nosaltres mateixos, i més ens reafirmem en el nostre ateisme. Podem fer-ho amb més o menys tendresa, amb més o menys discreció envers els creients, però aquest és el nostre sentiment.

Fa poques setmanes vam rebre la visita del Papa de Roma, i tot el que va significar em confirmava, una vegada més, que no sóc un anyell de Déu: ni del Déu cristià ni del Déu musulmà ni del Déu jueu ni de cap divinitat ni de cap creença religiosa d’enlloc del món.

Les persones que no creiem en Déu tenim tendència a pensar que les religions són un instrument de poder i de dominació, i, des del nostre punt de vista, la Història, el passat i el present de la humanitat, constitueixen un exemple ininterromput d’injustícia i de sang vessada en nom de Déu.

Afortunadament, el món és ple de creients, de totes les religions, que, de tant en tant, ens desmenteixen. També de missatgers. La meva mare va retrobar una certa pau espiritual gràcies al seus mestres Zen, després d’haver conegut un bon nombre de catòlics benintencionats que procuraven bastir un món més habitable. Un germà meu, que va passar anys a Nova Delhi, va compartir tresors politeistes amb persones de tota casta i condició. Jo mateix vaig viure a Algèria, i recordo amb devoció converses al hammam amb el meu molt fervent amic musulmà Noureddine.

Afortunadament, el món és ple de missatgers catòlics que, de tant en tant, ens desmenteixen. Penso en Pere Casaldàliga, al Brasil, i en Óscar Romero i Ignacio Ellacuría, al Salvador, i en Joan Alsina, a Xile i en tants altres que, aquí i allà, invertint la perversa equació, han vessat la seva pròpia sang en nom de Déu i de la justícia dels homes.

Un parell de salutacions cordials a banda, no vaig tenir ocasió de conèixer en Jordi Mas, però he vist i he llegit i he escoltat en boca dels veïns, i em consta la immensa feina feta al Camerun, i sé dels seus cinquanta anys dedicats, exclusivament, al progrés humà de la seva comunitat: sense proselitisme, sense xantatge de cap mena, sense segones intencions, i defugint qualsevol comoditat o privilegi. I se m’acut pensar que, si tots els missatgers de Déu –tant se val de quin Déu parlem-- fessin seva aquesta manera d’apropar-se als homes i als seus patiments, les religions que actuen de bona fe guanyarien molts adeptes. Aquest és el més gran elogi que es pot adreçar a un missatger: el seu triomf.

Martí Porter, antropòleg
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (26/11/2010)

Un río rojo unió Makary y la Garriga

La población de Makary, en el norte de Camerún, y La Garriga, estuvieron conectados durante unos minutos el pasado sábado por la tarde. Ambas poblaciones, alejadas entre ellas miles de quilómetros, compartieron el dolor común por la pérdida del sacerdote y misionero, Jordi Mas. La pequeña comunidad católica de Makary, que durante años dirigió el misionero de La Garriga, se unió mediante el teléfono al funeral que se llevaba a cabo en el templo de Sant Esteve de La Garriga. La emoción de las palabras lejanas de la comunidad africana, que resonaban desde la megafonía, llegaron a su punto culminante cuando desde el corazón del Sahel le dedicaron el espiritual Red river valley (El valle del río rojo), que fue tatareada por los centenares de personas que llenaban el templo vallesano. También fueron emocionantes las palabras de diversas personas que conocieron y colaboraron con la obra de Jordi Mas, desaparecido la semana pasada a la edad de 80 años.

La ceremonia religiosa que se alargó unas dos horas, debería haber sido presidida por el cardenal, Lluís Martinez Sistach, quien disculpó su ausencia por encontrarse en Roma. El cardenal fue sustituido por el obispo auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. La ceremonia fue concelebrada también por el obispo auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, y un obispo camerunès, Yaouda Barthelemy, de quien dependen las parroquias de Makary y Blangoua que Mas regentaba. Hace unos días, el obispo carmerunés informó a Mas de que su obra misionera quedaba en manos de una comunidad católica italiana. Barthelemy, que intervino en francés, se mostró especialmente afectado por la pérdida de Mas y recordó que él lo había conocido desde su infancia, cuando empezó a acudir a la escuela de la misión, y que lo había animado desde el principio en su vocación religiosa.

La ceremonia también fue concelebrada por una veintena de sacerdotes algunos de los cuales, como manifestaron en la tribuna, conocían la historia de Jordi Mas y su vocación misionera desde su paso por el seminario, allá por los años cincuenta. Cabe señalar que durante el funeral, en el apartado de testimonios, también intervino la alcaldesa, Neus Bulbena, quien recordó el reconocimiento que por su obra el pueblo de La Garriga le rindió en 2008 concediéndole la distinción de Persona Ilustre de La Garriga. El pasado viernes, el Ayuntamiento de La Garriga decretó en la población un día de duelo oficial.

Jordi Mas, que falleció el pasado jueves, día 18 en Vic, fue trasladado el viernes a La Garriga, al templo de Sant Esteve, donde se instaló la capilla ardiente. A lo largo del viernes y sábado por la mañana, centenares de personas se acercaron hasta allí para dar su pésame a la familia.
Jordi Mas fue enterrado el mismo sábado en el cementerio de La Doma.

Pie: Jordi Mas se preocupó siempre de sus feligreses en Camerún y estos no lo olvidaron en día de su funeral

Jordi Abayà, periodista
Publicat a Revista del Vallès (26/11/2010)

A mossèn Jordi Mas

Els nenes i nenes de 4t de l’Escola Puiggraciós volem donar conèixer la importància de la feina feta al Camerun per mossèn Jordi Mas, amb motiu de la seva mort.

Al llarg de 50 anys va treballar pels altres sense esperar res a canvi: construcció d’hospitals, dispensaris, centres d’acollida, centres cívics, escoles de formació professional, tallers per les dones, centenars de pous d’aigua...

Tot això ho va fer sense distingir races, ni religions, d’aquí que al Camerun és conegut per Baba Georges. Per això des d’aquí li volem dir:

Has estat un exemple a seguir d’ajuda solidària. Has obert un munt de felicitat al Camerun. Has ajudat a tirar endavant dones, homes i nens sempre amb il·lusió. Els teus alumnes seguiran la teva feina, no et preocupis. Gràcies a la teva ajuda les dones tiraran endavant el Camerun. Sempre has estat al costat de qui et necessitava. Ets un pare que has donat moltes coses noves i ho has fet amb molta alegria. Sempre tenies projectes i feina fer, no paraves mai. Has treballat com una formiga, de manera silenciosa. Tu sol has fet moltes coses, això ens ha ensenyat que nosaltres podem fer molt més pels altres. Gràcies per estar al costat de qui et necessitava. Gràcies per donar-nos l’exemple de com s’ha de ser feliç.

Nens i nenes de 4t de l’escola Puiggraciós
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (26/11/2010)

Un llibre per fer encara més gran l'obra de Jordi Mas

El sacerdot Jordi Mas i Castells ha mort. Va ser la setmana passada. Aquest home bo se’n va anar sense fer soroll a primera hora del matí del dijous 18 de novembre. Tenia 80 anys, i des de 1961 treballava ajudant la gent del nord del Camerun.

Mas ha mort, però la seva incommensurableobra seguirà ben viva entre nosaltres els garriguencs i, sobretot, entre la gent del Sahel africà. Els imprescindibles pous d’aigua es continuaran fent, els hospitals que va fundar continuaran salvant vides, els joves de la bastíssima regió on treballava des de feia cinquanta anys seguiran anant cada dia a les escoles que havia creat, les dones es continuaran reunint per promocionar-se i per establir ponts de diàleg, i l’alga espirulina seguirà el seu curs fi ns a convertir-se en un nutrient més de la migrada alimentació dels habitants de la zona del llac Txad.

Aquestes i moltes altres iniciatives havien estat impulsades per un incombustible Jordi Mas. I així continuaran, perquè tota aquesta obra ingent tindrà a partir d’ara la tutel·la d’una comunitat catòlica italiana que es farà càrrec de totes les feines i de les parròquies que en Jordi regentava: Makary i Blangoua.

En publicar, ara farà un any, el llibre RETRATS DE GARRIGUENCS IL·LUSTRES, l’associació “La Garriga secreta” va prendre el compromís públic que tots els benefi cis que fes aquest llibre es destinarien a l’obra de Jordi Mas. El mes de setembre li van poder donar els primers 4.000 euros, que ell va destinar a la construcció de dos nous pous a Makary.

El llibre RETRATS DE GARRIGUENCS IL·LUSTRES, amb àmplies biografi es entre les quals la del propi Jordi Mas, continua a la venda per 20 euros. Des de l’entitat “ La Garriga secreta” esperen vendre’n encara molts més per fer una nova contribució econòmica a l’obra d’aquest garriguenc il·lustre. Ara els diners els rebrà l’ONG Makary-Blangoua, que seguirà vetllant de molt a prop perquè la feina de Jordi Mas no s’aturi. Segur que entre tots s’aconseguirà que la Garriga i les terres de l’extrem nord del Camerun estiguin estretament lligades per sempre més. Amb Jordi Mas mirant-s’ho des de dalt.

Albert Benzekry i Fortuny, president honorífic de La Garriga secreta
Publicat a L’Aquí (26/11/2010)

dilluns, 22 de novembre del 2010

Fotos del comiat a Jordi Mas



Fotogaleria del fotògraf d'El 9 Nou Ramon Ferrandis sobre la cerimònia d'enterrament a Jordi Mas a la parròquia de Sant Esteve de la Garriga, aquest dissabte, 20 de novembre de 2010. Clica aquí.

A reveure, 'Baba Georges'

Divendres 19 de novembre. Són quarts de 7 de la tarda i torno de la Garriga. Obro el correu electrònic d’en Pep Mas, director d’aquest diari i company de viatges a l’Àfrica. El primer d’ells a l’Extrem Nord del Camerum, a Makary i Blangoua. Precisament allà, millor dit a Djamena (capital del Txad) vaig conèixer en Jordi Mas, primer premi del Consell Comarcal de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà.

Fèiem servir el passaport, però probablement no ens calia. Baba Georges, el nom camerunès d’en Jordi, era el millor salconduit que podíem fer servir per travessar fronteres i arribar a casa seva. Perquè més que garriguenc i vallesà, ell era camerunès i africà.

Estic convençut que tothom que hagi conegut Jordi Mas a l’Àfrica coincidirà amb mi en la triple petjada que ens ha deixat. Un triangle indissoluble i indissociable conformat per la seva persona, la seva obra i el seu entorn. Tres parts de la vida d’en Jordi que configuren un tot.
He conegut poques persones que en un període tan curt de temps m’hagin impactat tant amb valors que haurien de ser més quotidians i que malauradament no ho són: senzillesa, humilitat, fermesa, empenta, sacrifici, claredat d’objectius, constància, perseverança... i serien molts els punts suspensius que caldria aplicar.

La magnitud de la seva obra parla per si mateixa: escoles, tallers, pous, i darrerament l’espirulina, una alga que ell ens va ensenyar i amb la qual pretenia omplir de proteïnes unes panxes mancades d’alimentació. Estem parlant de salut, educació, formació, aigua i menjar, aspectes que aquí els tenim a l’abast de la immensa majoria, però allà d’una ínfima minoria.
I per últim, en aquesta trilogia de petjades que tenim, l’Àfrica, la gran oblidada. La terra que ell va decidir que fos casa seva. Un entorn difícil, dur, sec, castigat pel clima, per la història i per moltes altres qüestions que podríem afegir i que no sé si toca avui. Un indret on tots els vallesans hem tingut el millor dels ambaixadors possibles. Perquè en Jordi era un africà vallesà i exercia com a tal.

Dissabte 20 de novembre. Hem acomiadat definitivament (?) Jordi Mas a la Garriga. Físicament ens deixa un buit. Però és nomes un buit material. Emocionalment no conec cap persona que en un període tan curt de temps com el que vaig compartir amb ell pugui omplir tant de records, vivències, sentiments i valors com el Jordi. Després de veure els vídeos projectats al seu funeral, de sentir les paraules emocionades de tots els que van parlar, de connectar amb les veus que ens arribaven des de Makary, es pot dir que no ha marxat del tot. Per molts anys, moltes persones, el tindrem amb nosaltres.

Només puc acabar afirmant que va ser en Jordi Mas qui va rebre aquell merescut premi, però que els veritablement honorats som tots aquells que l’hem conegut i hem sigut Nassaras al seu costat.

Jordi Mas, Baba Georges, descansa en pau.

Antonio Rísquez, president del Consell Comarcal del Vallès Oriental
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (22/11/2010)

Emotiu i solemne comiat del sacerdot i missioner Jordi Mas a la Garriga

Dissabte a la tarda, l’església parroquial de Sant Esteve de la Garriga es va omplir de gom a gom en la missa funeral del sacerdot i missioner garriguenc Jordi Mas i Castells, que havia mort dijous amb 80 anys. El comiat de Mas va ser una cerimònia carregada de solemnitat religiosa i de caliu popular.

La missa va ser presidida per tres bisbes: l’auxiliar de Barcelona, Sabastià Taltavull, l’auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, i el bisbe camerunès de Yagoua, Yaouda Barthelemy, de qui depenen les parròquies de Makary i Blangoua que Mas regentava. Però a més dels bisbes, també van concelebrar l’eucaristia una trentena de sacerdots, molts d’ells bons coneixedors de la persona i l’obra que Mas havia portat a terme durant gairebé cinquanta anys en terres de l’extrem nord del Camerun.

La cerimònia es va allargar durant dues hores entre la celebració de la missa, les paraules emocionades dels prelats, la pregària que via telefònica va connectar amb les persones de Makary que en aquell mateix moment també acomiadaven Mas des de la llunyania africana, i les paraules finals de familiars, amics i col·laboradors de Mas. En aquest torn, hi va intervenir l’alcaldessa, Neus Bulbena, que va recordar el reconeixement que, per la seva obra, el poble de la Garriga li va donar l’any 2008 en nomenar-lo Persona Il·lustre de la Garriga.

Acabat el funeral, Jordi Mas va ser enterrat a entrada de vespre a l’antic cementiri de la Doma de la Garriga, població on havia nascut el 14 de març de 1930. Entre divendres i dissabte van ser moltes les mostres de condol rebudes per la família en la capella ardent que es va instal·lar a la capella del Santíssim, a la mateixa església parroquial de Sant Esteve de la Garriga.
A partir d’ara, una comunitat catòlica italiana es farà càrrec de les parròquies, projectes i iniciatives africanes que Mas portava a terme.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (22/11/2010)

dissabte, 20 de novembre del 2010

Despedida al misionero Jordi Mas


En La Garriga, su pueblo natal, se ha tributado un multitudinario adiós al misionero Jordi Mas, ciudadano Ilustre al que le fue concedido tal honor hace dos años, de forma unánime, por el Ayuntamiento.

Ha sido un emotivo acto que empezó con imágenes de la trayectoria de nuestro querido misionero en tierras africanas, su compromiso con la gente, con los más pobres, los más necesitados en todos aspectos: mujeres, niños, creando escuelas, hospitales, construyendo pozos. Trabajando con todos en la freternidad, una espiritualidad nueva, de compromiso, a lo largo de 50 años.

Siguió luego la ceremonia religiosa presidida por cuatro Obispos, entre los cuales Barthelemy, Obispo de Yagoua-Camerun.

Vino para participar en la Consagración de la Sagrada Família en Barcelona, y fue a visitar a Jordi Mas en el Hospital de Vic donde se hallaba ingresado y donde falleció. Hoy en la homilia, ha explicado que fue de la mano del padre Jordi Mas que aprendió a leer, a conocer el evangelio, llegar donde llegó. Que ha sido un milagro poder acompañarle en los ultimos momentos de vida, en su despedida.

Siguió una Misa concelebrada con muchos sacerdotes amigos. Hubo una conexión en directo con la Comunidad de Makari, que celebraban también una ceremonia de adiós en comunión con la que se hacía en La Garriga. Juntos, desde el Camerún y desde la Garriga, unimos nuestras voces para cantar la canción del adiós, ellos en su lengua, nosotros en catalán: “Es l’hora dels adéus i ens hem de dir adeusiau, germans dem-nos les mans senyal d’amor senyal de Pau…”. Eso si fue la comunión de los pueblos sin fronteras ni barreras.

Al finalizar la ceremonia subieron al altar a rendirle homenaje amigos, organizaciones, clérigos.. Dos excelsas horas sin que nadie controlase el tiempo. Lo merecía. Hasta siempre Jordi, como dice otra de nuestras canciones de despedida “Trobarem a faltar el teu somriure” o “Echaremos en falta tu sonrisa” también tu sencillez, tu mirada dulce. Qué suerte la nuestra de haberte conocido.

Montserrat Ponsa, periodista
Publicat al seu
bloc personal (20/11/2010)

Un Gran Home, amb majúscules

Avui estem acomiadant a un Gran Home amb majúscules. Un garriguenc de naixement, que ha exercit de garriguenc lluny del seu entorn familiar directe, i que com ens consta els que varem tenir l’oportunitat de compartir alguna estona amb ell, s’ha sentit sempre molt orgullós dels seus orígens garriguencs.

Avui diem adéu a un garriguenc que ha dedicat la seva vida a servir als altres i que aquest va ser un dels motius, per a que ara fa 2 anys l’Ajuntament en ple i per unanimitat acordés nomenar-lo Garriguenc Il·lustre. Es va decidir en aquell moment reconèixer la seva trajectòria vital de servei a les persones més desafavorides, posada de manifest plenament des que a l’any 61 va decidir anar a l’Àfrica i posar-se a treballar per a les persones i amb les persones d’aquelles comunitats.

De tots és sabut que ha estat un garriguenc tossut i perseverant, que ha lluitat per solucionar les necessitats més bàsiques de les persones: l’aigua, la salut, l’educació, l’alimentació.... I no ho ha fet des de la distància, sinó des de la proximitat i el treball directe, compartint i aprenent a la vegada, amb els més necessitats.

És conegut que la seva tasca i treball l’ha dirigit als que més ho necessitaven, sense cap tipus de prejudici, treballant sempre per al desenvolupament de les persones sense preguntar ni quina religió professaven ni quina ideologia tenien.

El reconeixement que des de l’Ajuntament es va engegar en el seu moment i que es va recolzar en un acte públic multitudinari a principis de desembre de 2008, es va fonamentar principalment pel fet que com a persona ha estat un gran exemple de valors positius i ha esdevingut un referent de la lluita contra la pobresa i la desigualtat.

D’aquesta manera, amb el treball del dia a dia, de l’any rere any, ha esdevingut un referent per a molts garriguencs i garriguenques i persones d’altres contrades que han tingut l’oportunitat de compartir amb ell aquest treball d’entrega. El reconeixement que en el seu moment es va fer amb el nomenament de Garriguenc Il·lustre avui te més sentit i pren més força, perquè és des d’aquest reconeixement que ara podrem tenir-lo tots plegats com a referent per aconseguir una comunitat més justa.

Gràcies Jordi, Garriguenc Il·lustre, en nom de tot el poble de la Garriga. Persones amb la teva qualitat humana, fan possible creure que és viable treballar de manera desinteressada al servei de la comunitat. Des d’avui espero que puguem utilitzar la teva trajectòria vital com a referent per a que la comunitat actual i la futura siguem capaços de treballar, des de les diferents responsabilitats, per a fer-nos més humils, més justos i més solidaris.

Fins sempre.


Neus Bulbena, alcaldessa de la Garriga
Paraules llegides a la cerimònia de comiat de Jordi Mas (20/11/2010)

Estimat Jordi,

Estimat Jordi,

T’adreço aquestes paraules en nom de les 10 persones que vam anar al Camerun l’any 1989. Quan tot just teníem 16 anys vam decidir que volíem anar a l’Àfrica. Teníem un somni: volíem anar a fer allò que al Truc de l’Agrupament en dèiem fer un servei. En aquell moment, hi va haver qui ens van dir que això era una bogeria de joventut. Tu, en canvi, vas confiar en nosaltres i ens vas donar totes les facilitats per acomplir els nostres anhels. Nosaltres vam ser els primers. Més tard, i seguint els nostres passos, altra gent va anar al Camerun. I és que, amb els anys, diversos grups de persones t’han acompanyat en el camí de la cooperació i de servei als altres.

Aquell agost tu ens vas rebre amb els braços ben oberts, amb una actitud senzilla però amb l’energia per fer-nos treballar. I no obstant això, amb la voluntat també d’ensenyar-nos com era la vida i què significava viure a l’Àfrica. I ho vam aprendre. Per a uns jovenets de 18 anys, viure sense aigua, sense llum i amb les comoditats molt limitades, fou una experiència i una bona lliçó de vida. No és gens agosarat si dic que ens vas fer de mestre: ens vas fer treballar i ens vas fer conèixer molta gent; ens vas ensenyar els costums de la regió i ens vas explicar que, tanmateix, el primer era aconseguir que els africans poguessin tenir la panxa plena i promoure l’educació per a tothom. I el que encara és més important, ens vas donar l’oportunitat d’aprendre de la teva actitud d’home generós, que creia en el que feia, que removia cel i terra perquè els projectes de cooperació i solidaritat tiressin endavant.

Avui no podem explicar tot el que has fet durant aquests 50 anys perquè és molt i tots els que som aquí ja ho coneixen prou bé. El que volem és, senzillament, donar-te les gràcies. Per a tots nosaltres era el primer cop que posàvem els peus a l’Àfrica i tu ens vas obrir els ulls a un món ben diferent del nostre. I, sobretot, ens vas mostrar que hi ha gent que sense tenir res pot ser feliç. Ens vas ensenyar, a més, el valor del compromís. En fi, ens vas fer créixer com a persones. De fet, ara podem dir que ens vas marcar la vida, perquè des d’aleshores sabem que la vida és un compromís i que tot compromís comporta un risc.

Al cap de més de 20 anys d’aquella anada a l’Àfrica per treballar-hi i fer-te costat, tots som aquí. Sabem que dins nostre quedarà per sempre el regal que ens van oferir al teu costat, al costat de Baba George, perquè el record del Camerun és ben present en tots nosaltres. Quan es va acabar l’estada al Camerun tu ens vas dir: “Gràcies per haver començat”. Avui, en canvi, som nosaltres els que et diem: gràcies per tot el que ens has donat; gràcies per com ens has ajudat; gràcies per tot el que ens has ensenyat i gràcies, sobretot, per la petjada que has deixat. Sàpigues, doncs, que et trobarem afaltar.


Mònica Sabata, en nom del Grup del Camerun’89
Paraules llegides a la cerimònia de comiat de Jordi Mas (20/11/2010)

'Seny' catalán en Camerún

Como todos los personajes de verdad grandes, mosén Jordi Mas i Castells era muy modesto. Pero este sacerdote, fallecido el jueves en Vic a los 80 años, deja una huella imborrable en varias generaciones del extremo norte de Camerún, una punta remota del país africano que el capricho colonial dejó incrustada entre Chad y Nigeria.

Mosén Mas, a quien en Camerún llamaban cariñosamente Baba Georges, era una institución. Dedicó cincuenta años de su vida a promover el desarrollo humano y social de la región, con infinidad de proyectos: construcción de pozos, escuelas, hospitales, centros educativos para la mujer, talleres de formación profesional. Incansable y optimista, se apasionaba ante nuevas ideas que pudieran mejorar la existencia del pueblo al que se entregó. Uno de sus últimos sueños eran las piscinas para criar el alga espirulina, cuyas propiedades nutritivas le fascinaban.
Segundo hijo varón de una familia payesa de La Garriga, de sólidos valores, a Jordi Mas lo educaron en la fe, el seny y el pragmatismo, una receta infalible de la Catalunya tradicional.
Siendo aún un niño, con 11 años, Jordi Mas fue enviado a estudiar al seminario de la Conreria. En diciembre de 1954 lo ordenaron sacerdote, desempeñando luego funciones de vicario en Esplugues de Llobregat, Vilanova i la Geltrú y Barcelona. Sus inquietudes y su sensibilidad, sin embargo, lo llevaron a buscar horizontes más lejanos que aquella Catalunya encorsetada por el nacionalcatolicismo.
En 1961 llegó a Camerún y allí se quedó, salvo un corto periodo en que regresó a Catalunya y una estancia en París para ampliar estudios.
Mosén Mas no era hombre de retórica. En sus visitas a la familia, a veces muy espaciadas, costaba sacarle información sobre lo que hacía en Camerún. Zanjaba sus parcas explicaciones con muletillas de un catalán afrancesado. "Bo, bo", solía decir (del "bon" francés). Era una persona práctica. Admitía con naturalidad que, durante muchos años, no bautizó a nadie. Vivía en una zona de mayoría musulmana. Antes que a la conversión de almas, él daba prioridad al agua potable, a la atención médica y a la educación. Por su labor humanitaria obtuvo varios premios y fue nombrado hijo ilustre de La Garriga. En 1996 auspició la creación de la ONG Ajut i Solidaritat
Makary-Blangoua.
Mas fue un cooperante y un precursor de las modernas ONG antes de que se las denominara así. "El futuro de África está en manos de la mujer", solía decir. "Detrás de estas montañas del Vallès hay un mundo en el que debemos estar presentes - afirmó en una entrevista-. El mundo es un pueblo y todos somos ciudadanos de este pueblo".
El funeral se oficiará hoy, a las 15.30, en la iglesia parroquial de Sant Esteve de La Garriga. El cardenal Martínez Sistach no podrá presidir la ceremonia por hallarse en Roma. Concelebrarán dos obispos auxiliares, de Barcelona y Terrassa, y un prelado camerunés que hace pocos días visitó a mosén Mas y le garantizó que su obra tendrá continuidad.
Eusebio Val, periodista
Publicat a La Vanguardia (20/11/2010)

divendres, 19 de novembre del 2010

Un pastor de hombres

Jordi Mas i Castells, misionero en Camerún y “persona ilustre” de La Garriga falleció este jueves de madrugada en el Hospital de la Santa Creu de Vic. Tenía 80 años y hasta hace bien poco había desarrollado una titánica labor solidaria con los habitantes de la depauperada región del extremo norte del Camerún. Al llegarme la noticia de su muerte, me viene a la memoria el viaje que organizó el Consell Comarcal en 2008 para conocer su labor inmensa y por la cual le habían concedido la primera edición del Premio de Cooperación Internacional del Vallès Oriental. La visita incluyó el Hospital de Mada, un centro sanitario de 120 habitaciones que era un muy buen ejemplo de lo que había dado de sí su trayectoria misionera. Tras mostrarnos la realidad de un hospital en el corazón de África, el sacerdote vallesano nos enseñó, en la parte trasera, la tumba del médico suizo Giorgio Maggi que había colaborado con él en poner en marcha la instalación. Allí, al pie de aquella lápida enorme, un lugar bien cuidado en el caos polvoriento de esta zona del mundo, pensé que el día que falleciera el misionero querría ser enterrado de la misma manera. Debe de ser bonito, reflexioné, que alguien rinda homenaje a lo que hiciste en vida cuidando de tus pobres huesos. A Jordi Mas cuarenta años de trabajo misionero le habían dado tiempo para hacer muchas cosas, para ayudar a mucha gente, para ganarse un profundo respeto de todos los habitantes de una región de mayoría musulmana. Por curiosidad se lo pregunté y me sorprendió saber que él, muy consciente de que su tiempo sobre la tierra se agotaba, no tenía la misma visión de su futuro. Jordi Mas no quería, en ningún caso, ser una molestia y tenía claro que el día que no pudiera trabajar en sus proyectos, volvería con su familia a La Garriga. Así de simple. No le preocupaba ni lo que la posterioridad diría de él ni cual sería su epitafio. A Jordi Mas lo que le preocupaba era lo que pasaría con todos sus proyectos y quién o quiénes les darían continuidad. Eran realmente muchos: la misión e iglesia de Makary – con la comunidad católica más alegre que he visto en mi vida-, los talleres para mujeres, la misión y escuela de Blangoua, la construcción de pozos…. Los premios que recibió en los últimos años de su vida, el del Consell Comarcal, el Josep Parera de Caixa Penedès, los destinaba a continuar esta obra. Con los 11.000 euros del Consell construyó una residencia, bautizada como “Vallès” para que pudieran vivir las instructoras de los talleres para mujeres. Jordi Mas, sacerdote católico, creía en las mujeres y en que su papel será decisivo para que África sea algún día un lugar digno. El Josep Parera lo empleó para un proyecto de cultivo del alga espirulina, para mejorar la dieta de la población del norte del Camerún. Jordi Mas, el misionero, era una mente inquieta, que pensaba que la ciencia, el saber, podía ayudar a mejorar la situación de los más desfavorecidos.

Hace menos de una semana, ya enfermo e ingresado en el Hospital de Vic, el Obispo de su diócesis camerunesa le comunicó que una organización italiana se había comprometido a gestionar todo lo que él dejaba. Jordi Mas, un auténtico pastor de hombres, se preocupó de su rebaño hasta el último suspiro.

Jordi Abayà, periodista
Publicat a Revista del Vallès (19/11/2010)

Ha mort el missioner Jordi Mas

M’acabo d’assabentar, tot just ara, de la mort de mossèn Jordi Mas i m’ha dolgut molt. Per a les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, en Jordi Mas i Castells ha estat el nostre gran missioner a l’Àfrica. El nostre referent com a missioner. Ha mort amb 80 anys de vida, 56 de capellà i més de 50 anys com a missioner al Camerun. Tota una proesa! El destí i la malaltia ha volgut que morís entre nosaltres i no al continent que ell tan estimava. Dissabte serà enterrat a la seva vila natal: La Garriga. A la Doma, als peus del santuari de Puiggraciós.

D’en Jordi Mas era indubtable el seu amor per la nostra terra –Catalunya- i la seva enyorança, com tot català que n’està lluny, però, amb tants anys al Camerun, el que era indubtable era el seu amor per la sorra del Sahel africà. Però –sobretot- el que ell estimava era les persones africanes. Quantes vegades, pels carrers de les grans ciutats del nord del Camerun, sentíem com la gent el cridava: “Baba Georges”, Pare Jordi! I no s’equivocaven gens ni mica, ell els hi havia estat un autèntic pare. Fa un parell d’anys un camerunès immens, a la frontera amb el Txat, ens reconeixia: “Ell és el meu pare perquè és el qui va portar la meva mare a l’hospital quan jo havia de néixer. Si Baba Georges no arriba a portar la meva mare a l’hospital jo no hagués nascut i ara no estaria aquí!” Com aquest home n’hi havia molts més que es consideraven fills del missioner blanc, del “nasara”, que és com s’anomena als blancs cristians, per allò que som seguidors d’un “natzarè”: Jesús.

Però la seva estima es concentrava molt més en les dones i els nens. Ells ens ho havia dit moltes vegades: “La dóna africana és el futur de l’Àfrica, aquest continent només el poden aixecar les dones, amb el seu treball i amb el seus esperit econòmic”. Quantes vegades el seu cotxe era el taxi de les dones. S’aturava sempre, pels camins polsegosos, per fer-hi pujar les dones, carregades amb els seus nens i els seus farcells plens d’objectes i de productes dels mercats. Era la seva amabilitat però també era un fet inusual a les carreteres i camins transitats per tants i tants caminants a peu. La seva altra estimació i dedicació eren els nens i els joves. Ho veies perfectament que, per a ell, on hi havia un nen hi havia ja una persona que es mereixia tot el respecte i tota l’atenció. En els nens ell hi veia tot el futur. El futur d’una família i el futur de tot un poble. Amb les escoles per als nens i els tallers per a les dones ell sabia que podia canviar la vida d’aquells poblats disseminats. Hi ho havia aconseguit. De la mateixa manera que havia canviat l’entorn desèrtic plantant-hi tota mena d’arbres i construint-hi uns complexos missioners que són ara l’orgull d’aquells poblats. El seu mestre va ser una metge, un suís, el doctor Giuseppe Maggi, amb el qui van anar construint tota una xarxa d’hospitals i centres de salut: Tokombére, Zinah i Madà. I finalment les dues grans missions: Blangoua i Makary.

Jo vaig conèixer el Jordi anant a visitar el meu companys capellà al nord del Camerun, Sisco Pausas. Hi vaig anar tres vegades. Una primera amb mossèn Josep Maria Jubany i dues més amb el matrimoni Jordi Ferrer i Carme Sastre. Vaig tenir la sort de conèixer-lo i reconec que ha estat ell el qui ens ha fet estimar l’Àfrica. La seva manera de fer de capellà, de ser missioner, era impactant. Tenia la seguretat d’un director d’empresa, d’un gran planificador, però, alhora, es deixava portar per una gran ingenuïtat, quasi infantil. Una barreja de l’home que sap el que s’ha de fer però que també es deixa arrossegar per les circumstàncies, sempre canviants a l’Àfrica. De fet ell no es revestia només per a la missa, per a la funció litúrgica, sinó que des de bon matí fins ben entrada la nit era una continuïtat sacerdotal, missionera i evangelitzadora. Tot el que feia s’entenia com un anar sembrant evangeli i no es podia permetre cap errada.

Aquest dies, perquè me les demanaven, he vist algunes de les fotografies que vaig fer en el darrer viatge i em quedo només amb una. Va ser a la celebració dels 50 anys de la missió de Tokombére, que ell havia fundat amb el doctor Maggi i unes monges. En Jordi, en aquella celebració, amb les mans ben alçades, li va portar l’Evangeli al bisbe. Però, el que no és veu en la fotografia, és que ell, amb les seves mans joves, és el primer que va portar l’evangeli a aquelles terres quan encara anaven despullats. Ja fa cinquanta-dos anys! Ara el cos d’en Jordi Mas serà una llavor sembrada al terra de la Garriga però els seus fruits apareixeran entremig de les sorres del Camerun. I creixeran!

Jordi, moltes gràcies, perquè ens has estimat, però, sobretot ens has ensenyat a estimar! Ben segur que al cel ens podrem veure, un cel ben ple d’angelets negres!

Francesc Romeu, capellà i periodista
Publicat al web 'Catalunya Religio.cat' (19/11/2010)

Tres records

Tres records d’en Jordi Mas, tres frases sentides, tres idees per sempre mes:

1. “El món és un poble i tots som ciutadans d’aquest poble.” A pesar de tants anys a l’Àfrica, Jordi Mas mai va marxar de la Garriga. Crec que va arribar a la conclusió que el poble, com a grup d’humans que es reconeixen i se saluden, és l’únic camí possible en una societat tan individualista com la nostra. Per això, en Jordi no donava cap importància a viure entre musulmans. Per això, pouava a la seva memòria d’infant per buscar referents per solucionar els problemes de la seva comunitat de l’Extrem Nord del Camerun. Del seu poble.

2. “Com puc predicar el benestar de la vida eterna si aquí hi ha un infern de sofriment.” Home d’acció, mai li vaig sentir un mot que fes volar coloms. No tenia temps per a la mística. Ben conscient que la vida passa, el seu compromís amb els pobres era sincer, buit de paraules sobreres, intolerant amb la resignació. Mas entenia de motors d’ambulància, de terra humida que aventura aigua, d’horts per portar un plat a taula...

3. “El futur de l’Àfrica està en la dona.” Com m’ha tornat al cap aquesta frase a la vista del paper galdós que l’Església catalana ha dedicat a la dona en la darrera visita del papa! Mas estava segur del poder transformador de la dona. A l’Àfrica i, per descomptat, aquí. L’experiència africana li va subministrar una sobredosi de sentit comú.

Adéu, Jordi. Estic convençut que descansaràs en pau.

Jesús Medina, periodista
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

Jordi Mas, home bo

Els homes bons no haurien de morir-se mai. La mort, per dir-ho ras i brut, democratitza el fet de viure, i els que ajuden a viure els altres també acaben morint. ¿És llei de vida o la vida que dicta aquesta llei? Paraules, tant se val.

Jordi Mas i Castells –mossèn Jordi Mas– feia 50 anys que s’estava al Camerun, a la regió de Makary-Blangoua, al nord del país, proper al llac Txad i zona d’extrema pobresa. Ordenat sacerdot el 1954, va marxar-hi el 1960. “Vaig arribar al sud del Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, només em vaig endur alguns llibres. I quan vaig anar al nord ja només em vaig emportar llavors de pastanaga i carxofa”. Si se’m permet, no l’evangelització, sinó l’evegetalització.
Preocupar-se més per les persones i no tant pel Papa, que diu en Ballarín. Potser per això, en tot aquest temps, mossèn Jordi Mas no hi ha batejat cap musulmà. “No és aquest, el nostre camí”. El seu camí ha estat el de fer que la gent progressés materialment. Així, ha col·laborat en la construcció d’escoles, de pous d’aigua, de camps d’experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona –com la llar Femak, per a les dones de Makary–, escoles de formació professional, dispensaris, centres d’acollida o centres cívics, a més d’altres projectes. No és poca cosa, per ser una filosofia de vida dedicada als altres.

El setembre passat, amb els amics de l’Associació La Garriga Secreta li vam fer entrega dels 4.000 euros recaptats amb la venda del llibre Retrats de garriguencs Il·lustres. Mas ens va tornar a explicar la seva tasca al Camerun –ja ho havia fet el 2008 quan va recollir el premi Josep Parera–. Ara ens deia que els diners els invertirien en la construcció de dos pous d’aigua. Ens va il·lustrar –per això era i és Il·lustre– en les tècniques del saurí per tal de localitzar venes d’aigua subterrànies. “Tu també ho pots fer”, deia rialler, ajuntant les mans. Perquè malgrat el dolor físic que de ben segur ja sentia, Jordi Mas somreia, somreia quan parlava del Camerun. Només dues vegades he vist Jordi Mas. “T’assembles al teu pare”. Totes dues m’ha causat una profunda impressió, una empatia sincera envers la seva tasca. Sols podia callar i escoltar-lo, sense gosar fer-li cap pregunta. La transcendència del que deia no contenia cap misticisme trinitari. El seu dogma era la quotidianitat d’uns camins de pols durant l’estació seca i d’un fangar en època de pluges. La fe de sortir-se’n. Les seves coordenades, les d’un altre paradigma sòcio-mental.

Perdoneu l’autocita. Quan el 2008 Mas va ser nomenat Persona Il·lustre de la Garriga vaig gosar escriure el següent: “A més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir –haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.”

No serà el cas de mossèn Jordi Mas. La seva tasca, vehiculada a través de l’ONG Makary-Blangoua, tindrà la continuïtat en el temps que mossèn Mas desitjava.

Una foto a l’hospital de Vic amb motiu de la visita d’un bisbe camerunès ha estat la penúltima notícia de Jordi Mas. A partir d’ara, en l’estranya avinentesa de tornar a escoltar la simpàtica paraula espirulina pensaré en ell i en aquest cultiu d’algues que va impulsar per diversificar una dieta pobra en nutrients i pal·liar la fam de la zona. Jordi Mas tenia 80 anys i la pell colrada, del color del sol al Camerun. I els cabells blancs, recollits enrere, quasi insinuant una cueta. Seduïa amb la bondat. Abans de sortir de casa seva ens abraçà cordial, un a un. Et premia els braços i et fitava. “Com t’assembles al teu pare”, em tornà a dir. I et regalava dos petons.

Albert Benzekry, historiador
Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

Mor amb 80 anys el missioner garriguenc Jordi Mas


El missioner Jordi Mas, de 80 anys, ha mort aquesta matinada de dijous en un hospital de Vic on estava ingressat en agreujar-se la malaltia que patia des de feia mesos. La seva llarga tasca a favor dels més desafavorits de l’Àfrica negra –concretament a l’extrem nord del Camerun– el van fer mereixedor l’any 2008 del títol Persona Il·lustre de la Garriga i del Premi Internacional de Cooperació pel Desenvolupament Humà que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental. Amb motiu de la mort de Mas, l’Ajuntament de la Garriga ha declarat dia de dol aquest divendres. L’enterrament es farà dissabte a 2/4 de 4 a l’església parroquial de la Garriga. Durant el matí del divendres, i fins al dissabte, hi haurà oberta la capella ardent a la mateixa església de la població.

Justament dijous de la setmana passada, el bisbe de Yagoua, la regió camerunesa de qui depenien les parròquies de Makary i Blangoua que regentava, va visitar-lo a l’hospital de la Santa Creu de Vic. En aquella trobada li va assegurar que tots els projectes que havia impulsat en la seva llarga estada al Camerun tindrien continuïtat perquè se’n feia càrrec una comunitat catòlica italiana coneixedora d’aquella zona africana.

En els 50 anys d’estada al Camerun, Jordi Mas ha fet una feina intensa en tots els camps: social, cívic, educatiu, sanitari. Hi ha fet centenars de pous, ha col·laborat en la construcció d’escoles, de camps d’experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona, escoles de formació professional, hospitals, dispensaris, centres d’acollida i centres cívics en sales polivalents, a més de molts altres projectes.

El capellà Jordi Mas era una persona d’acció: un home treballador, senzill, tossut i perseverant que predicava sense gaires paraules. Li agradava fer-ho amb el seu testimoni, la seva presència... I lluny de discussions profundes, li agradava anar per feina.

Jordi Mas tenia consciència que la sanitat era una de les grans mancances d’aquesta regió africana. Perquè, si ara mateix l’esperança de vida al Camerun és de poc més de 50 anys i la gent sovint mor per infeccions i malalties que a Europa tindrien curació fàcil, fa unes desenes d’anys la situació encara era molt pitjor. Per això, juntament amb el doctor suís Giuseppe Maggi va fundar els hospitals de Tokombére, Zinah i Madà.

En aquest centre sanitari considerat de referència, hi va treballar durant anys en tasques administratives i portant malalts amunt i avall en una ambulància, una feina dura que li va permetre conèixer al detall els camins i pistes de la regió i, sobretot, apropar-se als 250.000 habitants de la zona d’influència de l’hospital, uns 200 quilòmetres a la rodona que, en aquell vèrtex de l’extrem nord, abasten quatre països de l’Àfrica central: el Camerun, el Txad, Níger i Nigèria.

Quan l’any 1988 va morir el doctor Maggi, Jordi Mas va optar per la fundació d’escoles, perquè tenia clar que un poble sense cultura i sense educació és un poble sense esperança ni futur. Un dels fruits d’aquest treball és la gran escola de Blangoua, a tocar del llac Txad, que acull 500 alumnes d’ensenyament bàsic i professional i que va fer amb la col·laboració d’entitats catalanes que sempre l’han ajudat i que s’aglutinen a l’entorn de l’ONG Makary-Blangoua.
Amb aquest nou centre escolar, dirigit pel sacerdot català Cisco Pausas, molts joves dels poblats propers al llac poden estar escolaritzats i especialitzar-se a l’escola taller, on reben classes de mecànica, electricitat, soldadura mecànica i fusteria.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (19/11/2010)

El davantal del Basté

Comentari de Jordi Basté, director d'El Món a Rac 1. Clica aquí per sentir-ho 

dijous, 11 de novembre del 2010

Un bisbe del Camerun visita Jordi Mas a l'hospital

Aprofitant l’estada a Barcelona per la consagració de la Sagrada Família, Yaouda Barthelemy, bisbe de Yagoua (Camerun), va visitar dijous el sacerdot garriguenc Jordi Mas, que s’ha estat 50 anys treballant per al desenvolupament al Camerun i que des de fa uns dies està ingressat a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. El bisbe va explicar-li que tots els projectes que ell havia impulsat tindran continuïtat amb una comunitat italiana que es farà càrrec de la gestió de les dues missions que regentava, a Makary i Blangoua, de les escoles de Blangoua i Blaram, de l’associació de dones, de les sales polivalents i del cultiu de l’espirulina. Jordi Mas, de 80 anys, és Persona Il·lustre de la Garriga i Premi Internacional al Desenvolupament Humà 2008, que concedeix el Consell Comarcal.

Publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental (11/11/2010)